Quan es vol

Fer les coses bé, ser respectuosos, acceptar la riquesa de les diferències... és a l'abast de tothom. És qüestió de voler. I quan es vol, desapareixen molts problemes

Torno a escriure, avui, després de dues setmanes en què he creuat diverses fronteres lingüístiques sense recórrer grans distàncies. És una singularitat o una cosa que el Pirineu ens aporta amb facilitat. En pocs dies he tingut l'ocasió de visitar la comarca del Capcir i veure la poca presència que encara hi té la nostra llengua. Des d'allà, em vaig poder endinsar tímidament a la part més oriental de l'Arieja i veure bàsicament algunes plaques de carreres en occità. També he pogut vagarejar per diverses comarques del Pirineu d'Osca i veure com la llengua aragonesa amb prou feines s'intueix només en els topònims, especialment els que mostra la versió catalana de Google Maps. Des d'allà també vaig travessar la frontera, caminant entre llacs, per entrar al departament dels Alts Pirineus, on l'occità de nou apareixia en algunes plaques del camí. Aquests dies també he tingut l'oportunitat de refrescar el record que tenia, d'anys enrere, de la realitat lingüística de Navarra i el País Basc. En algunes zones, sabies que eres en terra basca només perquè senties aquesta llengua a la ràdio. En d'altres, tenies plenament la sensació de ser ben lluny de casa per l'efecte de veure rètols únicament en basc i, per tant, sentir-te lògicament desorientat.

Dins de tot aquest xafarranxo lingüístic, de vegades més o de vegades menys en perill d'extinció, sovint apareixia aquella sensació agradable d'anar al caixer automàtic i que et parlés automàticament en català en introduir-li la targeta. Fins i tot m'he trobat una benzinera que tenia el sistema de pagament automatitzat disponible en català, cosa malauradament no tan evident quan ets fora del domini lingüístic tenint en compte que aquí no som ni Bèlgica, ni Suïssa, ni el Canadà, per posar alguns exemples. Però resulta que no tot Espanya és així d'antagònica. Si més no, no és el cas de les coves de Zugarramurdi, a Navarra, tocant a la frontera amb el País Basc del nord. El fullet amb l'explicació de la visita i el plànol estaven disponibles en català.

Disposar de la informació per al visitant en català segurament encara no és una qüestió de necessitat, ja que tot catalanoparlant també entén almenys una segona llengua, ja sigui el castellà, o el francès o, si m'apures, l'anglès. Més aviat deu ser una qüestió d'adaptació al client i per fer allò que tant es valora avui en dia, de perfeccionar el grau de satisfacció i l'experiència d'usuari. És com quan, (mare meva!) ja fa uns deu anys, vaig estar d'Erasmus a una ciutat costanera de Noruega i allà els catalans anàvem ben buscats (i ben pagats) per vendre salmó als visitants d'un mercat turístic. Sabien que amb dependents catalanoparlants, els nombrosos clients catalans estarien contents i comprarien més.

Però com bé sabem, la realitat està ben plena de contrastos i contradiccions. Sobretot quan hi entra en joc allò del voler. Perquè sovint quan es vol, es pot. Mentre a Zugarramurdi pots visitar les coves en català, mentre a caixers automàtics d'arreu d'Espanya pots operar en català, mentre pots comprar salmó en català a Noruega, el cambrer espanyol d'un ferri que uneix Barcelona amb Palma fa veure que no entén coses tan simples com "cafè" o "cafè descafeïnat", m'imagino que amb el seu posat fatxenda, segons publica el Diari de Balears. O els ajuntaments del Campello (l'Alacantí) i Benicàssim (la Plana Alta) han deixat d'utilitzar el valencià en les seves comunicacions i ara només empren el castellà, segons denuncia Acció Cultural del País Valencià. O la mateixa Generalitat de Catalunya, anuncia per Twitter problemes de trànsit "al tram Le Perthus-Le Boulou", normalitzant la forma afrancesada del topònim de dos pobles que han sigut més anys catalans que francesos...

Fer les coses bé, ser respectuosos, acceptar la riquesa de les diferències... és a l'abast de tothom. És qüestió de voler. I quan es vol, desapareixen molts problemes.