OPINIÓ

El vox presentam

Quan el 1977 es convocaren eleccions constituents, es donà lloc a l’anomenat bipartidisme imperfecte d’UCD i PSOE amb llurs adlàters del PCE i AP. Si el centre estava constituït bàsicament per gent moderada del Règim que reclamava un canvi, al satèl·lit dels Siete Magníficos ministres de Franco que formaren AP ja els estava bé la Dictadura. Però l’any 1982 s’esberla la UCD, que obté només 12 escons, mentre Fraga ascendeix fins al sostre de 107 diputats amb un transvasament de bona part dels vots que quatre anys enrere havien confiat en el centre de Suárez.

Per superar aquest topall, al llarg dels vuitanta, ho intentaren tot. Canviar-se de nom (d’Aliança a Coalició i d’aquesta, a Partit) i de líder (Hernández Mancha, Aznar) fins que s’adonaren que el problema consistia a virar cap al centre —les eleccions sempre es guanyen pel mig del camp!— tot fagocitant definitivament les dues recialles que quedaven de la UCD. Per una banda, el nou partit que havia fundat Adolfo Suárez amb el nom de CDS, i per l’altra, una de les capelles del centrisme dels setanta: el regionalisme ben entès que, per exemple a casa nostra, havia donat lloc a UM. En aquesta tessitura hi hem de saber situar també formacions extintes d’altres comunitats autònomes com ara Unió Valenciana o Coalición Galega.

I en la tríada de successors d’Aznar, els moderats s’estimaven més Rajoy enfront de Rato o la línia més dura de Mayor Oreja. Però davant el Procés, Rajoy es col·locà de gairell pensant-se que fent de gallec es compondria tot com per art de màgia. Finalment, una moció de censura constructiva apartava per primer pic un president espanyol del poder i aquesta màquina de fer vots que és el partit 'alfa' de la dreta no estigué gaire tampoc a retirar-lo d’escena.

Aznar, que se sent un poc el pare de la criatura, en els darrers temps de Rajoy ni el saludava, i flirtejava amb Ciudadanos d’Albert Rivera ensems que es mostrava condescendent amb el 'bon xicot' de Santiago Abascal. La seva tesi era senzilla. Ell havia deixat una dreta impol·luta, immaculada i unificada i aquell turmassot li havia esvalotat tot el galliner. Hi havia per no tornar a saludar-lo pus!

Fixau-vos que Casado, tercer fill d’Aznar en lliça, fins i tot prefereix la gent de Vox alhora que prefereix la d’Albert Rivera. Amb aquest darrer, la seva intenció pareix ser la d'expulsar-lo del temple conservador com un mercader impur. Tornar-los a l’esquerra intel·lectual —per a ell, un epítet— dels Ciutadans pel Canvi de Maragall. Però segurament arriba tard tant per subsumir Vox sota la seva fèrula com per expulsar Ciudadanos.

Sempre havia pensat que per la via dura del franquisme (o feixisme, nazisme, salazarisme, etc.) l’extrema dreta mai aconseguiria aixecar el cap en els països occidentals d’Europa. Però això sí, en el camp del populisme, la ultradreta podria trobar un terreny abonat. El Principat i València, en aquest sentit, ja posaren a la picota formacions d’aquesta mena com la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, que ben a punt va estar d’entrar al Parlament català, o España 2000, que el 2015 obtingué representació al consistori valencià de Silla. Mentrestant, Catalunya del Nord, un dels departaments més deprimits de l’Estat francès, és un calador de vots per al Front Nacional de Marine Le Pen. Espanya resol així una anomalia i se situa ara en la línia d’altres països europeus que han experimentat un nou auge d’una dreta radical i populista que, en correcta terminologia política, no hauríem de confondre amb la dreta feixista i neonazi d’Alba Daurada o Jean-Marie Le Pen; aquesta, aquí, potser va cantar les absoltes amb Fuerza Nueva de Blas Piñar, dissolta definitivament l’any 1982. La ubicació adequada de Vox rauria en el bloc de l’UKIP britànic, Alternativa per Alemanya, Demòcrates de Suècia, el Partit per la Llibertat de Wilders a Holanda o el susdit Front Nacional. La líder d’aquest darrer, Marine Le Pen, va ser la primera a felicitar Vox pels excel·lents resultats d’Andalusia bo i basant-se únicament en el sondatge de l’'Abc'. El segon va ser David Duke, exlíder del Ku Klux Klan. Crec que això ja diu molt de la mena de partit de què parlam avui.