OPINIÓ
Opinió 03/05/2017

La zona de confort

i
Irene Jaume
3 min

Durant aquests anys d'estafa generalitzada una de les frases que més he sentit ha estat, segurament, “has de sortir de la teva zona de confort”, a la qual a vegades afegeixen la crossa “perquè és on passen coses”. I em fa molta gràcia perquè, sí, realment hi ha gent que a la seva zona particular es troba molt confortable. Però no és a aquestes persones a qui dirigeixen, normalment, la frase.

Jordi Cruz, xef del restaurant Àbac, a Barcelona, ha aixecat polèmica perquè creu que tenir becaris que fan feina 16 hores sense cobrar però amb allotjament i menjar és un privilegi. Un privilegi per als becaris, eh, no per al restaurant. A més, que el restaurant seria “excel·lent” si tengués només 12 cuiners contractats, segons Cruz, però amb uns quants becaris explotats idò molt millor, on anirem a parar, que estan aprenent “dels millors”! Els-millors-cuiners-del-món dient a tothom que perquè els seus restaurants funcionin necessiten tenir mitja plantilla sense cap tipus de remuneració. Però amb casa i menjar, això sí.

Despús-ahir, 1 de maig. Dia de la classe treballadora. Polítics i companyia diversa que cobren un parell mallorquí de milers d'euros cada mes per fer una feina que habitualment no fan o fan malament reivindicant salaris dignes. Tota una estampa. Se'ls veia molt confortables, la veritat. Tot i sabent la responsabilitat que carreguen en permetre dia rere dia, i només per posar un exemple, una bretxa salarial entre homes i dones d'entre el 20 i el 25% a l'estat espanyol (i un 15% en el cas de l'estat francès). No se'ls veia gens disgustats per seguir perpetuant un model de mercat de treball precaritzador, inestable i desigual, la veritat. No sé si cap d'aquests restaurants que tenen els-millors-cuiners-del-món estaria obert per poder-ho celebrar tots juntets.

En Sergio Moreno, un al·lot que colca en un tren i a qui li agrada una al·lota. Li fa senyes i de tot perquè ella li faci cas, però ella no ho fa i ell, posteriorment, troba que és molt bona idea fer uns cartellets per pressionar una mica més aquesta nina, si és que ja no s'hi havia sentit prou dins el tren. La qüestió és que l'al·lot surt per algunes televisions, ràdios i diaris per acabar de tancar el cercle de la història i que s'arribi a interpel·lar a l'al·lota en qüestió dedicant-li una inquietant i terrorífica afirmació, davall el meu punt de vista: “Al·lota del tramvia, no et costa res prendre un cafè amb ell”. L'al·lot reitera fins a quatre vegades que l'acusen d'assetjador, però el presentador del programa li acaba dient “res, res!”, com qui diu “no facis cas que ho fan per fer-te enfadar, petit”. I ben còmodes i confortables fent-se unes bones rialles, que és molt divertit justificar l'assetjament i el masclisme en rigorós directe a la Televisió (pública) Espanyola.

Per això em fa molta gràcia quan ens diuen que sortim de la nostra zona de confort. Que emprenguem, que ens arrisquem, que ens ho juguem tot i esperem que el bondadós sistema capitalista ens rebi amb els braços oberts. Que facem que passin coses (que beneficiïn el sistema, és clar). Em fa molta gràcia, perquè jo opín que qui hauria de sortir de la seva zona de confort no som nosaltres, sinó ells. Aquells que en la seva zona de confort defensen i promouen l'explotació i la immundícia humana; aquells que es troben confortables jugant amb els nostres drets bàsics; aquells que gaudeixen d'una zona de confort plena d'impunitat i justificacions masclistes.

Així que d'ara endavant, cada vegada que senti aquesta frase, pens respondre amb molta tranquil·litat i molta diplomàcia: “Que en surtin ells, de la seva zona de confort. No nosaltres”.

stats