A poc a poc, aquest poblet de postal a peu de la carretera N-260 ha vist com tots els seus veïns anaven marxant cap a Barcelona, la Seu d’Urgell o Sort, per qüestions de feina o de salut. El sentiment de pertinença al poble encara perdura, però les circumstàncies han fet inevitables els desplaçaments. Aquest és el cas del Josep i la Teresa, que passen els hiverns a Sort, i la resta de l’any a Rubió. L’arrelament al poble és fort, però l’edat, la salut i el fet d’estar sols durant tot l’hivern va fer que ara fa tres anys optessin per passar els mesos més freds a Sort.

Sentiment de pertinença

Compartir una estona amb els veïns de Rubió és submergir-se en el passat per entendre l’evolució d’aquest petit nucli al llarg dels anys. Uns habitants que sempre s’han ajudat, abans quan les condicions eren molt més dures, i ara, quan la distància els separa durant uns mesos. Els crus hiverns obligaven la gent a quedar-se a casa, tal com recorda el Josep, i a baixar al mercat de Sort de tant en tant per abastir-se. Un viatge de quatre hores a cavall i traient la neu amb la pala, o com en deien ells, fent la ruta, és a dir, obrint camí. Un trajecte que ara es pot fer en un quart d’hora. La resta del menjar, pollastres, conills, porcs..., es criaven a casa.

El Josep explica que hi havia anys que havien estat tres mesos sense veure la terra, coberta de neu, de desembre a febrer. L’estiu ja era una altra cosa, es recorrien les festes majors de tots els pobles de la rodalia, de vegades caminant fins a quatre hores, per anar a ballar. Tot és diferent quan es viu a més de 1.600 metres i la neu forma part del teu paisatge durant bona part de l’hivern. La Teresa recorda com els seus dos fills bessons eren la joguina de tot el poble, els únics nens que hi havia.

Tots dos lamenten que el jovent hagi marxat del poble però el Josep explica que és normal, perquè continuar la feina de pagès dels pares és molt difícil. Els pendents dels camps de conreu fan impossible utilitzar maquinària, i avui en dia ningú s’aventurarà a conrear els camps a mà, com 60 anys enrere. Per això la suma de totes aquestes circumstàncies ha fet que el poble perdi els seus habitants, però no la seva ànima. No és un poble deshabitat i deixat. Al contrari, l’Ajuntament de Soriguera, al qual pertany juntament amb tretze nuclis més, fa les obres de manteniment necessàries per conservar el poble i evitar que perdi encant. De fet, qui s’hi acosti aquestes festes de Nadal hi podrà trobar els tradicionals llums nadalencs, en una mostra més de la vitalitat d’aquest poble, i sobretot, de la seva gent. A més, en els últims temps han trobat un punt de reunió, el restaurant de Rubió que regenten uns veïns de Noves de Segre, a peu de carretera, i que els serveix de nexe per mantenir-se connectats entre ells i amb els pobles del voltant.

Tot plegat fa que malgrat que hi hagi alguns mesos que el poble està sol, mai falti algú que passi a donar-hi un cop d’ull i vigilar que tot estigui en ordre.

A cavall entre Rubió i Sort

El Josep Mitjana i la Teresa Rabasa van ser els darrers a marxar del poble, obligats per la salut i l’edat, que feia cada cop més dur viure tot l’hivern sols. Però tan bon punt passen els mesos més freds, tornen cap a Rubió, a casa seva, per passar-hi l’estiu juntament amb els seus veïns, que també hi tornen. Junts hi celebren la festa major, l’1 d’agost, i reviuen l’època en què a cada casa hi vivien unes sis o set persones. Una època que qui sap si tornarà. Però mentrestant, gent com el Josep, la Teresa o el seu fill Josep Maria faran tot el que calgui per mantenir viu aquest petit nucli del Pallars Sobirà.