Andorra s’alinea amb Europa en la incapacitat per acollir refugiats

El continent només rep un terç del total de persones desplaçades al món per conflictes bèl·lics

Amb motiu del Dia Mundial del Refugiat, celebrat el 20 de juny, el Ministeri d’Afers Socials, Habitatge i Joventut, juntament amb el Ministeri d’Afers Exteriors i l’associació Obrim-los Obrim-les, organitzava una campanya de sensibilització que, per mitjà de la difusió d’un vídeo creat per l’ACNUR, pretenia donar visibilitat al drama que afecta milions de persones desplaçades dels seus països per culpa de conflictes bèl·lics. I aquesta iniciativa podria ben bé resumir la tasca de l’Executiu en aquesta qüestió: bones intencions però pocs fets.

Tot i que semblava que gràcies a l’acord signat amb la Comunitat de Sant Egidi, per a la creació del corredor humanitari, s’havia desencallat aquest dèficit solidari del poble andorrà, el cert és que lluny en la memòria queda ja aquell 25 d’octubre de 2018, quan s’anunciava a bombo i plateret l’arribada de dues famílies sirianes. Això sí, seguint amb les bones declaracions, durant l’acte de commemoració s’anunciava que es reprendrà el treball per acollir refugiats, que havia quedat aturat per la pandèmia.

Europa no és, ni de bon tros, el principal destí de les persones que han hagut de fugir de casa seva per la violència o la persecució: l'any passat els països de la UE van rebre gairebé 740.000 peticions de protecció internacional, aproximadament un terç de tots els desplaçats forçats que es van comptabilitzar al planeta, segons l'informe que ha presentat aquest dijous l'Oficina Europea de Suport a l'Asil (EASO), que recull les dades dels països de la UE, el Regne Unit, Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa.

Per primer cop des del 2015, quan l'èxode de la guerra de Síria va provocar un repunt de les arribades, creix el nombre de sol·licitants d'asil als països de la UE respecte a l'any anterior, concretament un 11%. Això en el moment en què més traves s'han posat a les arribades per mar al Mediterrani i també quan Grècia ha blindat la seva frontera terrestre amb Turquia, amb la benedicció de Brussel·les. L'increment s'explica pel que passa als aeroports, amb la fugida massiva de colombians (les sol·licituds de protecció d'aquesta nacionalitat han augmentat un 214% respecte al 2018) i veneçolans (un 103% més). Gairebé 18.000 demandants d'asil a Europa eren menors no acompanyats, un 2% del total i un 13% menys que l'any anterior.

L'acollida continua estant molt mal repartida entre els socis europeus. Alemanya continua sent el país de la UE on més gent ha demanat asil (165.615; 22%), per davant de França (128.940; 17%) i Espanya (117.795; 16%). Només 50 persones van demanar asil a Liechtenstein, i 105 ho van fer a Estònia.

En el seu desè any de guerra, Síria va expulsar l'any passat 6,6 milions dels seus habitants i continua sent la primera nacionalitat d'origen dels refugiats que van arribar l'any passat a la UE (80.205 persones, un 11% del total), seguits dels afganesos (60.700, un 8,2%, que normalment veuen denegades les seves sol·licituds) i els veneçolans (45.545; 6,2%).

Més de 836.000 persones tenen la seva vida suspesa, pendent que es resolgui la seva petició de protecció en algun país europeu, una dada que il·lustra el col·lapse administratiu i la insuficiència de recursos del sistema d'asil. Tampoc els criteris a l'hora de resoldre les sol·licituds són homogenis a nivell europeu, si atenem a la taxa de reconeixement de protecció: el 40% de peticions van ser resoltes favorablement a Europa, una mitjana que amaga diferències abismals (del 88% d'acceptacions a Suïssa i al 10% de la República Txeca).

També avança molt lentament el compromís europeu del juliol del 2015 de reassentar al seu territori 50.000 persones refugiades en camps en països tercers en condicions lamentables. L'any passat aproximadament 30.700 refugiats van ser reassentats al continent, un 8% més que el 2018.