Un sistema electoral 'sui generis'

Andorra, país petit i de particularitats molt marcades, no podia ser menys a l'hora de definir el seu sistema electoral. Si la legislació per escollir els representants nacionals ja és molt específica, també ho és quan toca escollir als representants de les corporacions comunals. Per exemple, les eleccions a les set parròquies s'han de celebrar obligatòriament dins dels vint primers dies de desembre, cada quatre anys. A més, un cop definits els guanyadors s'ha d'escollir els cònsols major i menor, sí o sí, en una sessió de Consell de Comú que se celebra el 28 de desembre, coincidint amb el dia dels Sants Innocents. A partir de l'1 de gener de l'any següent és quan es fa efectiva la presa de funcions.

Per poder entendre millor com funcionen unes eleccions comunals i la pròpia corporació durant els quatre anys de mandat, ens hem de regir bàsicament per dues legislacions. Per una banda, la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum, que data de 1993 i que s'ha anat modificant en diverses ocasions. I per altra, el Reglament de funcionament dels comuns, també amb alguns canvis posteriors però que té el seu original en un text de fa tot just 20 anys. Especifica aspectes com que els comuns han de tenir entre deu i setze consellers, sempre en nombre parell, que les sessions de Consell de Comú s'han de celebrar almenys un cop cada dos mesos, o la política retributiva dels càrrecs electes.

Dins la Llei qualificada queda explícit com es desenvolupa el recompte de vots a unes eleccions, per tal de definir els partits guanyadors. Tal i com consta a l'article 62 del text, ''efectuada l'elecció, correspondrà directament a la candidatura més votada en cada parròquia la meitat del nombre total de consellers que integrin el consell de comú, sigui quina sigui la diferència en vots amb la resta de candidatures''. Pel que fa a l'altra meitat, es distribueix proporcionalment entre totes les candidatures, inclosa la més votada. En aquest 50% es realitza un càlcul que parteix de dividir el nombre total de vots de cadascuna de les candidatures pel quocient electoral, que a la vegada s'extreu mitjançant la divisió del nombre total de vots vàlids pel nombre de consellers del Comú.

D'aquesta manera surten aquestes distribucions als consells comunals molt específiques, i sovint poc justes si es té en compte el recompte numèric de vots. Per exemple, dos partits que finalitzen les eleccions molt empatats poden acabar repartint-se molt desigualment l'arc comunal: Vuit i quatre consellers per a cadascun, o fins i tot vuit, tres i un per a un tercer partit que s'hi presenti.

El cas més representatiu que il·lustra una possible 'injustícia' d'aquest sistema el trobem l'any 1999. A la Massana la candidatura liderada per Antoni Garrallà va guanyar les eleccions únicament per un vot. La seva llista, que aspirava a la reelecció, va aconseguir el vot de 433 paperetes, mentre que Josep Montané, el líder del partit opositor, en va obtenir 432.

Podem considerar, per tot, que es tracta d'un sistema de recompte de vots injust? Més que parlar d'injustícies o d'injustícies, l'advocat Jean-Michel Rascagneres planteja que cal parlar de ''governabilitat i de no governabilitat''. ''Un sistema totalment just'', planteja, ''és aquell proporcional'', és a dir, repartiment de l'arc en funció del nombre de vots aconseguits. Però aquest sistema ''et porta a la ingovernabilitat''. L'exemple més clar, explica Rascagneres, el trobem a les eleccions nacionals d'Israel, amb un sistema pràcticament proporcional amb només el topall d'almenys un 3% de vots per poder entrar a l'arc parlamentari. Aquest fet porta necessàriament a ''haver de pactar'' i, en conseqüència, al parer de Rascagneres, a moltes complicacions per governar durant la legislatura.

En el cas d'Andorra, el que la llei cerca a l'hora de definir el seu sistema de repartiment de consellers ha estat que les corporacions tinguin ''una majoria una mica forçada'' i ''siguin, per tant, fàcils de governar''. Ara bé, ''es podria matisar una mica'' pel que fa al repartiment del 50% restant un cop definit el partit vencedor. Per exemple, proposa l'advocat i futur president de la CASS, ''que la llista guanyadora tingui la majoria de consellers més un, i que el 50% restant sigui proporcional'' sense incloure-hi aquest partit.

A banda, aquest sistema particular andorrà ''afavoreix la llista més petita''. És a dir, la tercera llista té més opcions d'entrar dins el repartiment del 50% que no correspon a la llista guanyadora. En detriment, qui més perjudicat surt és la segona llista, la considerada de l'oposició forta, i més si ha perdut per poca diferència. Per fer-ho més clarificador, tenim les eleccions comunals a Andorra la Vella d'ara farà quatre anys. Coalició d'Independents va guanyar amb 1.377 vots, seguit per Demòcrates per Andorra, amb 1.295, i el Partit Socialdemòcrata, amb 870. El repartiment final de consellers va ser: vuit per a Cd'I, dos per a DA i dos també per al PS.

Llistes tancades o obertes, la polèmica

Pel que fa als partits que vulguin aspirar a entrar dins la corporació comunal, i tal i com dicta l'article 61 de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum, han de presentar-se amb una llista amb tants candidats com consellers de comú s'elegeixin a la parròquia, més dos suplents. Es parteix d'un sistema de llistes tancades, on els electors voten les llistes en la seva totalitat, ''sense poder alternar-ne l'ordre ni indicar les seves preferències per un o altre candidat''.

En aquest sentit, fa vora tres anys diverses personalitats andorranes van impulsar una recollida de signatures per intentar modificar la llei a través d’una iniciativa legislativa popular (ILP), per canviar l’actual sistema de votació, cap a un de llistes obertes, tornant al sistema preconstitucional. La iniciativa estava encapçalada per l'exconseller general Ramon Canut, l'expresident de la Batllia Antoni Fiñana i els advocats Marc Ripoll i Valentí Martí. Necessitaven 2.500 firmes, però la ILP no es va arribar a presentar.

El debat, amb tot, segueix molt present. I més en política comunal, on seria més fàcil votar a noms que a partits polítics. Però ens xoquem de nou amb el tema de la possible ingovernabilitat que això generaria. ''Les llistes obertes t'obliguen a pactar, fins i tot el propi cònsol, és millor tenir la visibilitat de saber a qui estàs votant'', una visibilitat que no queda clara amb les llistes obertes, considera Rascagneres. L'advocat és del parer que si es pacta, s'acaben fent accions per unanimitat ''i és quan sorgeixen els problemes''. En d'altres paraules, millor que hi hagi oposició. D'altra banda, es poden donar casos com que el número 1 de cada partit no acabi sent el més votat, sinó un que s'hi presenti més avall de la llista, pel simple fet que no està ''tan marcat ni desgastat''.

En qualsevol cas, l'advocat planteja que, si s'ha d'aplicar a algun lloc un sistema de llistes obertes, el comú és l'ideal, per ser una comunitat més petita. ''És tornar enrere però no el sentit pejoratiu'', afirma.