CONVERSES SUSPENSIVES...
Cultura 21/01/2017

Alelí Mirelman: “L’art no està en l’obra, sinó en la percepció que se’n té”

Promotora cultural, activista i polièdrica Cofundadora d’AA: TÒMIC, una iniciativa de l’AAVIB

i
Rafel Gallego
3 min
Alelí  Mirelman enmig d'un carrer del barri de Santa Catalina.

L’Argentina, Madrid, Barcelona, Boston, Mallorca... tal vegada viure en llocs tan diferents li hagi conferit una mirada diversa del món, per ventura un eclecticisme que la protegeix de temptacions provincianes. Alelí Mirelman és mediadora i promotora cultural i moltes coses més. Destil·la la seva visió crítica sobre els gestors de la cultura institucional -“els falta sensibilitat”- a través de l’AAVIB i reconeix que “la vida m’ha fet activista”.

Comencem amb una frase de Lars Bang Larsen que he vist que us agrada: “L’art és interessant a l’espai entre allò que és real i allò que és imaginat”. Podeu desenvolupar la idea?

Partim de la convicció que hi ha moltes realitats i totes elles construïdes... L’art treballa en aquest terreny, a mitjan camí entre la construcció de la realitat i les percepcions. Les ‘veritats’ es conformen amb les relacions i els contexts. En aquests llimbs entre la realitat i la imaginació es troba el magma de l’art, que és allò que ens fa veure el món d’altres maneres i questionar-lo a la vegada. No sé si m’he explicat... un filòsof ho explicaria més bé [riu].

Us heu explicat bé. El que deis em recorda una idea que projectava Neus Marroig en aquestes mateixes entrevistes, la de no tenir la pretensió de crear amb un discurs tancat.

Un dia estava amb Isaki Lacuesta al pati del museu Es Baluard. Ell mirava les butaques de pedra que hi ha devora els ascensors i que a mi sempre m’han semblat lletges. Em va demanar de qui eren (Guido Dettoni) i em va dir que li semblaven vèrtebres. De cop i volta em començaren a agradar, vaig començar a veure un esquelet, una mobilitat... una narrativa, en definitiva, en uns objectes que em semblaven amorfs. L’art no està en l’obra, sinó en la percepció que se’n té.

La idea m’agrada. Sou una poeta.

[Riu] No ho som. Admir els poetes, però jo no ho som. Admir els artistes en general. Gent, com Isaki, que veu coses, significats, que els altres no veim. Les interpretacions que ells fan canvien la manera de veure el món.

Precisament, la cultura pot canviar la societat, aquesta en concret? Podeu posar-ne exemples?

Primer hauríem de decidir el que entenem per cultura...

Idò, què enteneu per cultura?

Tot aquell moviment humà cap al canvi; tot el que genera qualque cosa: un dinar, una cançó, un grup d’amics que es reuneix per fer skateboard... Hi ha moltes classes de cultura: una més d’establishment o d’objectes, i aquella que a mi m’interessa, que té una finalitat social. Pots fer art perquè altres decorin les seves llars, i és respectable, o pots intentar canviar el món...

Més enllà de les opcions dels creadors, hi ha exemples de projectes culturals, dirigits, que han contribuït a modificar el món que tenien més pròxim... Dos exemples molt diferents, però que il·lustren el que vull dir: Medellín (Colòmbia) sota la batlia de Sergio Fajardo i Bilbao amb el Guggenheim com a punt de partida...

Sí. Són exemples de com es canvien les coses a través de la cultura, però també generen gentrificació... i després hi ha accions més petites, més de difondre idees, com quan Santiago Sierra va presentar a Londres 21 monòlits compactes fets de merda, recollida a mà per dones de l’Índia de la casta més baixa. Dones que no poden tenir una altra feina que treure merda dels banys públics. Un altre exemple és el projecte Little Sun, d’Olafur Eliasson, a la Tate Modern, a partir del qual l’artista inventa un petit llum que funciona alimentat per panells solars. L’objectiu és dur llum a milions de persones a tot el món que viuen sense electricitat. Però també pots treballar en comunitat, en un barri, en un projecte concret. CineCiutat, per exemple, és un projecte cultural, i jo diria que artístic. La gent s’ajunta per salvar un cinema únic i canvia el seu entorn... i la vida cultural de la seva ciutat.

Heu treballat per a Es Baluard i supòs que compartiu la idea que els museus, en ocasions, són continents d’un plaer efímer i fins a cert punt elitista.

Hi ha una part de l’art, també als museus, que és elitista i ho continuarà sent, perquè la gent rica necessita comprar obres per mantenir el seu estatus. Un museu ha de tenir aquest vessant de gelera, per conservar les obres, però també una part viva, d’interacció amb el públic i, per descomptat, una intenció educativa.

stats