CONVERSES SUSPENSIVES...
Cultura 08/04/2017

Leticia Muñoz: "L’art es pot popularitzar sense caure en la banalitat"

Artista i docent... defuig les etiquetes

i
Rafel Gallego
3 min
Leticia Muñoz, devora el baluard del Príncep, de cara a la Seu i d’esquena a la mar, just abans de començar aquesta entrevista. / ISAAC BUJ

Valenciana, formada en Belles Arts a Conca i empeltada a Mallorca des de fa catorze anys, gràcies a la docència. Fa classes a l’Escola d’Art i Superior de Disseny i crea més enllà d’etiquetes i conceptes prefixats. La maternitat la va obligar a fer un parèntesi... i quan el va tancar va descobrir que havia esdevingut mare-artista.

En ser mare aturàreu per complet...

Totalment. Van ser dos anys en què no vaig fer res. Passat aquest temps, vaig començar a fer col·laboracions, amb Marcos Vidal per exemple, amb alguna dissenyadora, a fer performances... a poc a poc.

Sou una artista polièdrica. Quin és el motor, la motivació que us du a tocar tantes branques?

La tècnica és només una forma d’expressió i allò que menys importa és quina tries. He fet fotos, vídeos, pintura, escultura... ara estic fent classes de ceràmica. He anat canviant per circumstàncies, més que elecció, i sempre adaptant la tècnica a allò que volia expressar.

Treballau la ceràmica, heu treballat la tela de llengües... Us atreu el que és tel·lúric o tradicional?

Més aviat són icones, referències socials o populars que tothom coneix. Ho he fet amb ceràmica, amb galletes o amb dònuts...

I la docència, què us aporta?

Un feedback total. M’encanta. Els alumnes són adults i es produeix un intercanvi interessant. N’hi ha alguns, per exemple, que separen molt entre art i disseny, i jo els dic que totes les experiències aporten, independentment de com les anomenem.

Intuesc que rebutjau les etiquetes, les barreres conceptuals, els compartiments tancats...

No tenen sentit... Som artistes i ja està, i més avui en dia. No sabem què farem demà perquè tampoc sabem on serem. Jo som valenciana i vaig estudiar a Conca, i després vaig fer l’Erasmus i no hi va haver tornada als orígens; Mèxic, Bordeus, Mallorca... I consider que anar canviant i adaptant-se és molt enriquidor. Amb la tècnica em passa el mateix. Ara em dius que he de fer classe d’il·luminació o de disseny d’interiors i m’hi fic, i no passa res. M’ho pas molt bé canviant de registre.

Segons això, imagín que us costa definir el que és art...

Per una banda hi ha allò que perdura i que trobam als museus. Això està bé que hi sigui perquè forma part de la nostra història, però personalment m’interessa molt més l’experiència i el que puguis transmetre. Al nostre entorn hi ha els grans espais o institucions -Es Baluard, la Miró-, on arribaré o no, però m’importa molt més el que faig dia a dia.

El plaer de crear per crear sense l’aspiració de mostrar-ho en un espai concret...

Clar. Per a mi és una necessitat. El meu canal d’expressió és la creació. Hi ha gent que necessita jugar a futbol o anar a córrer, i els artistes necessitam crear, anar provant llenguatges...

Us importa poc el resultat?

M’importa. I de vegades som molt perfeccionista, però l’experiència és el que més compta.

No trobau que en el món de l’art, i per ventura en la societat en general, hi ha massa preocupació per l’estètica vinculada a la bellesa?

Totalment. Però quan dic que m’importa el resultat no em referesc que el resultat hagi de ser bell, sinó que m’importa la manera de presentar-lo. Que quedi bell o no ho dirà el tema en qüestió. No estic parlant de la bellesa per la bellesa. El que segurament hi ha és molta comoditat, conformisme.

I com es romp amb això?

Fent feina, però avui en dia és difícil rompre. Per començar, que és allò que té la capacitat de provocar-nos? Què és allò que ens afecta? Per ventura hi ha coses que ens indignen, però si parlam de provocació estètica...

Sobren espais expositius comuns? Museus, galeries...

No crec que sobrin, però tampoc crec que els museus o les galeries siguin els espais adients per a qualsevol manifestació artística. Com més espai ocupi l’art, millor, tot i que hem de reconèixer que ens movem en un àmbit molt elitista. Crec que la cultura, i l’art en particular, hauria de ser molt més social, participativa.

Això és possible?

Sí. Es pot popularitzar l’art i fer-ho sense caure en la banalitat.

stats