Amotos

Què bonic fóra que hi hagués lloc per a tots, que ningú no se sentís ni agredit ni pressionat

Que quedi clar d'entrada: sóc dels infeliços que es posen melancòlics quan es troben amb una corrua de sorollosos motoristes al Madriu –o a qualsevol camí. És així, i cregueu-me que m'agradaria practicar una indiferència zen i administrar la tolerància. Bé, potser millor dir-ne respecte, perquè la paraula tolerància implica un matís d'incòmoda superioritat i Déu me'n reguard.

Des de fa uns dies que ha estat molt comentat (i publicitat a cal Facebook) l'incident al Montmalús entre l'alpinista Araceli Segarra, que hi feia esquí de muntanya, i un parell de motoristes de neu. Res de nou: conflicte d'interessos, xoc de sensibilitats, la disputa eterna i irresoluble sobre la possessió de la veritat i la raó, que tu no la tens i jo sí. Què bonic fóra que hi hagués lloc per a tots, que ningú no se sentís ni agredit ni pressionat, que quan acabessin de passar els uns arribessin els altres i que els valents esquiadors, els estoics que van a peu i els excursionistes motoritzats poguessin circular per compartiments estancs, en òrbites diferents, aïllats, invisibles, harmònics.

Però la realitat és antipàtica i tossuda, el nostre món sensible és –de moment, i fins que els físics teòrics no ho resolguin– tristament tridimensional i únic. Estaria bé que els que hagin de fer d'àrbitres arbitrin, i posessin una mica d'ordre a la selva natural, seguint l'esperit d'aquell gran precepte constitucional que diu que no es pot matar tot allò que és gras.