Armistici

Diuen algunes cròniques que Andorra va declarar l'any catorze la guerra a Alemanya, i que ningú no va pensar en convidar-la a participar en la conferència de pau de Versalles que va posar fi al conflicte

Ara fa un segle, Gavrilo Princip va disparar contra l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria. L'assassí s'estava menjant un entrepà a la cafeteria Moritz Schiller de Sarajevo quan, tot d'una, va veure que la comitiva reial li passava pel davant. El xòfer s'havia perdut pels carrers de la ciutat vella quan tornaven de visitar a l'hospital els ferits en un atemptat previ, perpetrat per un dels membres de la colla de Gavrilo. Oh, nois, quina oportunitat, va pensar, mentre disparava la seva Browning contra la reial parella. La resta és prou coneguda. Trenta-set milions de morts, l'esfondrament de tot un món.

Ara, la nota local: diuen algunes cròniques que Andorra, abandonant la seva inveterada neutralitat, va declarar l'any catorze la guerra a Alemanya, i que ningú no va pensar en convidar-la a participar en la conferència de pau de Versalles que va posar fi al conflicte. Per tant, tècnicament, Andorra va continuar en guerra contra Alemanya fins que algú –cap al 1950– se'n va adonar i tothom a córrer a firmar l'armistici. Aquesta és una història que circula per la xarxa: apareix a la versió espanyola de la Wikipedia i a l'hemeroteca del New York Times. Evidement, els sometents –l'única força armada que hi havia llavors– no van anar a les trinxeres del Somme. Tampoc no hi havia a Andorra cap autoritat suficient per declarar la guerra a ningú, ni constància documental que mai s'hagi fet. El que seria més fascinant d'aquesta història fóra esbrinar d'on ha sorgit la faula: ni que sigui per una vegada, la ficció supera la realitat.