Premium Opinió 04/06/2014

Dos Ferraris

No em digueu que no és bonic viure en un país on un divendres per la tarda et pots trobar amb dos Ferraris circulant en caravana

i
Albert Villaró
1 min

L'altre dia, per Santa Coloma, em van avançar dos Ferrari, dos, vermells i lluents, que segurament se n'anaven cap al sud a passar el cap de setmana. Jo circulava amb el meu discret Panda i em van passar com una centella, saludant-me amb l'alegre petardeig del tub d'escapament, amb aquell ronc afinadíssim del motor, tan característic de la marca del cavallino rampante.

Vaig sentir una saludable enveja. No em digueu que no és bonic viure en un país on un divendres per la tarda et pots trobar amb dos Ferraris circulant en caravana. I qui diu Ferraris diu Aston Martins, o Lamborghinis, o fins i tot els desmesurats Hummers, que sembla que no hi hagin de cabre.

M'imagino la cara de satisfacció dels seus conductors, la picoreta que provoca l'èxit, la sensació indefugible de sentir-se observats i admirats per vianants i col·legues conductors. Sempre que veig passar un d'aquestos prodigis de la indústria de l'automòbil evoco aquella escena memorable de la pel·lícula 'Scent of a Woman', en què l'Al Pacino, que fa el paper d'un militar cec, aconsegueix conduir un Ferrari descapotable pels carrers de Nova York, i fins i tot és aturat per la policia sense que se n'adonin que no hi veu gens.

Ha de ser molt bonic, sí. Però si mai me'n pogués pagar un (que, al pas que anem, molt em temo que no) m'estimbaria indefectiblement a l'hora d'enfilar la primera rotonda, incapaç de dominar aquell motor desmesurat. Com era allò de la potència sense control?

stats