OPINIÓ

Dret penal, Església i Feministes Encausades

Dia 9 de febrer de 2014, una trentena d’activistes penetraren a l’església de Sant Miquel de Palma mentre s’hi celebrava la missa

1. Dia 9 de febrer de 2014, una trentena d’activistes penetraren a l’església de Sant Miquel de Palma mentre s’hi celebrava la missa. Avançaren pel passadís central del temple mentre proferien crits a favor de l’avortament lliure i gratuït. La protesta s’emmarcava en el context d’una campanya organitzada pel moviment feminista i antipatriarcal com a resposta a l’aprovació, per part del Consell de Ministres, de l’avantprojecte de modificació de la legislació vigent en matèria d’interrupció voluntària de l’embaràs. Una ‘contrareforma’ impulsada pels membres més conservadors del govern (el ministre de Justícia, Ruiz-Gallardón) i afavorida pels sectors més integristes de l’Església catòlica (presidia la Conferència Episcopal el cardenal Rouco Varela).

Com a conseqüència d’aquells fets, els propers dies 29 i 30 de setembre seran jutjats sis dels participants en aquella acció, als quals s’imputa la comissió d’un delicte contra la llibertat de consciència i els sentiments religiosos. Les acusacions, exercides pel Ministeri Fiscal i pel Bisbat de Mallorca, en demanen, respectivament, un any i mig i quatre anys de presó per a cadascun dels intervinents.

2. Parlem clar: la furibunda oposició de l’Església als canvis que ha experimentat la regulació del dret a l’avortament en les últimes dècades només s’explica des del desconcert amb què assisteix a la seva progressiva pèrdua d’influència en la conformació de la legislació en un estat no confessional: sembla que es resisteix a assumir allò de Deorum Iniuriae Diis curae (de les ofenses als déus, se n’ocupen els déus). S’havia acostumat al confort d’una època, la del nacionalcatolicisme, en què es confonien els plànols del Dret penal i la religió, del delicte i el pecat en definitiva, i en què aprofitava la proximitat -i fins i tot la submissió- d’un legislador accessible per amenaçar amb càstigs terrenals a través de l’ordenament jurídic estatal tot allò que veia incapaç de dissuadir amb el seu propi sistema de sancions (penitència, excomunió, purgatori, infern): l’avortament, per descomptat, però també tota una sèrie de conductes que considerava atemptatòries contra la seva cosmovisió i que vistes des de la perspectiva actual ens fan posar els cabells drets -des de les flastomies a l’adulteri-.

El delicte de què s’acusa les Feministes Encausades i en general els continguts en els art. 522 i següents del Codi Penal vigent (“Dels delictes contra la llibertat de consciència, els sentiments religiosos i el respecte als difunts”) són en bona mesura, precisament, un vestigi d’aquella època de confusió entre Església i Estat. D’altra manera, no resulta explicable que es continuï castigant actualment aquells “que facin públicament, de paraula, per escrit o mitjançant qualsevol tipus de document, escarni dels seus [d’una confessió religiosa] dogmes, creences, ritus o cerimònies” (art. 525.1 CP): com seria el cas, per exemple, fer objecte de burla el dogma de la Immaculada Concepció o el de la infal·libilitat del papa. Resulta dubtós, a la vista del tenor literal del precepte reproduït, si les caricatures de Mahoma de Charlie Hebdo o les de la revista danesa Jyllands-Posten podrien arribar a ser, legislació penal espanyola en mà, constitutives de delicte.

3. La infracció criminal que s’atribueix a les Feministes Encausades (art. 523 CP) és la d’impedir, interrompre o pertorbar, “amb violència, amenaça, tumult o vies de fet”, “els actes, funcions, cerimònies o manifestacions” d’una confessió religiosa, i la pena amb què se sanciona la de sis a sis anys si els fets es cometen en un lloc de culte. Es tracta d’una regulació profundament desafortunada almenys per tres raons: primerament, perquè no es pot valorar de la mateixa manera impedir -que comporta la impossibilitat definitiva de dur a terme l’activitat religiosa-, interrompre, que és la que en aquest cas ens ocupa -que suposa la seva paralització momentània i prossecució posterior-, o simplement pertorbar -que equival a la seva continuïtat sense interrupció. Segon, perquè preveu un marc penològic d’una amplitud difícil d’explicar i que oscil·la des dels sis mesos fins als sis anys, amb una clara fractura del manament de determinació de les normes penals en la descripció de les conductes punibles i la previsió de sancions (i això propicia peticions estrambòtiques de pena, com la de quatre anys del Bisbat, òrfena de qualsevol suport argumental en l’escrit d’acusació -i per què no sis?-). I tercer, perquè no es justifica la sobreprotecció que es dispensa a l’exercici de la llibertat religiosa en comparació amb el que ocorre amb altres drets fonamentals (per exemple, impedir de manera no violenta exercir el dret de reunió o manifestació només es castiga amb una pena de fins a sis mesos).

4. Causa una certa perplexitat, d’altra banda, que el 13 d’octubre de 2013 el col·lectiu Justa Revolta de Sabadell protagonitzàs una acció reivindicativa idèntica a l’església de l’Immaculat Cor de Maria sense que per part del Ministeri Fiscal o del Bisbat de Terrassa s’interposàs cap acció penal. O que exactament el mateix dia i a la mateixa hora que a Palma, un grup de militants d’Arran dugués a terme exactament la mateixa acció (encara més: arribaren fins a l’altar i sembraren el temple d’octavetes, com en els casos de Sabadell) a la parròquia de Sant Pere de Banyoles i que les diligències obertes -en aquest cas hi hagué denúncia, però no per part del Bisbat de Girona, sinó del rector i un particular- quedassin arxivades per part del Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Girona per considerar que la protesta quedava emparada per l’exercici legítim de la llibertat d’expressió.

5. El cas de les Feministes Encausades hauria de tenir el mateix final: el fet que l’acció es desenvolupàs de manera pacífica, que no es produïssin desperfectes en el temple, la seva curtíssima durada (la cerimònia litúrgica prosseguí amb normalitat), i sobretot que no hi concorregués ànim d’ofendre els sentiments religiosos dels assistents, sinó simplement la d’expressar una opinió de contingut polític, com és la de protestar contra el posicionament ultramuntà de l’Església política en matèria de regulació de l’avortament, n’aconsellen l’absolució.

ANTONI LLABRÉS FUSTER

PROFESSOR DE DRET PENAL A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Etiquetes