Ficcions i friccions

Jo penso que el país, amb les seves singularitats històriques i socials, amb el seu entorn obsessiu, amb el seu fenomenal paisatge humà, és el paradís de l'escriptor

Abans d'ahir, el Centre de la Cultura Catalana a Andorra va celebrar a la Llacuna el seu primer Debat Obert, que és una nova manera d'intercanviar opinions i experiències sobre la cosa cultural. Conduït per l'Arnau Colominas, amb l'Albert Salvadó, el David Gàlvez, la Teresa Colom i un servidor com a plomífers convidats. És bonic, poder parlar, de tant en tant, i que algú t'escolti.

Amb quatre intervencions, pim pam, vam posar ordre a la desconcertada indústria editorial, a l'erràtica política de premis, a la pràcticament inexistent de subvencions i a la voluntariosa però escassa projecció exterior de la literatura andorrana.

L'Albert Salvadó, que és un dels patriarques de les nostres lletres, ho té molt clar: el futur està en l'autoedició i en el print-on-demand, i l'autor ha de ser un ocell que voli lliure sense gaire lligams ni amb editorials ni amb institucions. D'altres, que som més porucs o més dropos, això no ho teníem tan clar, perquè mira, una obligació de tant en tant no fa nosa.

I on no ens vam acabar posar d'acord és en l'existència del boom literari andorrà. Salvadó pensa que el fet que per aquí escriguin i publiquin tants individus és un simple accident demogràfic, una pura estadística, que avui hi som i demà qui ho sap. Molt modestament, jo penso que el país, amb les seves singularitats històriques i socials, amb el seu entorn obsessiu, amb el seu fenomenal paisatge humà, és el paradís de l'escriptor, perquè té a l'abast un microcosmos perfecte, un camp d'experimentació, afavorit pel contacte entre el passat, el present i la natura. La fricció genera ficció.