L'encarregat

És una corporació, l'amo, diu l'encarregat, movent les mans com si volgués donar forma a una entelèquia. El permís l'ha de donar el departament de comunicació

Un equip de periodistes de la Deutsche Welle –una cadena de la televisió pública alemanya– visita Andorra durant un parell de dies. Objectiu: una sèrie sobre els petits estats europeus. No han fet molt treball previ de producció, van una mica a la que salta i potser és això el que busquen: reflectir el país tal com és, espontani i sense artificis ni preparacions. Tal com raja.

Fan visites, parlen amb la gent –de les entrevistes en diuen fer un 'vox pop'. Tenen un cert interès en la gastronomia. Han fet una reserva per dinar en un restaurant de cuina típica. Volen filmar els plats més tradicionals, etcètera. Quan l'encarregat veu entrar el càmera i el tècnic de so els atura a la porta. Que on van. Som els que hem fet la reserva. Voldríem filmar la teca, un plat de trinxat, carn a la brasa. Ah, no, impossible. Que s'ha de demanar permís abans al propietari. Que no sou el propietari? No, no ho sóc. És una corporació, l'amo, diu l'encarregat, movent les mans com si volgués donar forma a una entelèquia. El permís l'ha de donar el departament de comunicació. Ah, bé, així els truquem i els expliquem de què va la cosa, i ho entendran de seguida. Ui, no, que a aquesta hora deuen estar dinant. És que aquest programa el veuran quaranta milions de persones. És propaganda de franc, i de la bona. Li és ben bé igual. Amb el llenguatge corporal diu "me la sua".

Els periodistes, desconcertats, giren cua. Aquella tarda se'n van, imagino que amb una sensació d'irrealitat a la motxilla, després de la fugaç visita al país dels encarregats.