A pocs dies d'unes eleccions europees que aixequen menys interès que la barba del guanyador d'Eurovisió, els màxims candidats a aquests comicis i els seus respectius partits s'ho haurien de fer mirar. Crec en la teoria que qui vota són les masses, no les persones. Les masses creuen en allò que volen escoltar, i les persones segueixen a les masses. Darrerament, però, les masses han deixat d'escoltar els polítics perquè no es creuen el que diuen, tot i que intentin dir –sense èxit– allò que l'elector vol escoltar. Hi han deixat de creure no tan sols pels alts índexs de corrupció que han desembocat en desafecció i manca de confiança en ells. Directament, perquè els discursos no són creïbles.

La xerrameca política s'ha convertit, en massa casos, en un catàleg de tòpics més sucós que les declaracions de jugadors i entrenadors de futbol abans i després d'un partit. Bé, amb alguna excepció que confirma la regla, com la de l'excepcional Mourinho. Un bon exemple, el d'aquest 'showman' portuguès, de com mobilitzar les masses. Amb un discurs diferent, calculat, estructurat. Un discurs capaç de no deixar indiferent a través de l'estimulació de sentiments i instints primaris.

Imagino que els seus inicis com a intèrpret abans que entrenador de primera fila l'han ajudat a entendre i comprendre que els tòpics no condueixen enlloc. La interpretació, més enllà de la traducció d'una llengua a una altra, l'ha aplicada per forjar un personatge que tothom vol escoltar. Ens agradarà o no, ens el creurem o no, però ens l'escoltarem. Per diversió, per entretenir-nos, per indignar-nos o per renegar. Però ens l'escoltarem. I a través de les seves paraules descobrirem si el personatge, igual que molts polítics, és lleial o és fum, és honest o traïdor.

Confirmar una traïció com a mecanisme per desemmascarar impostors és fàcil i a l'abast de tothom. Trair l'elector ho diu tot dels qui amb l'engany s'hi guanyen la vida. Fan miques la il·lusió de les masses i dels individus que les conformen. El problema s'agreuja quan a la traïció s'hi afegeix el robatori. I no em refereixo a apropiar-se de diners. El preocupant és que roben somnis de generacions senceres.

Indiferència per a uns, indignació per a altres. Els primers es quedaran a casa. Els segons passaran de votar. Potser m'equivoqui, però el 25 de maig cap dels dos grups sentirà motivació per visitar les urnes. Ho veurem diumenge. Si la participació és baixa, potser que s'ho facin mirar. Els polítics i les masses.

A poc a poc, davant d'aquest escenari, la ideologia europea es fragmenta, s'atomitza i es radicalitza. S'augura un Parlament europeu amb representants escollits tan sols per una part del poble. Molts, indiferents i indignats, seguiran sense ser-hi representats. Qui dia passa, any empeny.

Esperem que els candidats que aspiren als escons europeus entenguin que tal com anem, això no pita. El 25 de maig s'enceta un període per construir una Europa on totes les persones es puguin expressar i en què tots els pobles siguin iguals. Un període d'esperança per a 500 milions de ciutadans que altrament es veuran abocats al 'tonto l'últim'.

Voteu, feu el favor.