Els treballs a la fossa de Llucmajor han servit per localitzar els cossos de tres represaliats pel franquisme, els quals foren assassinats entre octubre i desembre de 1936. Amb aquesta, ja s’han obert un total de dotze fosses a les Illes Balears des que el Govern posà en marxa la Llei de persones desaparegudes i fosses. En algunes de les fosses no s’hi han trobat els condemnats per la dictadura i els seus partidaris, però altres han donat la possibilitat de recuperar les restes d’aquells que tingueren una mort tan terrible com injusta.
Porreres i el Pou de Sant Lluís (al mateix terme municipal), Montuïri, Alaró, Sant Ferran, Sencelles Calvià, Marratxí, Eivissa, Santa Maria i ara Llucmajor han estat fins al dia d’avui alguns dels punts clau del mapa de l’horror de la repressió a les Illes. Però basta estar cinc minuts amb els familiars dels represaliats que queden vius -i que cada vegada són menys perquè el temps no perdona- per comprovar que retrobar-se amb uns morts que havien estat fantasmes fins ara serveix sobretot per tancar unes ferides que feia dècades que estaven obertes. Fills, nets, nebots, renets... Tots es van passant el dolor d’una generació a l’altra i només desitgen una cosa: recuperar les restes dels seus éssers estimats per portar-les a un lloc diferent del que volgueren els botxins; al costat d’altres familiars, on poder visitar-los, retre’ls homenatge i rescatar-los de l’oblit. Una de les tàctiques dels repressors, que feren de la seva victòria un patíbul, va ser precisament llevar la dignitat als perdedors i a les seves famílies tractant la gent que assassinaven com si fossin fems. I tan sols aquest ja és un motiu de sobres per tornar-los-la.
Alguna gent pensa que obrir fosses és remoure el passat innecessàriament. Potser els bastarien també cinc minuts al costat de les víctimes per entendre que no hi ha pau sense memòria i, sobretot, sense dignitat. Que desenterrar les fosses no és cap caprici, ni és obrir cap ferida, sinó començar a treballar -a la fi- per tancar-les.
Però sembla que no venen bons temps per fer memòria i tornar la dignitat a aquells que no l’haurien d’haver perduda mai. Una de les primeres condicions que ha aconseguit imposar l’extrema dreta a Andalusia és precisament la substitució de la Llei de la memòria històrica i democràtica per una Llei de concòrdia que segurament deixarà en no-res les reparacions a les víctimes del franquisme. L’acord vol reivindicar la Transició, i això vol dir que el que va passar abans tornarà a l’oblit. La “concòrdia” que reclamen és la dels vencedors, la que va governar-ho tot després de la guerra, la que cal acabar d’esbucar.
