Premsa mordassa

En una societat democràtica, els mitjans de comunicació exerceixen una funció de control del(s) poder(s). Formen i informen. Permeten la circulació d'idees i opinions. Eren, fins a l'eclosió de les xarxes socials, el principal instrument per vehicular les llibertats d'informació i d'expressió.

La importància de la funció política i social que compleixen els mitjans no és incompatible amb exigir-los rigor i responsabilitat. Al contrari: precisament perquè la seva tasca és cabdal, la ciutadania hauria de ser especialment exigent amb els continguts que publiquen i difonen.

Però qui controla "el quart poder"? A tot arreu, i Andorra no és o no hauria de ser l'excepció, hi ha mecanismes de regulació (lleis) i autoregulació (codis ètics i deontològics) dels mitjans de comunicació.

Per què? Doncs bàsicament per assegurar-se que, en l'exercici de les llibertats d'informació i d'expressió, no es vulneren altres drets fonamentals. Aquest és només un dels objectius que persegueix la proposició de llei de protecció civil als drets a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge: garantir la protecció d'uns drets que, en determinades ocasions, col·lideixen amb aquelles llibertats.

Aquesta llei no promou l'autocensura, entre d'altres raons perquè, tal com reconeix la mateixa Associació de Professionals de la Comunicació d'Andorra, es tracta d'uns drets que ja estan preservats a dia d'avui pel Codi Penal i la Constitució. És a dir, obre una altra via –la civil– per a aquelles persones a qui se'ls vulnerin els drets a l'honor, a la intimitat o a la pròpia imatge, però de cara als mitjans de comunicació no introdueix res de nou amb relació al respecte que mereixen aquells drets. Sí que s'explicita que els mitjans de comunicació són responsables solidaris, juntament amb l'autor, d'aquells continguts sobre els quals tenen control. Dels continguts sobre els quals no tenen control –fòrums virtuals, per exemple– no són responsables, però sí que hauran de posar a disposició del públic un mecanisme de notificació, retirada i reposició.

Però els mitjans de comunicació ocupen només una part de la llei. Una llei que, entre d'altres, també ha de servir per protegir els menors davant d'eventuals intromissions en els seus drets a la xarxa, cosa que a la premsa no li ha semblat oportú destacar.

Les llibertats d'expressió i d'informació se solen reconèixer conjuntament perquè s'entén que, per opinar, cal estar informat. Quan la premsa explica les coses de manera parcial, no està fent de mordassa virtual, impedint que la ciutadania disposi dels elements necessaris per poder opinar amb fonament? En qualsevol cas, convertir tot un diari en un enorme article editorial, sense distingir opinions d'informacions, contravé tots els codis deontològics de la professió periodística del món.