Quo Vadis 'tonimartinisme'

Sembla que el Govern comença a fer aigües, si més no sembla que se'n va Riberaygua. Aquesta és la manera de funcionar de Toni Martí, quan algú ja no és útil als seus objectius tacticistes a curt termini, doncs fora, ja no interessa. Riberaygua ha fet la feina de desgast, la feina de trinxera en la negociació amb els cònsols i quan ja ha estat cremat, quan ja s'han posat els cònsols al límit, Toni Martí s'ha guardat la medalla per a ell, ell farà el tancament de la negociacó i es posarà les medalles. Es posicionarà com el més guapo (sic) de cara a les properes eleccions que només sap ell quan seran. Unes eleccions que amb l'actual sistema electoral necessiten el suport incondicional de les parròquies.

S'ha de reconèixer que Riberaygua és un pencaire i es deixa la pell en el que fa, ja ho va demostrar quan era ministre d'Interior, però mira com li reconeixen... deixant-lo a l'estacada! En un moment donat es va posar de moda dir que s'havia fitxat Riberaygua per eclipsar Cinca. Doncs la meva experiència em diu que res més lluny de la realitat, les vegades que he pogut parlar amb tots dos alhora, no només m'han semblat ben avinguts sinó que m'ha semblat que la seva concepció de la cosa pública anava en la mateixa línia, voluntat de servir i no de cadira. I és aquesta ingenuitat ben entesa, aquesta voluntat de servei, el que els ha portat on són, l'un a punt de plegar i l'altre cremant-se amb tots els focs oberts i fent de frontó amb la premsa, mentre el seu cap compta vots i suports parroquials. I el servei al país? Res, d'això res, el que compta és la propera legislatura. El tonimartinisme és això, altres diran que la política és així, i grans 'savis' de la poítica, amb càrrec de portaveu parlamentari, per posar un exemple, donaran lliçons i ens diran que la política és això. Potser sí, però, en tot cas està lluny de la democràcia real, i com que s'allunya del que hauria de ser la sobirania popular, potser cal replantejar-se el que realment és la política. Tornar a la idea de política i de democràcia dels filòsofs grecs.

D'altra banda, i sense que estigués escrit en el programa electoral dels que manen, ens han endinyat un IRPF! Ens han endinyat un impost més sense haver obert el debat real i seriós del model d'Estat que volem i l'estructura institucional que necessitem. Ens faran pagar per un Estat que encara no hem posat seriosament a debat. Potser primer hem de parlar de quina dimensió d'Estat volem i després veure com el paguem. Doncs no! Com sempre, comencem la casa per la teulada, primer fem pagar i després ja veurem. Hem de quedar bé amb els veïns per signar els convenis de doble imposició, independenment que el que ens imposin sigui necessari o no, tingui sentit comú o no. El tonimartinisme és això. És igual que l'economia de les classes mitjanes quedi ressentida, que això afecti el consum intern o que els emprenedors (motor de tota economia) vegin tocat l'incentiu per invertir i arriscar-se en una economia. És igual, ara toca aferrar-se a la cadira i comptar vots i... quedar bé amb els veïns, sobretot quedar bé i llepar no sé què a no sé qui. Equilibris, intentar agradar als que el mantenen en el poder i deixar a l'estacada aquells ministres cremats perquè ja no ajuden a l'equilibri de vots. El tonimartinisme és això.

En fi, potser és el que alguns volen a curt termini, però, beneficia al país? On vas Toni Martí? Cap a on portes Andorra? En tot cas, la manera de fer tonimartinista està molt lluny del que els antics grecs entenien com a democràcia i com a política.