Misc 16/04/2014

Robinson Crusoe, una metàfora analfabeta

i
Ferran Sáez Mateu
3 min
Robinson Crusoe, una metàfora analfabeta

R obinson Crusoe (1719), de Daniel Defoe, no és estrictament una obra de ficció; està basada en la vida d’Alexander Selkirk, un mariner anglès abandonat pel seu capità, William Dampier, al remot arxipèlag de Juan Fernández, actualment territori xilè. Selkirk, que havia arribat a l’illa l’any 1705, va ser recollit quatre anys més tard pel mateix Dampier. Durant l’estada a l’illa, Crusoe contempla com un grup d’indígenes s’aboquen periòdicament a una orgia de violència i sang: encenen una foguera a la platja i maten i devoren els seus presoners. Aquella situació el colpeix, però no actua pas de forma immediata. Els seus arguments tenen gruix; en primer lloc, la Providència permet, per algun misteriós designi, la continuïtat d’aquells actes generació rere generació. En segon lloc, els indígenes no li han fet, a ell, cap mal; i a més, ¿en nom de quina autoritat pot intervenir en els seus afers? Finalment, ells no tenen consciència d’estar participant en un crim. Crusoe, doncs, s’atura; aquelles consideracions “el frenen i immobilitzen”. Rememora que els espanyols -sí, els espanyols- van utilitzar arguments molt convincents per justificar tota mena de matances indiscriminades. Però la inferència més interessant té una base teològica (protestant): aquells caníbals cometen delictes de caràcter nacional ; és a dir, els seus actes no són fruit de la decisió d’un individu particular o d’un grup d’individus concrets: els seus actes formen part d’ancestrals costums col·lectius. Això vol dir, segons Crusoe, que cal deixar-los en mans del Senyor, rector suprem de les nacions, el qual “sap infligir correctius nacionals per tal de castigar delictes nacionals”.

Crusoe/Defoe sembla conèixer amb una certa profunditat les circumstàncies que van envoltar la gestació de la Leyenda Negra, i intenta no caure en els mateixos paranys teòrics -però no pas pràctics: Crusoe acabarà fent el mateix que qualsevol conqueridor espanyol, però amb uns altres arguments-. La solució esgrimida, això sí, permet suavitzar el problema del relativisme cultural a través d’una actitud coherent i conceptualment econòmica: accentuant l’ ethnos (“els delictes nacionals”, i per tant particulars) en detriment de l’ ethos (la compassió, la humanitat, allò que sentim en veure el patiment del proïsme) tot deixant en mans de la Providència les conseqüències d’aquesta fricció.

Al final, però, com era d’esperar, es produeix una veritable carnisseria: els indis són liquidats amb les abundants armes de foc de què disposava el nàufrag. ¿En nom de què? ¿On queden els anteriors arguments, doncs? La Providència, evidentment: la Providència li ordenava salvar Divendres. Però, ¿per què es provoca una massacre, temps després, quan Divendres ja està sa i estalvi i no corren cap perill? Aquí l’argument ja resulta una mica més precari i relliscós: Crusoe no pot castigar un delicte nacional, perquè aquesta decisió només pertany a Déu; però Divendres sí que forma part d’aquell poble i té dret, per tant, a actuar contra els individus concrets que formen aquella expedició (i Crusoe, per la seva banda, té el deure moral d’ajudar el seu amic i l’obligació de protegir el seu súbdit -perquè és així com literalment el titlla-). Malgrat que un bon grapat de cadàvers suren al mar, tot s’ha fet doncs com Déu mana.

Crusoe no es presenta amb el seu nom al salvatge, sinó que l’obliga a designar-lo amb l’inequívoc apel·latiu d’ amo. S’omet també que aquest amo ho és en la més estricta literalitat. Divendres (a qui, per cert, Crusoe mai no li pregunta com es diu de debò) té només un destí: ser un criat “útil i servicial”. En canvi, al nàufrag espanyol que apareix més endavant en exactes circumstàncies a les de Divendres no li posa un nom de dia de la setmana, ni li ordena que li digui amo, ni l’obliga a parlar en anglès. Es dirigeix a ell en portuguès, dòcilment, per preguntar-li qui és, i ell -en llatí- respon: “ Christianus ”. El nàufrag vol assegurar-se un tracte civilitzat i per això no respon al qui és sinó, directament, al què és : “ Christianus ”; és a dir, “No sóc un salvatge, ni un antropòfag, ni un pagà; no em tractis, doncs, com tens dret a fer-ho amb aquests”. Als altres espanyols amb qui contacta posteriorment els informa, entre d’altres coses, que “disposa d’un criat”. Perquè són tot just els espanyols els qui al final van a demanar ajuda a Robinson Crusoe a la seva illa... No ho troben interessant, tot això que els explico? Les metàfores, ja ho veuen, les carrega el Diable. O la ignorància, sempre tan atrevida.

stats