Somnis humits

Andorra és un infant que té dret a viure el seu "American Dream", el seu Casino particular. Malauradament ho han aconseguit

Me la mirava embadalit. Jo en tenia vuit. Ella, la Iolanda Casino, tres o quatre més. A les colònies de Sispony vam descobrir l'amor més tendre i innocent: mans entrellaçades per anar a buscar llaminadures a la Burna; tímides mirades fugisseres en excursions i acampades; i una promesa al final de les dues setmanes: la d'escriure'ns.

Acabat l'estiu, la somiava cada nit. Durant mesos ens vàrem explicar les alegries i les penes. Un dia vaig deixar de rebre les cartes. De seguida vaig oblidar-me, també, d'enviar-les. La Iolanda es convertí, amagada darrera mil noves experiències de vida, en un dolç record. Als trenta-vuit, en redescobrir el cognom "Casino" en una nota de premsa, se'm dibuixà un somriure als llavis: l'oblidat amor d'infantesa em tornà a la memòria.

Les il·lusions han de tenir el seu moment i el seu lloc. Sempre hi ha qui no ho entén així i, anys després, persevera en el seu somni humit: Andorra és un infant que té dret a viure el seu "American Dream", el seu Casino particular. Malauradament ho han aconseguit. Noves lleis permetran el joc a l'engròs al Principat.

Potser sóc massa primmirat. Potser tenen raó i l'Andorra que conec és menor d'edat. Potser allò que li cal són somnis de grandesa: fotre-se-la i aixecar-se amb els colzes i els genolls pelats. I, posats a fer-la madurar, per què quedar-se a la meitat? Per què no "liar-la parda"?

Us proposo convertir el país dels Pirineus en un parc temàtic, en un laboratori d'investigació per trobar allò que millor funcioni. El model Mònaco (Tengui!) ja està signat i millorat a l'aroma de tabac. Provem, també, el model Amsterdam (Falti!), el xinès (Falti!) i el de Salou (Falti!).

No serà fins que les nostres nenes arribin a casa col·locades (perquè han fet parada i fonda al Coffee Shop el "Conseller content") després de guanyar-se el sou —de genolls i d'esquena entre llums vermelles—, que obrirem els ulls. Tal vegada, quan la policia ens truqui a casa perquè el nostre hereu (que treballa en una multinacional que s'estalvia una pasta en impostos i paga sous de merda) se l'ha fotut fent balconing amb un grup de guiris anglesos, ens plantejarem coses.

Potser aleshores Andorra esdevindrà major d'edat. Potser llavors confiarem, apostarem i explotarem les característiques que la defineixen i la fan única.