Les històries d'en Tonijaume

En Tonijaume Martí i Bartumeu era el president de la comunitat de veïns del 13 de la rue del Pessebre, un edifici situat en un carreró sense sortida d'un petit racó del Pirineu. Li agradava el càrrec, era capaç de qualsevol cosa per mantenir-s'hi i a més l'ajudava molt que els pisos de la part alta de l'edifici tinguessin proporcionalment més vot a l'hora de triar president d'escala. L'edifici era dels veïns, tot i que feia temps havia estat de la Diòcesi del PrP (Petit Racó del Pirineu) a mitges amb un senyor francès, fins que aquests van cedir la propietat als seus veïns a canvi de mantenir la nua propietat, que en dret immobiliari més o menys vol dir mantenir el nom i manar poc o gens. Però això de la nua propietat no ho acabaven d'entendre a la Diòcesi del PrP i sempre apareixia algun capellanot per opinar sobre els interruptors, sobre el color de la pintura, o el pom de les portes.

Darrerament s'encarregava del 13 rue del Pessebre per part de la Diòcesi del PrP un tal mossèn Kike que tenia una gran afició a incomodar els veïns amb les seves opinions. A en Tonijaume li encantava fer-li la pilota, no fos cas que mossèn Kike s'emprenyés. De fet, hi ha qui diu que escrivia Tonijaume així, tot seguit, per fer com feia un famós sant de nom San Josemaría, que escrivia el nom compost tot seguit. Pensava en Tonijaume que tenir contenta l'Església era molt important, encara que no tingués raó. Vist amb el temps sembla que el pilotisme d'en Tonijaume no tenia cap sentit perquè, de fet, la Diòcesi només tenia la nua propietat, però en Tonijaume estava convençut que si mossèn Kike s'emprenyava els dels edificis veïns (per cert molt més grans que el 13 rue del Pessebre) es podrien emprenyar i fer tot el possible per demolir el 13 rue del Pessebre.

Cada molts anys venia el senyor que tenia l'altra part de la nua propietat a treure el cap i sense adonar-se de res deia que tot anava de collons i que l'edifici era exemplar. Però en Tonijaume continuava igual de pilota que sempre i passejava el senyor francès (que per cert ara vivia a Holanda) per tot l'edifici i li ensenyava tot el que feia goig i amagava allò que no funcionava. Així, l'home francès que vivia a Holanda marxava content i felicitava els veïns per tenir un edifici exemplar, quan en realitat queia a trossos.

L'edifici queia a trossos i en Tonijaume no feia res, l'única idea brillant que va tenir va ser fer pujar la derrama anual que pagaven els veïns. Per fer què, es preguntaven els qui pagaven. En Tonijaume responia amb respostes difícils d'entendre sobre no sé quin peís (escrit així amb "e") o sobre Bruxelles (escrit així amb "x").

Als baixos de l'edifici hi havia una ferreteria que regentava la Rosa. Ui la Rosa! La Rosa sempre havia volgut presidir la comunitat del 13 rue del Pessebre però en Tonijaume feia tot el possible per treure-li del cap la idea i li recomanava que es quedés discreta a la ferreteria. Però, ai las, ara havia de traspassar la ferreteria per contracte i no volia perdre la possibilitat de continuar vinculada a l'edifici i manar. Com sempre, en Tonijaume li feia tot tipus de promeses per fer-la callar i tenir-la contenta i la pobra Rosa era de les creia que amb en Tonijaume manaria, ai pobra Rosa, no el coneixia prou. I així, narinant, en Tonijaume anava empenyent anys mentre l'edifici queia i els cargols de la Rosa poc podien collar.

No cal dir que aquesta és una llegenda en què qualsevol semblança amb la realitat no deixa de ser una pura coincidència.