La plaga de l’estiu
El del 2014 té tots els elements perquè fins i tot el Dalai Lama tingui el desig de desencadenar la tercera guerra mundial
L'estiu és una recopilació del pitjor de l'espècie humana. És el record dels 'guiris' ballant 'Los pajaritos', paelles i sangries infames, sandàlies amb mitjons, cossos de color de gamba, reposicions a la televisió i platges que són una autèntica mina per a sociòlegs i antropòlegs. Però és que el del 2014 porta camí de batre tots els rècords i condicions perquè fins i tot el Dalai Lama, davant dels fets, tingui el desig de desencadenar la tercera guerra mundial. Gasolina a preu de caviar, concursos de 'mamading', gent que es col·loca amb sals de bany i ho penja al Youtube, d'altres que salten a través dels balcons i alguns que s'han apuntat a la moda de la droga caníbal, que no té res a veure amb les mossegades de Luis Suárez.
Tot a ritme de l'eterna cançó de l'estiu que en una crida al sentit comú no hauria de ser la del Mundial de futbol. Perquè posar un raper cubà i una cantant de Puerto Rico per composar el tema d'un esdeveniment del Brasil ja té mèrit, en un país que compta amb grans cantants i compositors. I a sobre haurem d'adoptar precaucions fins i tot per prendre el sol ja que, segons un estudi de la universitat de Harvard, pot ser igual d'addictiu que l'heroïna.
Al final, bronzejar-se també tindrà l'efecte d'una plaga. Perquè ja a l'Antic Testament s'explica que van caure sobre el rei d'Egipte deu plagues. Sobre la humanitat cau la plaga de l'estiu, dels vídeos i de les fotos de les bodes al Facebook, de les meduses, els incendis forestals, els mosquits tigre i de que et toqui a l'apartament del costat un espanyol perquè aquests amb un 'cubata' a la mà ho saben tot com els tertulians de les ràdios. T'entra el desig que torni l'hivern o de retirar-te a l'estil Bon Iver en una cabana de Wisconsin composant musica 'indie folk'.
Sort que sempre hi ha motius per a l'esperança. Un és veure cotxes andorrans frenant en els radars fixos camí de la Costa Daurada. L'altre és que sempre hi haurà en el nostre camí una terrasseta. Una cosa que no només no passa de moda sinó que és un dels grans patrimonis de la societat occidental.
