Els trens passen

Al final, ni túnels, ni vies, ni estacions, ni tren. Una vegada més, el Pirineu aïllat

Fa anys que se'n parla, tot i que darrerament ha quedat en l'oblit. Vaig poder veure'n algun plànol i estudi als anys 90, quan el ja desaparegut Manuel Martín –aleshores delegat de Comerç i Indústria a Lleida, a més d'amic- me'ls va mostrar. La idea era allargar la línia de La Pobla fins a la Seu d'Urgell. Un projecte del que se n'ha anat parlant durant més de 30 anys però que ningú no es creu. Per l'elevat cost, i per l'escàs interès que desperta això d'apropar el Pirineu a la Terraferma.

Els qui em coneixen saben que sóc crític amb l'estació de l'AVE de Lleida. A pesar que sigui una bona alternativa per anar d'Andorra a Madrid –o altres ciutats del sud–, l'estació queda lluny. No tan sols geogràficament, també logísticament i conceptualment.

De res han servit les iniciatives aprovades pel Parlament de Catalunya o les bones intencions reflectides al Pla Territorial de l'Alt Pirineu i Aran o al Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya. Ni els gestos fets des d'Andorra proposant que es valorés la possibilitat d'allargar la línia d'alta velocitat des de Lleida fins a la Seu d'Urgell per connectar amb Andorra.

Un estudi encarregat per la Diputació el 2011 valorava l'obra en 265 milions d'euros, amb la construcció d'un tram que tindria uns 55 quilòmetres i un impacte ambiental mínim ja que bona part serien túnels.

Però al final, ni túnels, ni vies, ni estacions, ni tren. Una vegada més, el Pirineu aïllat.

Després de dècades d'inactivitat, torna l'aeroport. Em diuen els qui n'entenen que difícilment serà viable si, a més de les administracions, no s'hi impliquen els grans grups del sector empresarial i turístic del país sumant esforços conjuntament. Crec que és una bona iniciativa, confiem que funcioni.

Com a mínim disposarem d'una alternativa a la carretera, un altra infraestructura realment deixada de la mà de Déu.

Any 2014. Seguim aïllats. De moment les empreses andorranes som 3 hores menys competitives –les que triguem en arribar a l'aeroport de Barcelona o Toulouse– que qualsevol empresa d'una gran capital. I les oportunitats no esperen.

En fi, que mercaderies i passatgers haurem de continuar tenint paciència mentre el món es mou cada cop més ràpid.