<![CDATA[Ara Andorra - Antoni Bassas]]> 10 <![CDATA["Ser membre de la UE té unes conseqüències que no serien particularment positives a data d’avui per a Andorra"]]>

Diuen que les padrines andorranes havien resat tota la vida a la Mare de Déu de Meritxell perquè l’hivern fos curt, però que amb el canvi climàtic resen perquè sigui llarg. I és que tot canvia, fins i tot en un estat amb dos coprínceps estrangers per un doble acord de finals del segle XIII. Avui Andorra no para d’afegir edificis al seu skyline. En parlem amb Xavier Espot Zamora (Escaldes Engordany, Andorra, 1979), Cap de Govern d’Andorra des del 2019. És llicenciat i màster en dret per Esade. Polític de maneres suaus i verb ferm i fàcil, és net de Júlia Bonet, fundadora de les perfumeries Júlia, una dona que va començar amb una perruqueria i que va tenir el valor d’anar-se’n a França a buscar pintallavis i perfums que a Espanya no es podien ni somiar. Espot rep les càmeres de l’ARA al seu despatx oficial, que està just a l’alçada de l’obra escultòrica de Jaume Plensa Els set poetes.

]]> <![CDATA[Trilla: "Toca un estiu minimalista"]]>

El doctor Antoni Trilla és el cap de medicina preventiva de l’Hospital Clínic i catedràtic de la Universitat de Barcelona. L'entrevistem a l'ARA l'endemà que el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, digués que la situació epidemiològica a Catalunya era "pèssima" i el doctor Fernando Simón digués que era "dramàtica".

]]> <![CDATA[Està passant un huracà]]> Va ser ahir, a Barcelona, cap a dos quarts de deu del matí. Tot d’un plegat es fa de nit, una ventada furiosa, les finestres que peten i aigua que cau a raig. Un amic que viu en un desè pis m’escriu esglaiat: “Sembla que estigui passant un huracà, com si s’estigués acabant el món!” Els fenòmens atmosfèrics extrems ja són freqüents i ahir en vam viure un. Els fenòmens polítics extrems també comencen a ser freqüents, només cal mirar als Estats Units o al Regne Unit. O a Catalunya, on, contra l’evidència científica, els tribunals han decidit mantenir les eleccions per al 14 de febrer i prendre’s uns quants dies per confirmar-ho o no. Simultàniament, el CIS publica una enquesta triomfant per al ministre de Sanitat, mentre una ciutadania empobrida per la pandèmia pensa que si li toca anar a presidir una mesa igual no hi va. I potser tampoc no va a votar. No és que ho sembli, és que està passant un huracà.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Deuen ser immunes a la pandèmia']]> La data de les eleccions està en mans del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

]]> <![CDATA[L’1 d’Octubre i la condemna de la història]]> Quan dèiem que l’1 d’Octubre seria un dia que duraria anys no ens referíem al fet que la justícia espanyola fes durar tant els efectes de la consulta, però les coses són com són. Ara, tres anys i mig més tard, li ha tocat al conseller Bernat Solé, que ha quedat inhabilitat per haver “facilitat” el referèndum. En un estat sense el passat autoritari i centralista d’Espanya podríem dedicar-nos a valorar l’aplicació del dret als fets jujats. Però després del que hem vist fins ara, la lectura només pot ser política. I en aquest sentit cal preguntar-se si els jutges són conscients de l’anacronisme que suposa condemnar algú per posar les urnes. En el futur, igual que ara expliquem que les dones no podien votar, la història s’exclamarà del fet que haver posat les urnes per preguntar als catalans si volien ser independents acabés amb condemnes.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Kamala Harris i totes les dones que ens han precedit']]> A la presa de possessió d’un president, tothom sap qui és el protagonista, i avui tots els titulars de portada són per Joe Biden, esclar. Però en tota superproducció, al costat del protagonista, hi ha papers de repartiments, i avui una part no menor de les mirades se’n van cap a una dona que ja es veu que no haurà de limitar-se a ser una actriu secundària. Em refereixo a Kamala Harris, la nova vicepresidenta dels Estats Units.

]]> <![CDATA[Biden i l’ús de la democràcia]]> “La democràcia ha prevalgut”. Segur que el nou president dels Estats Units, Joe Biden, ha col·locat la frase a les portades de mig món d’aquest dijous. I sí, la seva victòria electoral ha acabat com corresponia, amb ell fent el jurament del càrrec davant l’esplanada del Capitoli. Trump ha mentit: ningú li ha robat les eleccions. Però Biden, i com ell tots els presidents escollits a les urnes, s’enfronten a una missió cada cop més difícil, que és omplir de contingut el concepte democràcia més enllà de l’obvietat electoral. Perquè prevalgui la democràcia cal que tota la societat cregui en la bondat del sistema, i no tan sols que no se’n senti exclosa sinó que pugui notar-ne els beneficis a la seva vida i a la de la seva família. Hem passat molts anys debatent si podíem cedir llibertat a canvi de seguretat. Que no acabem discutint si cal cedir democràcia a canvi d’eficàcia.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La gran confusió']]> La Generalitat ha ordenat que es reprengui el sorteig dels ciutadans que han d’integrar les meses electorals per a les eleccions del 14 de febrer i, mentrestant, ja prepara un recurs contra la decisió presa ahir pel TSJC de suspendre el decret del Govern i mantenir el 14 de febrer com la data dels comicis.

]]> <![CDATA[Al Mall de Washington, dotze anys després]]> Els Estats Units produiran aquest dimecres la imatge més gràfica del món distòpic en què vivim: Joe Biden jurarà el càrrec de president sense el testimoni de cap ciutadà al Mall, rodejat per la Guàrdia Nacional, amb l’escandalosa absència de l’antecessor -que va pel món afirmant que li han robat la reelecció- i amb els convidats amb mascareta per protegir-se d’un virus. Vaig tenir la fortuna de ser a Washington tal dia com avui del 2009, quan més d’un milió de nord-americans van acompanyar Barack Obama en un dia glacial en què el sol va treure el cap just en el moment en què el president electe va aixecar la mà dreta, i tot feia presagiar un futur més inclusiu. Dotze anys més tard, aquelles flors no estan marcides però viuen ofegades pel jull de la mentida a gran escala i les realitats socials que, en ser ignorades repetidament pel poder polític, desfan qualsevol pretensió de comunitat i d’esperança compartida.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La pandèmia ha mostrat l'envelliment de l'administració']]> El TSJC s’ha de pronunciar avui sobre diverses impugnacions contra el decret del Govern de convocatòria d’eleccions, que va suspendre la data el 14 de febrer i va fixar-les per al 30 de maig.

]]> <![CDATA[Aznar i l’època tenebrosa]]> Aznar ha equiparat l'assalt trumpista al Capitoli amb el referèndum de l'1-O. La comparació és coherent amb el personatge però inconsistent amb els fets, dels quals només cal recordar que la violència la va posar la policia i no els ciutadans, que no estaven assaltant res, sinó que només pretenien votar. Precisament, van ser Aznar i el PP de la majoria absoluta del 2000 els que van portar a la TVE de l’època el llibre d’estil de Murdoch a la Fox, una agenda en què tothom que no estava amb ell era comunista o separatista, tot era ETA, el castellà no va ser mai llengua d’imposició, a l'Iraq hi havia armes de destrucció massiva, i Bush i Blair eren els defensors de la llibertat; i que va culminar amb l’apoteosi de la primera gran fake news institucional a Espanya: la mentida sobre l’atemptat d’Atocha, per no perdre les eleccions. Aznar va tensionar la societat i la va deixar exhausta i dividida. El que demà marxarà de la Casa Blanca, també.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Iglesias i la comparació de Puigdemont']]> Al final, anirem a votar el 30 de maig. El Govern i els partits ho van decidir perquè d’aquí quatre mesos farà menys fred, hi hauria menys contagis i molta gent vacunada. Per arribar a aquesta conclusió tan lògica, millor hauria estat no convocar-les al febrer o convocar-les i haver implementat el vot electrònic, per exemple. Els únics que s’hi han oposat són el PSC, disgustats perquè el ministre Illa transformat de la nit al dia en candidat ja no podrà fer l’efecte llampec que Pedro Sánchez i Miquel Iceta pretenien.

]]> <![CDATA[No us cregueu això del dia més trist]]> Aquest dilluns sentireu dir que és "el dia més trist de l’any". Jordi Garrigós explica aquest diumenge a l’ARA que va ser un professor de psicologia de Cardiff, Cliff Arnall, qui va sumar els deutes de les compres de Nadal, els dies curts i els propòsits de fa quinze dies ja abandonats, va decidir que aquelles pomes i peres eren els elements d’una fórmula per calcular la tristesa i va dir que el resultat era avui, tercer dilluns de gener. Estic segur que, per a la majoria, avui serà un dia com qualsevol altre. I també penso que el podem convertir en un dia realment alegre si quan arribi la nit ens fiquem al llit amb la convicció d’haver donat el millor de nosaltres allà on s’esperava que ho féssim. Les experiències d’alegria més autèntiques són el resultat de moltes hores de feina, de responsabilitats exercides a consciència, sense retribució immediata a la vista, en dilluns aparentment grisos com el d’avui.

]]> <![CDATA[La conversa pública en l’era digital]]> En els últims dies de la seva presidència, a Donald Trump li han suspès el compte de Twitter i el canal de YouTube, ben bé com el mestre que pren el mòbil de les mans de l’estudiant desobedient per castigar-lo. En bona hora els ha agafat l’escrúpol, als propietaris de les xarxes. En bona hora, també, van tallar el discurs de Trump de la nit electoral les mateixes televisions que durant tant de temps van engreixar les audiències gràcies a discursos com aquell. Jack Dorsey, fundador de Twitter, lamenta que la suspensió sigui un fracàs de l’intent de mantenir una conversa saludable en un internet obert. Ho és, però internet, tan útil com inevitable, no és ben bé un camp obert a tothom. És la història de sempre: qui té diners pot posar els algoritmes a jugar a favor seu i desequilibrar la conversa. Per això hem de girar la vista cap a l’autoexigència dels periodistes i els mitjans, sobretot els públics, que, ara que tothom té un megàfon, han de ser els guardians del camp de la conversa realment oberta en l’era digital.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: «Que els hi preguntin als presos polítics què és "suspendre la democràcia"»]]> Avui hauríem de saber si les eleccions al Parlament se suspenen o no.

]]> <![CDATA[Electoralisme del ministre de Justícia]]> És lamentable que sigui el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, qui es presti a defensar l’argumentari del PSOE a favor del ministre i candidat Illa per mantenir la data electoral del 14-F. Ha arribat a parlar de “suspendre la democràcia”. Que el titular d’una cartera tan sensible revesteixi arguments electoralistes de suposada autoritat jurídica és precisament el que faltava en un context de desmoralització social generalitzada. Suspendre la democràcia és no assegurar-se que tothom pugui anar a votar. Certament, el mal no ve d’ara: ja fa temps que s’haurien hagut de celebrar aquestes eleccions i encara fa més temps que Catalunya hauria de disposar d’una llei electoral pròpia, de manera que un ministre partidista no n’hagués de dir res. Però un cop estem veient com s’enfila la pandèmia, el més sensat i el que més protegeix la democràcia és entendre que unes setmanes o mesos de coll poden evitar el perill per a la vida de les persones i assegurar la màxima participació.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La seguretat de Puigdemont, Comín i Ponsatí']]> Avui, al Parlament Europeu, el president Puigdemont, el conseller Comín i la consellera Ponsatí s’explicaran davant els 25 europarlamentaris de la comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu. Així començarà la vista del suplicatori que el Tribunal Suprem va sol·licitar a la cambra comunitària per retirar-los la immunitat parlamentària.

]]> <![CDATA[Quan la bombolla mediàtica és el president]]> Els fets del 6 de gener al Capitoli de Washington han fet tornar el debat sobre el perill d’una societat que es defineix més pel canal que mira que pel codi postal del barri on viu. Amb tot, la força de la bombolla trumpiana és Donald Trump mateix. L'home que ja era una celebritat televisiva i que, a sobre, parla darrere el faristol i puja les escales de l’Air Force One té un megàfon formidable. Quan tot un president dels Estats Units formula una afirmació tan gruixuda com que els resultats electorals del seu propi país són un frau, milions de ciutadans tenen motius per preguntar-se qui està dient la veritat, sobretot quan els quatre anys de presidència han consistit en un exercici diari de desprestigi dels mitjans tradicionals. Trump ha demostrat una inigualable capacitat de persuasió i manipulació per aprofitar-se d’un sistema mediàtic on l’escàndol sempre té prima. La bombolla era la presidència mateixa i ha acabat explotant a la cara dels nord-americans.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Electoralisme i data de les eleccions']]> Falten dos dies perquè el Govern i la taula de partits decideixin si hi haurà o no eleccions el dia 14 de febrer. Divendres ho sabrem. Dilluns els vaig dir que “el PSC tenia pressa per capitalitzar l’efecte Salvador Illa i portar a les urnes l’impacte que ha suposat la seva candidatura”. I dit i fet: ahir Miquel Iceta va ser entrevistat a Els matins de TV3 i va fer un recital d’arguments a favor de celebrar les eleccions, precisament el dia amb més contagis a Catalunya en 10 mesos de pandèmia: 6.981 en només 24 hores. 2.445 persones ingressades, de les quals 477 a les UCI. Se li veia el llautó de tres hores lluny.

]]> <![CDATA[Adelson i el clàssic Madrid-Barcelona]]> Entre les moltes batalles registrades entre Madrid i Barcelona, la més increïble va tenir lloc el 2012 al voltant de la figura del magnat nord-americà Sheldon Adelson, que va obrir una competència entre les dues ciutats per construir-hi una macrociutat del joc anomenada Eurovegas que crearia milers i milers de llocs de treball. A Las Vegas hi va anar una delegació de la Generalitat encapçalada pel conseller Lluís Recoder. Les demandes d’Adelson eren constants. Quan li van explicar que els seus hotels serien al mig de la ruta d’aproximació dels avions al Prat, va demanar que construïssin la pista al mar. Davant el plànol va preguntar: “Què és això?” Van explicar-li que era el camp de l’Espanyol, acabat d’inaugurar: “No el podrien tirar a terra?”, va suggerir. Al final, Adelson i senyora es van decantar per Madrid però les exigències inacabables de la parella van fer tirar la tovallola al govern de Rajoy.

]]>