Dilluns a la tarda Belén Esteban es va trencar la tíbia i el peroné en directe durant l’emissió del Sálvame. Emulant una de les proves del programa Supervivientes, la van fer penjar-se d’un trapezi. Li van relliscar les mans i en l’impacte contra el terra se li va torçar la cama amb un diagnòstic fatal. La imatge posterior a l’accident era impactant. Belén Esteban gemegava mal estirada mentre els companys del programa intentaven subjectar-la i consolar-la. L’escena recordava poderosament una de les grans obres del Renaixement: El davallament de la creu. L’obra del segle XV, de Rogier de Van der Weyden, recrea el moment en què Jesús crucificat és baixat de la creu, sostingut per Josep d’Arimatea i Nicodem. A Maria, la mare de Jesús, també l’han de subjectar perquè s’ha desmaiat. Són deu personatges en un espai reduït distribuïts en diferents plans. Les figures dels extrems miren al centre inclinades, ploroses, apiadant-se de la mort de Jesús. 

Dimecres a la nit, en prime time, algunes de les grans cadenes nord-americanes van retransmetre Celebrating America, el xou televisiu de final de festa de la presa de possessió del càrrec de Joe Biden per substituir els actes tradicionals cancel·lats per culpa de la pandèmia.

La presa de possessió de Joe Biden la vam poder seguir en directe a través del 3/24 en una retransmissió, lògicament, més austera que cerimònies anteriors. A TV3 el Tot es mou també hi anava connectant de manera intermitent. Les televisions espanyoles ho van tenir més complicat perquè l’acte els hi va coincidir de ple amb la tragèdia de l’explosió d’un edifici a Madrid. Tant La 1, com el Canal 24 Horas, com La Sexta van combinar l’emissió de tots dos esdeveniments a través de petits enquadraments a la pantalla. L’esperpent el vam trobar a Cuatro amb el magazín que presenta Joaquin Prat. Mentre el món sencer estava seguint com Joe Biden i Kamala Harris juraven el càrrec sense incidents, la cadena de Mediaset informava en pantalla d’una situació alarmant: “PÁNICO EN LA INVESTIDURA DE TRUMP”. Més enllà del flagrant error amb el nom del president un subtítol explicava el motiu de la notícia: “ Un individuo vestido con un saco amenaza con un ataque ”. Si connectaves amb qualsevol de les cadenes nord-americanes ningú parlava de l’home del sac ni de cap situació de perill. Però Cuatro insistia amb aquell personatge: “ Un individuo vestido con un saco siembra el pánico en el Capitolio ”. Un reporter des de Washington explicava nerviós: “ No sabemos si este señor esconde un explosivo debajo de la túnica ”. Periodisme propi de l’era Trump.

Divendres passat Antena 3 va estrenar un nou format basat en la competició entre famosos. El desafío està inspirat en una de les seccions d'El hormiguero on la col·laboradora Pilar Rubio duu a terme uns reptes que exigeixen molta perícia. El nou programa és una versió concentrada de reptes consecutius executats per famosos com David Bustamante, Gemma Mengual, Jorge Sanz, Ágatha Ruiz de la Prada o Kira Miró. Durant vuit setmanes tots competiran entre ells fins a erigir un campió absolut. Servir una copa de vi amb una excavadora, fer diana practicant el tir amb arc, memoritzar les capitals del món o superar una prova d’apnea van ser alguns dels primers desafiament. El programa no va aconseguir impactar per la dificultat dels reptes ni va esborronar els espectadors pel seu risc.

TV3 ha estrenat Altsasu, la minisèrie que es basa en el conflicte real que es va produir el 2016 en un bar d’aquesta localitat entre uns nois del poble i dos guàrdies civils que anaven amb les seves parelles. Una sèrie que, tal com ha anunciat TV3 en les promocions, ha generat polèmica política a Euskadi. La ficció recrea les circumstàncies d’aquell cas tant pel que fa al context social com a les manipulacions policials i judicials durant la investigació, com al patiment de les famílies. La ficció no pretén tenir un valor estrictament documental sinó més aviat de denúncia d’una injustícia. El relat es posiciona clarament en el bàndol dels nois d’Altsasu condemnats per atemptat amb la voluntat de deixar clara la impunitat de l’autoritat i la tergiversació dels fets per acusar-los. Quin avantatge té la ficció respecte al documental? La possibilitat d’afegir molts més matisos emocionals i psicològics, tant per dibuixar millor els personatges com per provocar un impacte més gran de la història en els espectadors.

La mort sobtada de l’actor Robin Williams amb només 63 anys va provocar moltes especulacions mediàtiques. Com que eren conegudes les malalties mentals i les addiccions que havia tingut, molts mitjans van vincular-la a aquests motius. “El van voler pintar com el pallasso trist”, lamenta un dels seus amics. La plataforma Filmin acaba d’estrenar Robin’s wish (El deseo de Robin), que està a mig camí entre la divulgació científica, l’aclariment periodístic i l’homenatge. El documental fa saber que l’actor va morir d’una malaltia neurodegenerativa coneguda com a demència de cossos de Lewy. És una patologia molt greu, sense cura, amb uns símptomes que afecten el malalt tant físicament com a nivell cognitiu. A part de tremolors a les extremitats i insomni, els afectats desenvolupen ansietat, deliris, depressió, pèrdua de memòria i deteriorament de les facultats mentals, que en alguns casos poden abocar el pacient al suïcidi. A més, és una malaltia que sovint es confon amb d’altres de neurodegeneratives. És el cas de Robin Williams, que va morir amb un diagnòstic erroni de Parkinson fins que l’autòpsia va revelar la seva veritable malaltia. Així doncs, el documental aprofita la figura de l’actor per donar-la a conèixer. Les productores executives del documental són dues metges. D’una banda, la doctora Mylea Carvat, especialista en neuropsicologia, la branca de la medicina que investiga com les lesions i anomalies en el sistema nerviós central afecten els processos cognitius, emocionals i de conducta. L’altra és la doctora Shoshana Ungerleider, una internista, filantropa i famosa divulgadora a la televisió (molt especialment durant la pandèmia) que fa anys que produeix curtmetratges i documentals relacionats amb la salut.

Divendres a la tarda al Tot es mou parlaven de la carta que divuit científics han emès conjuntament demanant un tancament temporal de les escoles per evitar més contagis que empitjorin encara més les dades de la pandèmia. Per ampliar-ne els detalls incloïen les piulades d’Oriol Mitjà i d’un microbiòleg que havia obert un fil exitós a Twitter donant més motius perquè es posposi la tornada a les escoles. Un cop feta l’exposició, l’Helena Garcia Melero va demanar al seu convidat al plató quina opinió li mereixia aquella reclamació. El doctor Pere Soler, cap de Patologia Infecciosa del Servei de Pediatria de la Vall d’Hebron, va voler fer un aclariment inicial: “A veure, jo no tinc xarxes socials. Només és una decisió personal. Però no crec que les xarxes socials hagi de ser el fòrum on hàgim de discutir aquestes coses tenint en compte que nosaltres estem més acostumats a jugar amb la incertesa que la resta de població. [...] No sé si aquesta és la via més adequada. Un cop dit això, compartir i discutir evidències científiques sempre és bo per intentar millorar”. Ho va subratllar perquè era testimoni de la preocupació i desconcert que generava en les famílies els debats públics entre científics. Després d’aquesta introducció la presentadora li va preguntar pels arguments que exposaven en aquesta carta el grup d’experts i el doctor Pere Soler va voler precisar: “La major part de les dades que aporten són del Regne Unit. Al Regne Unit menys d’un deu per cent dels nens i adolescents porten mascareta. Són dades del mateix govern britànic. La resta no en porten”. I va recordar que a Catalunya, en canvi, hi havia dades pròpies basades en els protocols que s’estan exigint als centres docents del nostre país. “Quan tu no tens dades pròpies te’n vas a fora a buscar-les. I evidentment agafes les més potents i clares. Però quan tens dades pròpies no té sentit anar a buscar dades de llocs on et pots trobar variables que portin a la confusió”. També va recordar que l’OMS havia insistit que la soca britànica del coronavirus no era més contagiosa en els nens i que les dades del Regne Unit s’havien fet exclusivament sobre la canalla perquè els adults estaven tancats a casa. Era la veu de l’expert número 19.

Antena 3 ha trobat en les telenovel·les turques una màquina de captar audiència. Aquestes festes la nova proposta és Mi hija (Kızım), una adaptació d’un drama televisiu sud-coreà. La protagonista és l'Öykü, una nena de vuit anys òrfena de mare que és abandonada per la seva tieta, una dona de mala vida que mai ha tingut cura d’ella. A través d’una carta envia la nena a buscar el seu pare, a qui no coneix. Quan el trobi descobrirà que és un estafador amb molts problemes amb la justícia. El pare no entrarà a la presó gràcies a l’excusa d’haver de tenir cura de l'Öykü, tot i que la rebutjarà i no atendrà les seves necessitats. El melodrama potser té alguna coherència i versemblança sota el règim d’Erdogan, però des de la nostra perspectiva la trama fa feredat. Es normalitza la situació d’abandonament i maltractament a una criatura tot i que es compensa amb la suposada maduresa de la nena, que és tan espavilada que sap subsistir per ella mateixa com si fos una persona adulta. A la sèrie, les dones són víctimes constants de l’infortuni, suporten grans dosis de patiment i aguanten les males passades dels homes. Els personatges masculins són una colla d’irresponsables fatxendes. I s’és indulgent amb la delinqüència i l’estafa com a delicte.