Emma Vilarasau (Sant Cugat, 1959) està en la recta final dels assajos de Tots eren fills meus, el clàssic d’Arthur Miller que David Selvas dirigeix al Teatre Lliure de Montjuïc. Al repartiment l’acompanyen Jordi Bosch, Clàudia Benito, Eduardo Lloveras i Quim Àvila, entre d'altres. Estrenen el 22 de febrer i estan encaparrats amb un problema tècnic, un cosa que passa al principi de l’obra i que és una sorpresa que només es pot fer en un teatre públic, em diu. A ella se la veu tranquil·la, encantadora, a punt per aquesta tragèdia de postguerra que retrata el mercantilisme, el poder, la família i els secrets que ho poden fer esclatar tot. Assegura que la maduresa li ha donat més felicitat a l'escenari, parla dels fills i de la guerra, i és crítica amb la pressió estètica i l'edatisme que tant fa patir les dones.

Fa uns dies, un aficionat als videojocs anònim va lamentar al seu compte de Twitter que el català no estigui disponible a "l’esperadíssim Hogwarts Legacy", el videojoc de rol inspirat en la saga de Harry Potter que segurament serà un dels més venuts de l’any. "Ni doblatge, ni subtítols, i ni tan sols la interfície en català", deia. El noi, un estudiant de física de 20 anys segons la seva descripció, assenyalava que "els videojocs són els grans oblidats en la lluita per la normalització del català i això ha de canviar". "També hem de poder jugar en català!", afegia. En poques hores, el missatge va tenir 6,4 milions de visualitzacions i més de 4.000 cites, la majoria amb crítiques, mofes i insults contra el català (i, de passada, contra la condició d’homosexual del noi, que acompanyava el seu nom amb una bandera de l'arc de Sant Martí). ¿Com pot ser que una piulada des d’un compte personal de Twitter amb 1.140 seguidors es viralitzi? I ¿per què senzillament demanar més català pot generar tant d’odi?

Després d'omplir tants palaus Sant Jordi que ni en recorden la xifra ("eren deu? tretze?"), Estopa actuaran dissabte que ve, dia 14, al Parc del Fòrum davant de 25.000 persones, en el que serà el seu primer concert a l'aire lliure a Barcelona. "Serà com el Primavera Sound però amb un sol grup. Serà espectacular. Jo estic bastant nerviós perquè són molts caps", diu en David. Hi reprendran la gira del disc Fuego (2019) amb un concert ple dels seus hits que vol celebrar els 20 anys del grup. David i Jose Muñoz s'ho segueixen passant bé. A banda de la gira d'aquest any, tenen entre mans l'edició de la mítica maqueta que els va portar a treure el primer CD i un altre disc amb temes nous que sortiria tot seguit. Són tan divertits com difícils d'entrevistar, perquè l'un acaba les frases de l'altre i s'escapoleixen amb rialles dels temes que no volen tocar. Ingovernables, com la cançó que li van refusar a C. Tangana.

"El català no és una llengua amenaçada d'extinció imminent, però sí que mostra tendències preocupants i s'han de prendre mesures", afirma el secretari general de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que esquiva l'alarmisme però mostra una determinació acadèmica. El català és una de les prioritats, segons ha anunciat el Govern des del principi de la legislatura: cal recuperar-ne l'ús social i incrementar-ne els parlants, però això només passarà si abans "es recupera el consens lingüístic" que s'ha erosionat en les darreres dècades des d'algunes opcions polítiques.

Entrevisto la periodista i experta en nutrició Núria Coll amb la mala consciència de tenir un paquet de galetes al calaix de la redacció, però el que em trobo és un terratrèmol que sacseja els meus –lamentables– fonaments alimentaris. Us avanço alguns dels preceptes per a una vida sana i per acabar amb el malestar intestinal, per si voleu anar per feina. "No prendre llet va ser la meva lliçó número 1". "Si no entrem a la cuina no hi ha esperança: si mengem take away no tindrem bona salut". "La verdura ha d’ocupar la meitat del plat de tots els àpats del dia. Cada dia verdura per dinar i sopar? Doncs sí". "Es deia: «Menja poc i sovint». No! No s’ha de menjar cinc cops al dia, sinó entre dos i tres". "És molt important descansar digestivament: si sopes a les 8, no esmorzis fins a les 8 o les 10". "No pots menjar tota la fruita que vulguis". "S’ha de cuinar sempre amb oli d’oliva verge extra, no oli d’oliva a seques, que és una barreja de les sobres dels olis vegetals passada per un procés que l'oxida i genera una inflamació contant al cos". "En general s’ha d’estar tirant a prim. El greix visceral provoca les malalties cardiovasculars que patim al segle XXI". "Estem sobrealimentats".

Unes columnes d’estalagmites gegants amb uns grafitis verticals vermellosos. Això és el que veuríem a simple vista si entréssim a la impressionant cova paleolítica d’Ardales, a Màlaga, que és fàcilment visitable des de fa desenes d’anys. ¿Però quin és l’origen d’aquestes pintures i què signifiquen? Aquest ha sigut el gran enigma des que es van identificar fa uns 100 anys, tot i que la cova s’havia descobert el 1821 després que un terratrèmol en reobrís l’entrada que estava segellada.

La pandèmia va escapçar totes les programacions escèniques el 2020 però la 38a Temporada BBVA de Dansa arriba sobrecarregada amb nous espectacles de companyies d’arreu del món i la recuperació de les cites que van caure la primavera passada. En total, 20 espectacles de 17 companyies i 35 funcions que ja han posat a la venda 18.000 entrades (preveient que l’aforament del Centre Cultural de Terrassa es mantindrà al 50% almenys fins al juny), entre les quals hi ha noms com Acosta Danza, els solistes del New York Ballet i del Mariinsky, Ailey II i altres fites de la dansa clàssica. A Terrassa són optimistes però amb estratègia: a la primavera s’ha pensat en portar companyies de l’Estat i s’ha deixat per a finals d’any les companyies de Geòrgia, els Estats Units o Cuba.

Lluïsa Cunillé és una de les poques autores que es dedica a escriure teatre. A escriure teatre cada dia. A escriure només teatre. "En un país com aquest és una decisió molt dura i només es pot entendre si hi ha un compromís ideològic", havia dit en una entrevista el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, gran amic seu i còmplice teatral. Aquest fet, insòlit en el panorama teatral català, li ha permès en els últims trenta anys construir un corpus literari voluminós i dens, de mig centenar de peces, que l'ha convertit en una de les autores més prolífiques, més representades (aquí però també a fora: fa un any estrenava Occisió a la Comédie Française) i a la vegada més enigmàtiques del panorama.

La història de la Marianne i en Connell potser s'ha acabat definitivament i ha deixat orfes lectors i espectadors, però de la ploma de Sally Rooney (1991) en sortiran noves històries després de l'aclamada Gent normal (Periscopi / Literatura Random House). La jove autora irlandesa, que s'ha convertit en un fenomen internacional seguit per la crítica i els lectors, traurà nova novel·la. Ho va confirmar al gener el seu editor anglès, Faber & Faber i ara Literatura Random House ha anunciat que sortirà el 9 de setembre junt amb el llançament anglès de Beautiful world, where are you , com també arribarà en català amb Periscopi el mateix dia. També s'ha fet pública la portada.

Fa un any i mig que la companyia Mos Maiorum està treballant en l’espectacle que per fi arriba al Teatre Lliure de Gràcia, Turba, però d’acord amb l’actualitat sembla que s’hi hagin posat fa quatre dies: l’assalt del Capitoli americà, envaït per una turba, sembla ideat expressament per justificar les preguntes que planteja l’obra. Una és si avui és possible una revolució que canviï el sistema. Una altra, si calen físicament els cossos de les persones per fer la revolució. I encara més: ¿som capaços de revolucionar-nos?

Meliha Merdjic només tenia 13 anys quan les tropes sèrbies amb l’ajuda de l’exèrcit popular iugoslau van ocupar la seva ciutat, Visegrad, al nord-est de Bòsnia i Hercegovina. El seu testimoni és un dels més esfereïdors que es poden imaginar. Els soldats van matar una vintena de membres de la seva família, la majoria homes i nens. Ella va haver de veure com degollaven el seu germà de 16 anys. A les dones les van torturar i violar. Van sobreviure ella i la seva mare, que va estar segrestada en un antic hotel, a disposició dels soldats. “Tot el que es va fer va ser un treball pensat i sistemàtic. Així s’esborra el passat i la gent ja no torna, perquè no té on tornar”, diu la Melilha. Aquell lloc infaust avui és un balneari de luxe. “La guerra sobre el terreny va acabar fa 25 anys, però per a mi la guerra encara no ha acabat”, assegura. Aquesta és una afirmació que comparteixen totes les víctimes de la violència sexual de la Guerra de Bòsnia (1992-1995). Els Acords de Dayton van suposar la fi política del conflicte, però queda la metralla psicològica: els malsons i la por, la falta de reconeixement, la negació dels fets, la burla de la justícia, la desmemòria de les institucions, tot això segueix sent sal a la ferida.

A simple vista, res feia pensar que sota aquell camp d'ametllers abandonats, on sovint hi pasturaven ovelles, s'hi amagaven 61 fosses comunes excavades l'estiu del 1938. És només una de les feixes del Mas de Santa Magdalena, situat a l'extrem de la serra de Cavalls i a uns 10 quilòmetres de Móra d'Ebre. Una investigació de la Universitat Rovira i Virgili el 2015, que tenia per objectiu ampliar el mapa de fosses, va assenyalar que en aquell punt, avui una masia ruïnosa, hi havia hagut un hospital de guerra de l'exèrcit republicà. Al desembre es va començar a treballar en una extensió que és un terç d'un camp de futbol. Els arqueòlegs de moment han localitzat 13 individus d'una única fossa, la més gran. Queden 60 fosses per obrir.

El teatre ha estat un dels sectors culturals més castigats per la crisi. El 2021 no es presenta fàcil ni per a l'exhibició, amb grans restriccions d'accés als teatres (els productors ja pateixen per superar l'onada del gener i el febrer), ni per a la producció, després de deixar d'ingressar 35,7 milions d'euros el 2020, cosa que posa en entredit la capacitat d'inversió. Tanmateix, les sales tenen propostes i talent per oferir, mentre segueixin obertes.

La fotògrafa Maria Contreras Coll (Barcelona, 1991) havia de destinar el 2020 a viatjar a l’Índia, Itàlia i els Estats Units. Amb la beca d’exploradora de National Geographic tenia fons per continuar el seu treball fotoperiodístic sobre com "les dones estan transformant diferents estructures, contextos i religions", explica. El seu reportatge més conegut, que va tenir premi i ressò internacional, va ser el que la va portar a viure 10 mesos al Nepal el 2017, on va documentar com encara hi ha dones que són aïllades en cabanes fora de casa quan tenen la regla perquè es consideren tòxiques, una pràctica que s’està intentant erradicar. La pandèmia la va confinar a Barcelona, on va veure a les notícies les "cues immenses" que es feien a la parròquia de Santa Anna: "És quan penso en el que jo puc aportar com a fotògrafa i com puc ser d’utilitat", diu.

INCERTESA. Ni tan sols sabem si Sant Jordi serà el dia de Sant Jordi: així d’aclaparadorament obert es presenta l’any. També la cultura depèn de la vacuna. Nick Cave va cancel·lar el concert del 27 de maig a Barcelona, però Elton John en té previstos dos a finals l’octubre. Entremig, els grans festivals de primavera i estiu, que van ser ajornats el 2020, ja tenen dates marcades al calendari del 2021. Però que vagin a missa, encara s’ha de veure. I ves a saber amb quines condicions es podrien fer, tot i l’escletxa que obre l’estudi de la Sala Apolo (amb cap contagiat).

La jove activista i escriptora francesa Pauline Harmange és l'autora d'un assaig curt i provocador: Jo, els homes, els detesto (Destino / Paidós). Un títol polèmic que va assolir fama global després que un assessor del ministeri d’Igualtat francès va intentar censurar-lo. Al fer-se pública la maniobra, una editorial més gran va comprar i rellançar aquest manifest, que aviat estarà disponible en quinze llengües. Harmange –que respon l'entrevista via e-mail– hi defensa una via poc explorada pel feminisme, l'androfòbia, la fòbia als homes. El llibre és un decàleg per aconseguir que els homes deixin de ser el centre de les nostres vides, les dels homes i les dones.

És curiós que una productora audiovisual celebri els seus 30 anys d'història fent obres de teatre. "És una qüestió de filosofia –diu l'actor i productor Enric Cambray, adjunt a la direcció creativa d'El Terrat, al costat de David Lillo–. Volíem mirar més al futur que al passat, no volíem fer un documental. Volíem apostar per coses noves i fer que la marca estigui viva. I, a més, els programes de televisió que més han triomfat sempre són amb públic en directe". Per això van idear una temporada amb quatre produccions que acabarien coincidint en cartell a finals del 2020. La pandèmia ha alterat els seus plans i, amb retard, finalment coincideixen a Barcelona tres comèdies amb el seu segell.

Al final resultarà que les restriccions pandèmiques conviden més que mai a anar al teatre: les famílies ja no estaran segrestades per llargues sobretaules amb llargues parenteles. Escapar-se a les sales serà més factible. Les restriccions que cal tenir en compte: confinament perimetral vigent tres setmanes seguides, que dificulta anar a Barcelona només per veure teatre (però no si s’hi va post visita familiar), i l’aforament del 50%, que complica trobar entrades en algunes funcions.

La Sala Beckett programa de cara a festes tres espectacles per a diferents franges d’edat, algunes de les quals tradicionalment poc ateses, com els adolescents. La idea és tant crear nous espectadors com no perdre el públic jove que s’escapa de l’etapa del teatre infantil, i després la juvenil, en una mena d’escala progressiva ideal.

El Liceu podria abaixar el teló sine die fins que es controli la pandèmia. Aquest dissabte s'ha reunit la comissió executiva del Gran Teatre del Liceu amb caràcter d'urgència. La direcció del teatre ha traslladat a les institucions que el conformen (Generalitat, Ajuntament de Barcelona, ministeri de Cultura, Diputació de Barcelona i altres òrgans propis) que és inviable mantenir l'activitat mentre les restriccions epidemiològiques obliguin a restringir l'ocupació de la sala a 500 persones, que representa prop del 22% de l'aforament. Per això han anunciat a través d'un comunicat que dilluns cancel·laran tota la programació fins que el Govern no permeti obrir el teatre a més de 500 espectadors.