A les obres d’art fetes amb objectes quotidians els poden passar les coses més insòlites: el 7 de març una dona de 72 anys va robar del Museu Picasso de París una obra d’Oriol Vilanova consistent en una jaqueta de treball blava penjada en una paret amb les butxaques plenes de postals d’obres de l’artista malagueny i va portar la jaqueta al modista perquè li arreglés a mida. L’obra porta per títol Old masters [Mestres antics] i es podia veure en una exposició titulada Picasso i la imatge, amb obres de diferents artistes contemporanis en diàleg amb el malagueny. La policia va localitzar la dona gràcies als enregistraments de les càmeres de seguretat del museu, la van detenir i van retrobar la jaqueta uns dies després al seu domicili amb les mànigues escurçades trenta centímetres. Durant l’interrogatori la dona va declarar que no s’havia adonat que fos una obra d’art i es va definir com una aficionada a l’art. Després de tornar la jaqueta va ser posada en llibertat amb una amonestació. 

L'arquitecte Ricardo Bofill, conegut per edificis com el Teatre Nacional de Catalunya, el Walden, l'hotel Vela i la T1 de l'aeroport del Prat, ha mort per coronavirus aquest divendres als 82 anys. Al llarg de la seva trajectòria va construir un miler d’edificis arreu del món i grans obres urbanístiques, com la prolongació de l'avinguda de la Castellana a Madrid. “La meva personalitat està construïda a partir de les circumstàncies d’un nòmada que va proposant idees en llocs diferents", va dir ell mateix quan la UPC el va fer doctor honoris causa fa uns mesos. Precisament la seva formació va arrencar en aquesta universitat, però el van expulsar el 1957, en plena dictadura franquista, i va continuar els seus estudis a Suïssa. “No es pot projectar a Pequín tal com es faria a Barcelona”, va dir també Bofill aleshores. El comiat se celebrarà els dies 26 i 27 de gener al seu estudi.

Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) és un artista que s'ha mantingut fidel a les seves conviccions i a la seva recerca, encara que això li hagi costat caure en "l'ostracisme" durant alguns períodes, afirma ell mateix. Tampoc no ha arribat a viure de l'art. "M'he autosubvencionat. He fet mil feines. El món de l'art català és molt precari, no dona perquè els artistes en visquin", lamenta. La seva obra no ha format part de les exposicions panoràmiques sobre l'art català de les últimes dècades, i per això la mostra que li dedica la Fundació Vila Casas amb el títol Vicenç Viaplana, els llocs de la pintura és especialment significativa en la seva trajectòria. "No pensava tenir tota la meva obra junta. No havia despertat l'interès de cap institució –afegeix–, ni tan sols de la meva pròpia ciutat".

Al Museu de l’Empordà van creure que era imprescindible fer un mapa de les dones artistes de la zona, i el fruit d'aquesta feina és l’exposició, prorrogada fins al 21 de març, Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1939), comissionada per l'escriptora Cristina Masanés. La mostra inclou 31 creadores, entre pintores, escultores, fotògrafes i dissenyadores, entre altres disciplines. Algunes són molt conegudes, com és el cas d’Ángeles Santos i Gala Eluard, mentre que d'altres no van tenir repercussió pública en el seu moment o van caure en l’oblit, com la pintora Pilar Nouvilas, que surt a la llum pública per primera vegada. De fet, se'n van haver de restaurar nombroses obres, perquè havien quedat arraconades en domicilis i museus. Entre les artistes representades destaca la redescoberta de la pionera de la fotografia artística a Catalunya Mey Rahola (Lleó, 1897 - Vaucresson, 1959), nascuda a Castella, perquè la família s’hi havia traslladat per la feina del pare, però vinculada a Cadaqués.

A l’artista Cristina Núñez (Figueres, 1962) fer-se autoretrats la va salvar de l’heroïna a finals dels anys 80. Aleshores estava en la vintena i va continuar fent-se retrats per augmentar-se l’autoestima i perquè hi va trobar un estímul creatiu. També ho va volgut compartir i ha organitzat nombrosos tallers d’autoretrat. Aquest ús terapèutic de la pròpia imatge és una de les línies de la nova exposició virtual que l’escriptora i periodista Cristina Masanés ha comissionat per a la Xarxa de Museus de Catalunya, Maneres de dir jo. Autoretrat i dones a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, disponible en aquest enllaç.

Els Jocs Olímpics de Barcelona van implicar una profunda transformació de l’àrea de la Vall d’Hebron. Ja hi havia el Velòdrom d’Horta i, amb motiu de les Olimpíades, s’hi va construir el Parc de la Vall d’Hebron, amb diverses instal·lacions esportives com el centre municipal de tenis i el pavelló municipal d’esports. Un altre d’aquests edificis, el de tir amb arc, obra d'Enric Miralles (1955-2000) i Carme Pinós, s’ha acabat convertint en una taca en el llegat olímpic i en les carreres dels arquitectes. Es tracta d'un projecte que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura i urbanisme el 1991 de dues de les figures més rellevants de l'arquitectura contemporània.

Des del 2015, després de cada revés judicial, les institucions catalanes involucrades en el cas Sixena s’aferraven a la futura resolució del Tribunal Suprem com una taula de salvació. Però el final del llarg i agre litigi amb l’Aragó per l’art sacre del monestir no ha acabat com esperaven. L'alt tribunal ha desestimat aquest dijous els recursos de la Generalitat, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el Consorci del Museu de Lleida i corrobora les sentències de l’Audiència Provincial d’Osca del 2017 i del jutjat de primera instància del 2015 que declaraven nul·la la venda de les 97 obres d’art del Monestir de Sixena.

El pintor i moblista Aleix Clapés (1850-1920) va pel camí de convertir-se en un artista de culte, més enllà de la relació que va tenir amb Antoni Gaudí i Eusebi Güell. En els últims temps va ser una de les incorporacions destacades a la col·lecció renovada d’art del segle XIX i XX del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el mateix museu va dipositar al Palau Güell la pintura monumental Hèrcules buscant les Hespèrides, i ara en aquesta antiga residència dels Güell a Nou de la Rambla es presenta una exposició amb una trentena de pintures que es poden veure en paral·lel a les que va fer per al saló principal de l’edifici. Tant les unes com les altres són reveladores del caràcter de rara avis de l’artista, que va suscitar reaccions enfrontades al seu temps: el crític Raimon Casellas era un entusiasta del seu art i, en canvi, Feliu Elias no l’apreciava i el va qualificar de "calamitat plàstica" i com un “energumen sense humanitat ni maneres” quan Clapés va dirigir la decoració dels patis de la Pedrera.

Al llarg de la seva trajectòria, la interiorista Pilar Líbano ha dissenyat dos coneguts espais d’art de Barcelona: la Fundació Foto Colectania i la galeria Àngels Barcelona. Es pot dir que en aquests espais la seva feina va consistir en crear confort i elegància, però alhora es va veure obligada a passar prou desapercebuda per no entorpir la contemplació de les obres. En aquest any tan estrany, i en què els espais domèstics han guanyat protagonisme, la galeria Àngels Barcelona li ha fet una proposta insòlita que li ha donat més llibertat: Líbano ha convertit la primera sala en un menjador minimalista, blanc i amb detalls metàl·lics, i la segona en la versió actual d’un gabinet de curiositats, saltant-se la norma no escrita de penjar les obres d’art contemporani damunt parets blanques i pintant-les de vermell.

L’arquitecte Ivan Pomés diu que ell i el seu soci Max Llamazares s’han convertit en “especialistes en l’obra de Federico Correa i Alonso Milá”: primer van guanyar el premi FAD per la reforma del restaurant Il Giardinetto, que s'havia emportat el mateix guardó l’any 1974, i ara han traslladat l’estètica del mític Flash Flash a un nou local: el Croma by Flash. “La reforma d’Il Giardinetto i el Croma són els dos projectes complicats de l’estudi”, explica Pomés. “Hi havia la temptació de repetir el Flash Flash, cosa que hauria sigut relativament fàcil, perquè el conec des de petit [és fill del fotògraf Leopoldo Pomés, fundador del restaurant], però vam decidir reinterpretar-lo, que era el camí adequat”.

Els dissenys que els arquitectes i els dissenyadors fan per a ells mateixos són una caixa de sorpreses: a l’arquitecte Josep Antoni Coderch li agradava beure’s un whisky amb sifó a mitja tarda i es va fer un agitador de fusta per treure-li una mica de gas, probablement a partir d’un agitador que es devia haver comprat. Com recorda la seva filla Ana, quan li agradava un objecte en comprava molts per no haver-se de preocupar mai més de quedar-se'n sense. També es va fer un llenyer amb una peça de cuir per a la seva casa de l’Empordà. I Miguel Milá va fer servir la pell per construir un espantamosques amb una canya de bambú per a la seva dona, un regal que acostuma a fer als amics. “Quan el veuen, les mosques s’espanten i no les has d’assassinar”, bromeja Milá per justificar el nom de l’objecte en comptes de matamosques. Ara aquests dissenys són a l’abast del públic gràcies a l’edició que n’ha fet l’empresa barcelonina Isist Atelier.

El món de l'art està obstinat en tornar a la normalitat després dels estralls del covid. Aquestes seran algunes de les grans cites de l'any.

A l’Alemanya dels anys 20 els homes que volien sortir al carrer vestits amb roba de dona havien de portar un “passaport de travesti”, un dels quals es pot veure a la nova exposició de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) DES/ORDRE MORAL. Art i sexualitat a l’Europa d’entreguerres. Les vicissituds d’aquest passaport són un exemple de les circumstàncies que aborda la mostra: els nazis van saquejar la col·lecció a la qual pertanyia, la de l’Institut d’Estudis Sexològics a Berlín, fundat per Magnus Hirschfeld. Aquesta institució va donar suport a moltes persones que buscaven respostes a uns desitjos i uns cossos que “no encaixaven amb les normes de l’època”, com explica el comissari de la mostra, el professor de la Universitat Politècnica de València i crític Juan Vicente Aliaga. “L’exposició indaga en les diferents representacions de la sexualitat que van sorgir en un període especialment repressiu, amb lleis ferotges que condemnaven la sexualitat i la diversitat sexual en particular. Però al mateix temps van aflorar diferents manifestacions d’aquesta sexualitat que una gran part de la població no volia acceptar”, explica. La mostra té un caràcter pioner perquè abasta tot l’àmbit europeu i beu d’estudis anteriors del comissari com Orden fálico. Androcentrismo y violencia de género en las prácticas artísticas del siglo XX, publicat per l’editorial Akal.

La pandèmia ha portat la cultura a situacions extremes: els artistes de totes les disciplines van ser un bàlsam durant el confinament gràcies a la feina que van distribuir gairebé sempre gratis. I, alhora, la desaparició del públic en fa molt difícil la subsistència. Els museus no han hagut de tornar a tancar però s'hauran de reinventar si volen ser sostenibles.

A la Fundació Joan Miró ja estan preparats perquè l'any 2021 sigui fructífer i es puguin refer de l'impacte de la pandèmia i respondre reforçats als reptes que encararan. "Hi va haver moments en què no sabíem si la Fundació Miró podria tornar a obrir", explica el director, Marko Daniel, que agraeix el suport de les institucions des del començament de la crisi. Ara a la fundació treballen en "un nou model de finançament" per reduir "la dependència dels recursos que generen els visitants". Per això alguns dels projectes i exposicions seran col·laboratius, com les mostres que faran fora de la seva seu barcelonina, com Miró Atmosphère. L’Émancipation définitive de la queue du chat, al Museu Rolin d'Autun; Univers Miró, a l'ambaixada d'Espanya a França, i Miró-Gaudí-Gomis, que es podrà veure a Can Mario, el museu d'escultura de la Fundació Vila Casas a Palafrugell.

Joan-Pere Viladecans és un bon conversador sobre la seva obra, com torna a demostrar amb motiu de la publicació de Catalunya. Història d'una nació, la versió de bibliòfil i actualitzada publicada per l'editorial Base del conegut assaig de l'historiador Jaume Sobrequés Història de Catalunya. També fa broma d'ell mateix i diu que té "mala fama" a les impremtes perquè és molt exigent i dona molta feina als tècnics per obtenir els millors resultats. "La nomenclatura de les impremtes és semblant a la del mar, n'has de saber parlar l'idioma", explica.

Per a Joan de Sagarra, la donació de més de 900 obres que Picasso va fer a Barcelona l’any 1970 va ser “la notícia de l’any”, mentre que Joan Miró deia que calia anar a “abraçar” l’artista malagueny per donar-li les gràcies. Joan Manuel Serrat va reclamar que tothom tingués “el nivell necessari per comprendre la seva obra” i va fer una crida a reflexionar per què els museus rebien tan poc públic. El conserge del Museu Picasso, Arturo Blázquez, demanava que canviessin el nom al carrer Montcada i li posessin el de Picasso, i el crític Albert Manent demanava que s’evités “qualsevol mena de folklorisme”. És molt probable que el desig de la directora de la galeria Syra, Montserrat Isern, de dedicar “una sardana” a Picasso no li agradés gens. Aquestes són només algunes reaccions de l’allau que va suscitar el gest de l’artista de deixar a la ciutat els treballs de joventut que tenia al pis familiar del passeig de Gràcia.

Pablo Picasso va tenir una relació tan íntima amb els seus quaderns de treball que el 1907 va dir que ell mateix n'era un. “Je suis le cahier” (Soc el quadern), va afirmar l’artista malagueny el mateix any que va revolucionar el món de l’art amb Les senyoretes d’Avinyó. Molts dels quaderns que va fer servir són petits i, en canvi, contenen una gran part del seu aprenentatge artístic i també vital, com es pot veure en l’exposició que el Museu Picasso dedica als 19 quaderns picassians de la seva col·lecció, titulada Picasso. Els quaderns. “Hem volgut mostrar la constel·lació de temes que es desprèn dels quaderns”, diu Malén Gual, conservadora de la col·lecció i comissària de la mostra, entre els quals destaquen els dibuixos acadèmics, els paisatges i els retrats familiars, com el de la seva germana Lola. També hi ha nombrosos apunts quotidians com els de la pensió madrilenya on va viure durant el curs 1897-1898, quan va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Els premis GAC dels galeristes trenquen enguany la lògica tan patriarcal del món de l'art. Els reconeixements més destacats són per a dones, tal com s'ha fet públic aquest dimecres: la galerista Rocío Santa Cruz, la crítica d'art Ángela Molina i les artistes Magda Bolumar i Glenda León. Una altra galerista, Chus Roig, de la galeria Senda, s'emporta un dels dos premis honorífics, que es va anunciar fa uns mesos juntament amb el de l'artista Antoni Llena. Per a Chus Roig, que té ja una trajectòria de prop de cinquanta anys, és "un privilegi i un luxe" rebre un reconeixement per a una feina que l'apassiona.