<![CDATA[Ara Andorra - Josep M. Colomer]]> 10 <![CDATA[Un nou començament]]> S’esperava que aquesta vegada la cerimònia seria deslluïda perquè en comptes dels habituals centenars de milers d’assistents d’arreu del país hi havia uns milers de banderes i tothom amb mascareta. Però va ser més emotiva i més emfàtica que moltes de les anteriors al cridar a la unitat nacional. La jove poeta Amanda Gorman ho va dir en dos versos: “Tot i que la democràcia pot estar permanentment endarrerida, mai no és derrotada”. La reacció al cop d’opereta de fa dues setmanes ha demostrat una notable capacitat de recuperació de les institucions, la seva vitalitat per tornar a funcionar.

]]> <![CDATA[Intent d’assassinat del Partit Republicà]]> Ha estat una rebequeria de Trump. Com un nen mimat que perd una partida al parxís i dona una puntada de peu a la taula de joc. Trump està desesperat perquè no té on anar: no pot tornar a Nova York, on el persegueixen jutges i bancs; a la seva finca a Florida els veïns l’han declarat indesitjable; la seva fortuna ha fet fallida. Els pròxims dies el Congrés haurà de fer alguna declaració contra ell o fins i tot promoure la seva destitució, si tinguessin temps en només dues setmanes.

]]> <![CDATA[S’acaba el vot dual]]>

La novetat més gran de les eleccions espanyoles del 10-N a Catalunya és que el vot independentista ha arribat al 43%. Això comporta un augment de dotze punts des de les primeres de les quatre eleccions espanyoles dels darrers quatre anys, les de desembre del 2015. A les darreres eleccions catalanes, fa dos anys, les candidatures independentistes van obtenir un 47% dels vots, de manera que la proporció de vots pro independència ja és molt semblant als dos tipus d’eleccions.

]]> <![CDATA[La cançó de l’enfadós]]> La història de les relacions polítiques de Catalunya amb l’estat espanyol ha sigut una història de fracassos i frustracions. La històrica “experiència de dissociacions externes i contradiccions internes ha acabat per constituir-se en ressort psicològic del comportament col·lectiu”, observava el gran historiador Jaume Vicens Vives. L’estratègia d’intentar liderar Espanya va fracassar degut a “la impotència coercitiva de Catalunya”. Les acomodacions en forma d’autonomia que primer van ser acceptades en nom del seny, després van ser rebutjades per insuficients, la qual cosa pot revelar la importància de la por i la miopia, també anomenada prudència, en l’elecció inicial. Llavors, quan la realitat apareix insatisfactòria, “sorgeixen l’enyor, l’arrauxament i la rebentada, l’actitud de dir «Prou!»... el tot o res, la negació de l’ideal de compromís i pacte dictat pel seny col·lectiu”. Vicens Vives al·lucinava: “No és fàcil d’entendre com podem passar, en hores (temps històric), de la més obscura adscripció al món de les realitats minimitzades al botafoc de l’eixelebrament iconoclasta... Abatem en poques hores el treball d’anys de reconstrucció. I després, a començar de bell nou, planyent-nos de l’ensopegada, però sense rumiar-hi, evitant de plantejar-nos l’anàlisi política, social i espiritual dels fets”. La història repetida ha creat en molts catalans la sensació que els intents i els fracassos són permanents, que -com sostenia Ortega y Gasset des de l’altre costat- el problema català no es pot resoldre, que ha sigut i serà perpetu.

]]> <![CDATA[Catalunya a Europa: no hi ha sortida]]> Per als conflictes territorials dins de la península Ibèrica, el context internacional en què els estats i els imperis s’han desfet i s’han reconstruït ha estat determinant. Ara que la sobirania real dels estats està sentenciada, en particular per la integració creixent de la Unió Europea, cal preguntar-se quins desenvolupaments a l’exterior podrien permetre una revisió de fronteres dins d’Espanya.

]]>