Un dels pocs avantatges de l’actual situació és que llocs abans concorreguts pel turisme s’han fet més habitables. Aquest és el cas del claustre de la catedral de Barcelona, un indret fantàstic per reposar una estona i distreure’s tafanejant parets i sostres. En aquests moments, amb prou feines m’acompanyen unes persones que deambulen, tan admirades com jo, per la pau que s’hi respira. Tanmateix, ningú sembla prestar gaire atenció a les lloses que trepitgem, un camí de pedra amb símbols estranys, un fossar dels morts i per als morts, la majoria sense nom, enterrats en el que havia estat un cementiri gremial.

Malgrat el temps passat, cada vegada que travesso el carrer d’Argenteria no puc apartar la vista de la façana on va funcionar un dels locals més mítics de la nit barcelonina, el Zeleste. Per a la gent de la meva generació, aquest nom porta records de concerts esbojarrats, xefles nocturnes i primeres experiències adolescents. Un món que es va enfonsar quan les tavernes gallegues del carrer de les Caputxes, el bar Rodri o el veí Descontrol van desaparèixer, i amb ells part de la nostra joventut.

En altres ocasions he parlat dels famosos curanderos de Sants, o de la repressió d’aquests discutibles terapeutes a principis del segleXX. Avui, però, voldria tornar al tema amb un enfocament més taxonòmic. En una de les primeres prohibicions modernes d’aquesta activitat, l’any 1819, es considerava curandero tot aquell que exercís la medicina o la cirurgia sense títol competent. Es reprimia, doncs, persones de molt modesta condició i cultura, que atribuïen propietats màgiques a la seva feina. Per exemple, la premsa de 1847 va publicar la detenció d’una curandera de les Drassanes, acusada de fer mal d’ull a les criatures i de fer beuratges amb sargantanes i cors de xai.

L a de Sant Miquel és aquella placeta, sovint deshabitada, situada al darrere de l’Ajuntament de Barcelona. Un lloc que ha estat recentment reformat, per prohibir-hi l’aparcament de vehicles, crear un espai per als infants i fer-la una plaça “jugable”. La notícia, però, ha estat un monòlit de pedra. Malgrat els aclariments de les autoritats, que diuen que es tracta d’un joc infantil, per a molts només ha estat la darrera modificació d’un indret que porta 2.000 anys canviant d’aspecte sense èxit.

Avui comença la festa major de Sant Feliu de Guíxols. La tradició familiar diu que jo vaig ser concebut en aquesta localitat, un indret que l’any 1908 l’escriptor Ferran Agulló va batejar com la Costa Brava. La dèria per aquest litoral escarpat va començar a finals del segle XIX amb l’aparició a Sant Feliu de petits establiments com Els Banyadors o el Balneari Guixolense, més conegut com a Can Baldomero. Més tard, a la dècada de 1920, van obrir els famosos Banys de Sant Elm, club esportiu i alhora balneari, que van atraure una allau d’estiuejants barcelonins i van convertir aquesta població en un dels primers motors del turisme de platja a Catalunya. Aquesta pionera indústria va portar els primers turistes estrangers, cosa que es va encomanar a altres pobles veïns com Tossa de Mar o Cadaqués.

E l descobriment de les platges va plantejar, des del primer instant, un gran debat sobre com s’havien de vestir els banyistes. En totes les reglamentacions destinades a aquesta activitat, la principal preocupació va ser evitar l’exhibició del cos nu. Des de principis del segle XIX, homes i dones entraven a l’aigua amb llargs camisons i gorres semblants a les que es feien servir per anar a dormir. La idea era cobrir tota l’anatomia, deixant només a la vista la cara, les mans i els peus.

F a uns anys, un amic fotògraf em va demanar que l’ajudés a localitzar un edifici abandonat prou potent per anar a retratar-lo. Després de valorar diverses opcions, finalment li vaig proposar la Puda de Montserrat, un balneari molt luxós que havia estat un dels més grans d’Europa i que fa molts anys que està en runes.

La propera vegada que passin pel carrer Cardenal Casañas aixequin la vista. Just abans d’arribar a la plaça, a la façana de Santa Maria del Pi hi veuran una mena de garita, una petita construcció que havia sigut una latrina medieval. No és l’única que conserva la ciutat, si pugen al terrat de la catedral podran veure’n una altra de la mateixa època. Però aquesta del Pi ens serveix per fer un repàs a la història de la higiene a la Barcelona antiga.

La font de ls Blancaneu va ser inaugurada l’any 1947 a la plaça de Gal·la Placídia, obra de Josep Maria Benedicto. El que sempre m’ha intrigat d’aquest monument és que no hi surtin per enlloc els famosos set nans que l’acompanyaven. Potser en aquells anys ja no es volia veure la figura d’aquelles persones de minses proporciones, que d’antuvi havien gaudit d’un gran èxit a les corts de reis i princeses, com a objectes de luxe dedicats a distreure els seus amos.

F a un parell d’anys, la Fundació Miró em va demanar un text per a una de les seves exposicions. La mostra es titulava Beehave, una reflexió artística sobre la importància de les abelles i les possibilitats actuals de desenvolupar un model d’apicultura urbana. Vaig escriure un text sobre la relació de Barcelona amb aquests insectes i, evidentment, vaig dedicar un espai al barri del Clot, el nom original del qual havia sigut històricament el Clot de la Mel.

Avui dia el carrer de Sant Vicenç és un dels més castigats per la inseguretat que regna al Raval. Però en els seus bons temps aquestes voreres eren conegudes pels cecs que s’hi estaven tot el dia carretejant els instruments musicals amb els quals es guanyaven la vida. Recordo haver sentit a parlar d’aquest lloc a les antigues veïnes de la petita botiga de mobles que el meu pare tenia al carrer de Joaquín Costa, un indret màgic habitat per músics captaires que semblaven sortits d’una obra de Valle-Inclán.

Potser un dels llocs més encisadors, i alhora falsejats, de Barcelona és la placeta de Sant Felip Neri. Un espai que gaudeix d’una gran acceptació per part dels turistes, que hi veuen un relaxant paisatge renaixentista. En realitat, la terra que trepitgen havia sigut un tètric fossar medieval.

N’hi havia una al Poblenou del mateix nom, però la França Xica de què vull parlar està situada al Poble-sec. Segons la tradició, el nom és degut als treballadors francesos de la fàbrica de Jaume Grases, principal promotor de la urbanització del barri, i a qui està dedicat el carrer de Grases. Altres, com l’enyorat amic Joan Barril, defensen que el nom procedeix d’un competidor dels Almacenes España, que va batejar la seva botiga com La França. Com que era un negoci més modest, els veïns del barri n’hi van dir la França Xica.

L’estiu del 1870 es va celebrar el primer congrés obrer de la nostra història, on es va reclamar la reducció de la jornada laboral a deu hores. La resistència dels empresaris va provocar una vaga, que va ser especialment seguida a la Barceloneta. Poc sabien llavors que estaven a punt d’experimentar una de les pitjors pandèmies que viuria la ciutat.

Més que una plaça, és una petita raconada que forma la confluència dels carrers Ripoll, Magdalenes i l’edifici monumental de la Fundació Balmesiana, amb la seva biblioteca. Aquest lloc m’és molt familiar perquè durant uns anys hi anava diversos cops a la setmana mentre escrivia un assaig històric sobre l’humor medieval. Per arribar-hi, passava per davant d’unes pintures del segle XIII, arrencades del palau que hi havia allà anteriorment.

Des que estem confinats passo estones lliures observant els ocells, la metàfora tampoc és gaire rebuscada. Matiners,dos coloms baixen cada matí al pati que tinc davant del dormitori. Caminen altius, amatents a qualsevol cosa de menjar que hi pugui haver per terra. A molta gent no li agraden, trist destí d’un animal que era característic d’una Barcelona plena de colomars.

A ctualment, la Salut és un dels barris del districte de Gràcia. Tanmateix, aquesta dedicatòria ha deixat la seva empremta una mica per tota la ciutat. Per exemple, a l’església barroca del Sant Esperit, al carrer Nou de Sant Francesc, edificada per la confraria de cecs, coixos i contrafets, que originalment estava dedicada a la Mare de Déu de la Font de la Salut.