El Procés de Burgos va desencadenar l’onada més gran de protestes contra el franquisme, i les sis penes de mort que demanaven els fiscals militars van acabar sent indultades. A Catalunya, va ser la cultura la que va liderar la resposta a la dictadura, amb la tancada de Montserrat, que començava el 12 de desembre, i el manifest de dos-cents vuitanta-set intel·lectuals i artistes, que van arrossegar capçaleres de la premsa internacional. Una protesta a la catalana que inspiraria l’Assemblea de Catalunya, una marca pròpia per afrontar des d’una perspectiva nacional el camí cap a la democràcia.

Mozart va ser un dels primers compositors clàssics que Raimon va conèixer, i amb els anys va esdevenir un dels seus predilectes. Les seves sonates per a piano estan estructurades en tres temps, format que pot il·lustrar sobre una vida i una obra: cançons, amor, lluita. Raimon tria aquestes paraules per titular el segon disc de la primera edició Integral, per als recitals del Teatre Grec de 1999, i les estampa en un vers d’ Animal d’esperances i memòria. “És un binari en el qual jo he cantat sempre, però en el sentit més ampli de les dues paraules. No hi ha amor sense lluita i no hi ha lluita sense un cert tipus d’amor”.

La ficció és tan libèrrima, que Fernando Aramburu es pot permetre simular que la pàtria basca cap en dues famílies. La sèrie televisiva d’Aitor Gabilondo l’ha retratada certament molt bé, i queda per a molta gent que l’Euskal Herria dels anys de plom ja és aquesta Patria que, tanmateix, no és més que una lúcida sinècdoque mediàtica.

Ernest Lluch tenia casa a Donostia, un pis al passeig de Salamanca, amb una saleta d’estar amb vistes a la desembocadura de l’Urumea i a la platja de la Zurriola que clissava per uns retrovisors que s’havia instal·lat a la cuina. Nits de focs artificials per la Semana Grande d’agost i galernes de setembre esquitxant a primera línia de mar.

l'any en què celebra el seu 80è aniversari, Raimon ha llegat el seu patrimoni cultural a Xàtiva. Torna al carrer Blanc, com anticipava profèticament ja el 1965 a la Cançó de la mare, un retorn que elevarà a la filosofia de “qui perd els orígens, perd identitat”. El convent de les Clarisses, gòtic dels temps que ha navegat amb les “veles e vents” d’Ausiàs March, acollirà les pintures i escultures que l’han acompanyat pel museu de la vida quotidiana: Miró “d’un roig encès”, Tàpies “terra negra, llistons blancs”, Viladecans “com una mà”, Alfaro “torsimany de metalls”... També els llibres que ha llegit en diverses llengües, amb precioses edicions de col·leccionista. I, per damunt de tot, el que ha generat ell: discos, fotografies i articles de molta firma, hores de vídeo, cartells, dietaris, guardons... Tot plegat, més espais de debats, auditori i exposicions, serà el Centre Cultural Raimon, engegat per la Fundació Raimon i Annalisa, que es va oficialitzar el 27 de juliol al Palau de la Generalitat Valenciana, amb el president Ximo Puig al capdavant.

A mitjans de juliol de 1994, el franquista Rodolfo Martín Villa i el comunista Santiago Carrillo es trobaven per valorar la reconciliació que havia possibilitat el trànsit de la dictadura a la democràcia, que coneixem pel nom propi de Transició. Avui, vint-cinc anys després, Martín Villa ha declarat davant la justícia argentina per acusacions de crims de lesa humanitat. Les noves esquerres i l’independentisme en general consideren que la Transició va ser una capitulació i els sembla bé el procediment de la magistrada Servini. Una part significativa de les esquerres que van viure aquells episodis, tanmateix, han sortit en defensa de Martín Villa.

L'any que commemorem el centenari de Josep Benet ve al cas tenir present una de les seves grans lliçons, en un moment especialment tens de l’independentisme fraccionari: per anar a Madrid a aconseguir les fites més altes per a Catalunya cal unitat en funció del projecte, cosa que de cap manera vol dir que els que s’hi apleguen hagin de desnaturalitzar de tot allò que, si bé els defineix, en queda fora.

“ETA fa saber que ja fa alguns mesos va prendre la decisió de no dur a terme accions armades ofensives”. “ETA es reafirma en aquest compromís amb una solució democràtica perquè, a través del diàleg i la negociació, els ciutadans bascos puguem decidir el nostre futur de manera lliure i democràtica”. Aquests dos paràgrafs, llegits a la BBC per tres encaputxats, significaven el principi del final d’ETA cinquanta-un anys després que aquelles sigles signessin el seu primer document. Entre l’alfa i l’omega, vuit-cents cinquanta-quatre morts i el drama de les seves pròpies víctimes, torturats i presos.

Unides Podem és objecte d’una andanada de crítiques que giren entorn a la qüestió eterna de castigar les esquerres per haver traït els seus principis a l'arribar al poder. La dialèctica postmarxista entre la pancarta i la institució. Reben, sobretot, pel manteniment de la reforma laboral i per la desídia o inutilitat davant la ferocitat de la Fiscalia amb els presos independentistes. I ara, a compte dels reials comptes fugats: d’una banda, el govern de què són socis actua com a agència de viatges, i de l’altra rondinen als turoperadors. “No es pot repicar i anar a la processó”, diu –o sentencia- la saviesa popular.

El Tribunal Suprem va anul·lar aquest divendres la condemna d’Arnaldo Otegi a sis anys i mig de presó, ja complerts, i la inhabilitació per exercir càrrecs públics, vigent fins al 28 de febrer del 2021. El Suprem ha atès les raons del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que el 2018 va considerar que no havia tingut un judici imparcial a l’Audiència Nacional. Ara Otegi podrà tornar a la palestra de la política institucional.

El 5 de setembre del 2010 ETA llegia un comunicat a la BBC en què raonava el cessament de les activitats armades ofensives i es comprometia a defensar l’autodeterminació a través del diàleg i la negociació. Les caputxes eren emblemàticament blanques, i amb una veu de dona anunciaven el principi del final de mig segle dramàtic pel balanç de víctimes. Deu anys després la pau és irreversible, la convivència està ben entrenada i Euskadi votarà sense pressió.

El diari La Razón ha fet pública documentació de la CIA que ha tornat a posar els GAL de galdosa actualitat. Els que són a l'altre costat de l'hemicicle ideològic socialista s'hi han abonat. Fa estrany, per no dir una altra cosa, veure els independentismes basc i català donant per bo el tàndem CIA - La Razón, exhumant un document amb paràgrafs censurats, definitivament de fiabilitat opinable si més no quan es tracta de qualsevol tema que pugui perjudicar un govern d'esquerres. Una altra cosa és la deontologia del periodista que ha tingut accés al material desclassificat i l'ha treballat, que ha fet el que havia de fer, que és informar.

Els polítics han tingut l’habilitat d’aconseguir que s’accepti que per manar no cal ser graduat en la matèria sobre la qual el mandatari prendrà decisions al més alt nivell. Amb aquesta hipòtesi ens trobem que Catalunya i Espanya passen la crisi sanitària més terrible de la seva història amb una consellera economista i un ministre filòsof. Per demostrar que es pot ser un bon ministre de Sanitat sense ser metge, sempre surt l’exemple d’Ernest Lluch, que efectivament, amb la seva capacitat intel·lectual i currículum universitari, hauria pogut ser ministre del que volgués.

L a ínea invisible, sèrie de Movistar+ dirigida per Mariano Barroso, és una ficció cinematogràfica per la qual la història passa segons les necessitats del guió. Té com a protagonistes Àlex Monner (Txabi Etxebarrieta, primer militant d’ETA que mata i mor) i Antonio de la Torre (Melitón Manzanas, cap de la policia franquista a Donostia, que ETA matarà després).

“Un passat com un barri / de futur sense espills, / on van viure els meus avis, / on van néixer els seus fills. / Tinc records del meu pare / quan després del treball / ens baixàvem a beure / les orxates d’en Vall...” A la cançó Somnis de la plaça Rovira, Luis Eduardo Aute evocava la seva infantesa al barri de Gràcia. Va néixer a Manila, vivia a Madrid, cantava en castellà, però també en anglès i francès, fins i tot cançons tradicionals en tagal... Però tenia el català com una segona llengua materna i estimava Catalunya de la manera com ell estimava allò que estimava: generosament, intensament, emotivament.

La gran pel·lícula 1917 ha estat una de les damnificades habituals dels Oscars. Es mereix molts dels elogis que li estan fent, i potser també algunes crítiques, com ara per ressaltar la presència d’un soldat sikh colze a colze amb els anglesos, quan lluitaven segregats. La seqüència s’explica en funció de la “quota racial”, l’eufemisme que permet amorosir la història. Hi ha altres eufemismes en la mateixa tessitura, de manera que de les fake news podem passar a la fake història quan volem que la història sigui a gust del que l’escriu i de les convencions del nostre temps. El vici del presentisme, que havia denunciat el professor Fontana.