Sabem que els polítics són polítics, però volem que actuïn sense tenir en compte interessos partidistes. ¿Algú es creu que els partits es van posicionar respecte a la decisió d’ajornar o no les eleccions pensant en cap altra cosa que no fos si els convenia electoralment o no? No. I, tot i així, continuem esperant que no sigui així. Persistim. Malgrat que sabem que no podem demanar peres a l’om. O sí?

Diuen que Ronald Koeman no ha tingut una papeleta fàcil. Tampoc el conseller Illa, a qui li està tocant fer tots els papers de l’auca. Fins i tot algun dia ha fet un bon paper d’estrassa. Bé, ara tot això serien rols, si volem dir-ho à la page. Ai, que se m’ha escapat una altra expressió boomer...

“Esperem que les autoritats no facin la vista grossa amb això de les vacunes”. Meeec! No per les autoritats, tan fàcils de desqualificar en temps de coronavirus, sinó per això de fer la vista grossa.

Així és com avancem. Catalunya, el català (a l’escola i en general), però també bona part del món. Ara mateix, només el coronavirus avança imparable. Ja podria fer algun trompicó de tant en tant!

Es veu que aquest dimarts va ser el Dia Internacional del Corrector de Textos. Sí, internacional: ho remarco perquè n’hi ha que es pensen que de correctors només en calen per al català, que la resta de llengües són més fàcils i altres disbarats per l’estil. Ben mirat, potser és millor això que pensar-se que ets déu nostro senyor i que on s’és vist que necessitis corrector i que, total, el català és com el castellà però més curt i jo mateix ja ho puc traduir, tot i que no en tingui ni idea. I, a sobre, demano una subvenció perquè ajudo a difondre el català, que, pobret, encara me n’haurien de donar les gràcies. Tots els que tenim fills en edat escolar sabem que això és el que fan algunes editorials, sobretot (i malauradament) de llibres infantils i juvenils. Justament el gloriós dia del correctorat Adrià Pujol Cruells denunciava a Twitter Bang Ediciones. I no per un accent o una t de més (que també), sinó per barrabassades com “S’està derrombant”, “Es va caure dins” i “Hem terminat”. Tots plegats sí que hauríem de terminar amb empreses com aquesta: bon vent i barca nova!

Em trec el barret davant dels que continuen manifestant-se contra el rei al carrer, els que surten l’11 de setembre, l’1 d’octubre, el 3 d’octubre i sempre que cal (que és massa sovint). Si no fos per ells, apaga i anem-se’n. Ai, no, que aquesta es diu directament en castellà, sí, apaga y vámonos.

Avui m’he passat, ho reconec. Esclar que sí, fot-li que és de Reus. Els lectors més informats saben que, per més que molts ho reivindiquem, l’autoritat acadèmica encara es resisteix a acceptar esclar així, aglutinat, tot i que és clar (aquest altre, ja substituït per està clar ) que això ens ajudaria a preservar aquesta expressió tan nostra (i tan útil).

“Hem de sortir endavant. No queda una altra”. Una altra què? Sortir d’on? De què? Sortir cap enrere és possible?

Ajudeu-me a convèncer les meves filles que no podem tenir un gat (ni cap animal més enllà d’un peix). Ja sé que en tota negociació s’acaba cedint en alguna cosa, però en aquesta no volem deixar-nos cap pèl a la gatera. Heus aquí la nova expressió de moda en els cenacles político-periodístics.

Llegeixo en una fantàstica exposició sobre Modest Urgell que la seva tossuderia per pintar sempre marines, carrers de poble i paisatges desolats “li va valdre el qualificatiu de pintar «més del mateix» o «el de sempre»”. Bingo! Ple de traduccions literals del castellà!

Que més de mig món critiqui Donald Trump ja no sorprèn a ningú. Però sí que n’hi ha uns quants que ens quedem de pasta de moniato si “el deixen de volta i mitja”. I no pas fent la típica broma de bar tipus “no és moc de pap”, no, sinó en emissores públiques que paguem tots.

Les repercussions de la mort de George Floyd s’han allunyat del més estricte problema del racisme per derivar en la iconoclàstia. Tant de bo no es perdi el debat important. De fet, no cal patir, perquè segur que “la xacra del racisme” torna amb la pròxima mort per abús policial (sempre que algú la gravi, esclar).

Aquests dies tenim molts motius per tenir fred de peus. I això que ja fa temps de ple estiu. Desenganyem-nos, sentim enveja dels que poden portar els nens a l’escola. O dels països que poden fer tests a tothom. O dels que no els cal posar multes perquè la gent actuï amb sentit comú i tampoc posen multes absurdes. En qualsevol cas, ja n’hi ha molts a qui voler el que tenen els altres no els fa tenir fred de peus, sinó que es posen verds d’enveja...

Des de Madrid costa creure que aquí preferim el desconfinament per regions sanitàries i no per províncies. Es pensen que ens hem begut l’enteniment. Hem sentit com tertulians, per exemple de la televisió pública espanyola, asseguren que ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat ningú en té ni “pajolera idea ”, de com es distribueixen aquestes regions, cosa que evidencia que n’hi ha que encara no han entès res, perquè deu ser dels únics temes en què hi ha enteniment. O entesa?

Des del govern espanyol fa dies que demanen a l’oposició que els faci costat i els ajudi. Diuen que “és hora d’acostar l’espatlla”, llegeixo en alguns mitjans. Deu ser per poder plorar-hi ben fort, penso jo. Perquè quan algú ens deixa la seva espatlla normalment és perquè hi ofeguem les penes. En aquest cas, les lingüístiques.

Exactament cinc dies abans que decretessin el confinament, vaig tenir la genial idea d’apuntar-me al gimnàs. És un #etfelicitofilla de manual, ho sé. I vaig començar a anar-hi i tot! De fet, us he de confessar que faig més exercici ara que no puc sortir de casa que fa un mes. M’he enganxat a les classes dirigides que van penjant cada dia!

“A Wuhan no hi havia pànic ni molt menys”, “El Procés no ha mort ni molt menys”, “És difícil però ni molt menys impossible”. Puc continuar però potser no cal. Totes aquestes frases les han dit tres catalanoparlants amb projecció pública. Ja sé que malauradament això no és garantia de qualitat lingüística, però m’hi jugaria un pèsol que cap dels tres és conscient d’haver fet servir un calc. Ni ells tres, ni molts dels que els estaven escoltant.

Algun lector m’ha retret que de vegades dono per fet que es diu tal o tal cosa i ell no l’ha sentit mai. És veritat que sovint agafo frases al vol que em trobo en llengua escrita, i que el llenguatge periodístic que em serveix de primera matèria sovint no és la vida real. En l’últim article parlava d’ aixecar ampolles perquè és una frase molt habitual en la premsa en català (la que no passa per ningú del correctorat, que n’hi ha) i també en tertúlies (de cafè i, alerta, també de ràdio, que, per motius obvis, no hi passen mai).

Avui, excepcionalment, no he titulat l’article amb la traducció literal d’una frase feta catalana al castellà. Anant més enllà hi he posat la traducció d’un calc idiomàtic cada dia més habitual - aixecar ampolles - perquè ens adonem de com sona d’aberrant quan es diu en una llengua que no pateix el nostre grau d’interferència.

No vull fer pujar la mosca al nas a ningú. Res més lluny de les meves intencions. Perquè sí, de vegades penso si no faig més mal que bé denunciant castellanismes cada setmana. Si això no farà que els que em llegeixin guanyin inseguretat, pensin que parlen malament i es reafirmin en allò del “Veus com el català és difícil!”