La tomba és un simple monticle de terra amb un pal. No hi ha cap inscripció, ni creu, ni res. Una veïna, la Tatiana, es disculpa entre llàgrimes per no haver-li donat una sepultura més digna. “És que no teníem cap creu”, es justifica. Ella i dos veïns més van ser els que es van encarregar d’enterrar el cos amb les seves pròpies mans. “Portava dies allà mort sense que ningú el recollís”, afegeix, donant a entendre que ja començava a fer pudor. I el problema és que no el podien portar ni al cementiri ni al dipòsit de cadàvers. Així que el van enterrar on van poder: en un petit descampat al costat del bloc de pisos.

L'entrada del dipòsit de cadàvers és una porta de ferro grisa, que només s'obre quan un vehicle hi entra o en surt amb algun cos sense vida. "La majoria han mort per causes naturals", assegura Iuri Kravtxenko, el responsable forense de Khàrkiv, la segona ciutat més important d'Ucraïna. No permet accedir-hi a la premsa: “Uns periodistes van intentar fer-hi fotografies sense permís”, afirma per justificar el veto. De cop i volta, la porta s'obre perquè en surt una furgoneta i des de fora és possible veure desenes de cossos tirats a terra.

La cua és quilomètrica. No es veu el final, només cotxes i més cotxes, un darrere l'altre en fila índia a la calçada. Esperen per travessar el pont Darnitski, un dels dos únics que continuen oberts al trànsit de vehicles a Kíiv per passar d'una banda a l'altra del riu Dniéper, que divideix en dos la capital ucraïnesa. A la ciutat hi ha cinc ponts, però la majoria els han tancat les forces de seguretat per restringir els moviments a la capital. De fet, a cadascun dels dos ponts que continuen operatius hi ha controls de policies o militars que revisen els vehicles que passen un a un. Per això es formen cues interminables, de més de quatre hores.

Cap a les onze de la nit va sonar una gran explosió. Va ser tan tremenda que es va sentir perfectament des del centre de Kíiv, tot i que el lloc on va caure el projectil és a més de deu quilòmetres de distància. Les tropes russes van atacar diumenge a la nit el centre comercial Retroville, situat al nord-oest de la capital ucraïnesa. L'edifici va quedar arrasat gairebé del tot. Les imatges són apocalíptiques. En una de les parets que es va mantenir dempeus, es podia llegir aquest dilluns els noms d'alguns dels establiments que el centre comercial acollia: un Leroy Merlin, un H&M, un McDonald's… Era un complex enorme.

El dibuix d'una matrioixca enorme decora la persiana exterior del local, així que es veu d’una llegua lluny que es tracta d'un restaurant rus. La seva propietària, Genia Petrova, una russa de trets clarament eslaus, admet que té por que un desaprensiu ataqui el local o hi entri i faci un escàndol davant de tota la clientela. De moment ja ha rebut alguna trucada desagradable, l'han insultada a les xarxes socials i, la cosa que li ha fet més mal, algú que mai ha trepitjat el seu restaurant ha posat una ressenya negativa a Google sobre l'establiment. La comunitat russa a Catalunya tem una onada de russofòbia arran de la invasió d'Ucraïna ordenada per Vladímir Putin. Ells, asseguren, estan en contra de la guerra i no són responsables del que faci el govern del seu país.

El dispensari és a la planta baixa d’un edifici d’habitatges. A l’entrada unes lletres grosses impreses sobre el vidre diuen: “Consultori municipal”. El vestíbul està habilitat com a sala d’espera, amb una filera de cadires col·locades contra la paret, i un passadís llarg desemboca en dues àmplies consultes, amb les seves corresponents lliteres, taules i altre mobiliari. “D’espai no ens en falta”, admet la doctora Vanesa Gallego. En canvi, el que sí que els falten són equips, i sobretot mans. Ella està completament sola en tot el dispensari. També hi hauria d’haver una infermera, però està de baixa des de mitjans de desembre. “Aquí les baixes es cobreixen d’aquella manera...”, comenta la doctora amb resignació. És igual que estiguem enmig d’una pandèmia.

Dos quarts de sis de la tarda és l’hora punta. És llavors quan joves subsaharians i tota mena de gent variada fan cua al drapaire amb els seus corresponents carros de supermercat plens fins a dalt de trastos que han recollit al carrer durant tot el dia. El drapaire és una nau industrial al districte de Sant Martí de Barcelona. A l’interior, tot tipus de ferros i plàstics formen una enorme muntanya, en la qual es pot distingir alguna bicicleta retorçada, cadires cap per avall, banyeres i, fins i tot, escalfadors d’aigua esventrats. El senegalès Abdul Karim Cissé n’és l’encarregat, i tota la resta de treballadors també són subsaharians. “El que vosaltres anomeneu escombraries per a nosaltres és or”, afirma. Ho controla tot des d’una mena de garita on fa comptes amb un ordinador cobert amb una gruixuda capa de pols. El 2020, amb la pandèmia, el negoci va anar millor que mai, assegura abans de deixar anar una sonora riallada de satisfacció: van facturar el doble que l’any anterior gràcies al cada vegada més gran nombre de desheretats que es dediquen a buscar ferralla.

No té res a veure amb les macrobotigues a les quals Ikea ens té acostumats. De fet, és tan petita que és fàcil passar-hi de llarg si no és perquè crida l’atenció l’inconfusible rètol de lletres blaves i fons groc. Això sí, no hi ha ni mobles ni parament de la llar. S’hi ven menjar. Sí, menjar. Ikea ha obert a Barcelona la seva primera botiga de menjar suec. O almenys així és com la publicita. I, en efecte, hi ha menjar suec, però també s’hi poden trobar productes d’altres països. De fet, un dels articles estrella és el salmó fumat, que no prové de Suècia sinó de Noruega, que, això sí, també és un país nòrdic. Aquesta setmana el mític panettone italià també ocupava un lloc privilegiat en aquesta “ pop-up store d’alimentació”, que és com Ikea descriu la seva nova botiga.

L’Evaristo havia d’estar a la residència Fiella de Tremp un mes o mes i mig, el temps just per recuperar una mica de força a la cama. L’havien operat del fèmur i no podia tornar a casa perquè vivia en un segon pis sense ascensor. El seu fill diu que l’home va ingressar al centre el 9 o 10 de novembre -no recorda bé la data- i que no li van permetre tornar-lo a veure fins a dues setmanes i mitja després, quan l’Evaristo ja havia mort per coronavirus. “Me’l vaig trobar amb els ulls i la boca oberts, i els punys tancats”, diu l’home, que va haver de treure ell mateix el cos del seu pare de la residència.

Té 87 anys i es diu Josep Pons Arnau. És una d’aquelles persones d’edatavançada que en principi no ens sorprèn que formin part de les estadístiques de malalts de coronavirus. El seu cas potser ni tan sols ens immuta a primera vista. La cosa canvia quan el veus estirat al llit de l’hospital: fràgil, indefens i amb una màscara d’oxigen a la boca, batallant per fer una cosa tan aparentment fàcil com és respirar. “Tinc una filla amb discapacitat mental i un net autista”, diu l’home a batzegades, amb grans pauses entre paraula i paraula, perquè s’ofega al parlar. “Em preocupa la meva dona. Si em moro, ¿què serà d’ella?”

Els llums de neó que il·luminen el rètol de l’entrada de l’Hotel Lloret continuen encesos nit i dia. A la porta també es manté el rètol que diu “Benvinguts”, escrit així en català i en tres idiomes més. Des del març, però, no hi entra ni un sol client. L’hotel està tancat des de llavors per la pandèmia, i s’ha convertit també en un pou sense fons: el manteniment costa 45.000 euros al mes, assegura el seu propietari, Armand Vives, que ja no sap d’on treure més diners. Amb tot, té una cosa clara: l’hotel ha de continuar com sigui. És un dels més antics de Barcelona.

Diu que es va passar tot el confinament treballant a casa de cara a una paret i que ara, en canvi, té vistes a la natura i la muntanya. “N’estic encantada de la vida”, assegura, i reconeix que, encara que quedi malament dir-ho, la pandèmia ha sigut gairebé un regal caigut del cel per a ella. Gemma Pérez ha instal·lat el seu despatx en un càmping perquè, justifica, amb el teletreball és igual ser a l’oficina, a casa o en una caravana. I no és l’única. L’empresa de lloguer de caravanes Indie Campers ha registrat en l’últim trimestre un augment del 66% de sol·licituds de persones interessades en teletreballar des d’una autocaravana, segons fonts de la companyia.

La senyora Carmen espera asseguda en una butaca a la residència Hotel Prat, de Tona. S’ha col·locat estratègicament a tocar el caminador amb què s’ajuda per desplaçar-se. Té 93 anys, és originària de Còrdova, saluda amb un somriure i es nota que té ganes de parlar. Però se li transfigura la cara quan li esmenten “el virus”. “Ai, només mencionar-lo, em venen ganes de plorar”, deixa anar mentre fa el petarrell, tot i que assegura que ella no té cap inconvenient per explicar tot el que va passar. Perquè van passar moltes coses a la residència Hotel Prat. Massa coses.

Elles asseguren que no han inventat res de l’altre món i que l’únic que han fet ha sigut recórrer al que tenien més a mà: un motor d’un Toyota Corolla, que és el model de cotxe més comú a l’Afganistan, i la cadena d’una bicicleta, que al país tampoc en falten. I amb això -i amb molt d’enginy, esclar- han fabricat un respirador amb el qual aspiren a salvar vides.

Ja sé que tots estem molt preocupats amb el coronavirus, però aquesta setmana han atacat una maternitat a Kabul. Una maternitat! Vint-i-quatre persones hi han mort, la majoria dones embarassades o que acabaven de parir i dos nadons que no feia ni 24 hores que havien nascut. Almenys hi ha vint persones més ferides i dues desenes de criatures que s'han quedat orfes de mare o que no se sap a qui pertanyen perquè van ser evacuades de l'hospital enmig del caos i no portaven cap identificació.

Ahir al matí dues de les entrades a Igualada des de l’autovia A-2 continuaven tancades. Una fila de cons a la calçada impedia el pas i obligava a continuar el trajecte fins a la sortida dels Prats de Rei. Allà també hi havia una pantalla lluminosa que deia “Accés restringit”, però almenys no hi havia cons, ni mossos d’esquadra, ni policia local. Res.

Taiwan és a 130 quilòmetres en línia recta de la Xina, l’any passat va rebre 2,7 milions de visitants d’aquell país i 400.000 dels seus 23 milions d’habitants hi treballen. L’illa es podria haver convertit en un focus de la pandèmia de coronavirus. Malgrat això, només s’hi han registrat 153 casos i dues morts segons dades d’ahir, tot i que de moment el govern no ha pres cap mesura de confinament de la població. La vida hi segueix amb una certa normalitat: les escoles, les botigues i els restaurants continuen oberts. Com ho ha aconseguit?

Botigues plenes de clients que volien fer les últimes compres abans de l’Any Nou Persa, que es va celebrar aquest divendres. A l’Iran és tradició estrenar roba i sabates, netejar la casa i preparar un bon àpat per a la família el primer dia de l’any. I enguany no ha sigut una excepció: les botigues a Teheran eren un formiguer de gent aquesta setmana, tot i que l’Iran és el tercer país del món amb més morts pel coronavirus i que la pandèmia hi avança sense control. Ja hi han mort 1.433 persones i hi ha 19.644 contagiats, segons dades oficials d’ahir, tot i que la xifra real es tem que pot ser més elevada.

Havien anat a les Filipines per gaudir d’unes tranquil·les vacances, però l’escapada s’ha convertit en un autèntic infern. Les mallorquines Xesca Barceló i Maria Antònia González, totes dues infermeres, tenien previst tornar a les Balears el 22 de març amb un vol des de Manila, però des d’ahir la capital filipina està confinada a causa del coronavirus. Ningú pot entrar-hi ni sortir-ne.

Quan un periodista estranger sol·licita un visat de premsa temporal per viatjar a l’Iran està obligat a contractar al país els serveis d’una agència oficial de notícies. Aquestes empreses tenen com a objectiu en teoria facilitar la feina del reporter durant la seva estada al país persa, tot i que a la pràctica tens seriosos dubtes que aquesta sigui la seva veritable finalitat: la seva funció sembla més aviat controlar què fa el periodista, saber amb qui parla, què pregunta i què fa. L’Iran ocupa la posició 170 de 180 en el rànquing mundial de llibertat de premsa de Reporters Sense Fronteres (RSF). És un dels països més opressius per als periodistes.