En plena tempesta, amb tants ciutadans esgotant l'aigua de l'embarcació sense descans i entre crits, és difícil veure com ens en sortirem a mitjà termini. Si mirem al voltant, la sensació de caos s'imposa pels estralls del coronavirus a tot el món, i les sacsejades polítiques que evidencien la fragilitat democràtica hi són arreu. Dit això, hauríem de ser conscients de les nostres fortaleses, que són moltes, i no pretendre que la crisi que vivim és única ni més perillosa que les del passat. De fet, estem en millors condicions que mai per fer front a les sacsejades de la història de la qual formem part com una petita baula, i l'afirmació és especialment certa per a catalans i europeus si aconseguim mesurar el temps més enllà de la nostra escala. Aquest convenciment optimista sobre la utilitat i el sentit de la Unió Europea necessita, però, la voluntat de no mirar només a curt termini i llegir una mica d'història. Si mirem la foto fixa, veiem una Europa amb una amenaça sanitària generalitzada i milers de morts diaris, una vacunació més lenta del desitjable que endarrereix la recuperació econòmica, països de l'Est com Hongria i Polònia que desafien els valors de convivència comuns del club dels 27 i un canvi o una manca de lideratges en països clau com Alemanya i Itàlia.

«Una república, si podeu mantenir-la»

Si el covid ho permet, les eleccions del 14 de febrer haurien d’ajudar el país a recuperar-se del trauma del 2017. Un trauma que s’anava gestant des de la reforma de l’Estatut i en el qual els principals actors polítics han tingut una responsabilitat que avui els obliga a ser rellevats per sanejar missatges, oxigenar les relacions entre partits i obrir una nova etapa que es conjuri per evitar la decadència econòmica i política per la qual sembla lliscar el país.

Podem estar tots d’acord que acabem un dels anys més difícils de les nostres vides. Dies dominats per l’expansió incontrolada del coronavirus, per la incertesa o la ruïna econòmica, pels canvis accelerats en la manera de treballar, per la por a la malaltia i la mort com un degoteig sinistre. En aquest context d’alarma en què tants professionals, començant pels del sector sanitari, han donat molt més de l’exigible i del suportable, no volem oblidar que el món continua girant i que al costat del pitjor s’hi troba el millor del gènere humà.

Un poble traït pels representants de les seves institucions, això és Espanya, i em temo que avui també pot ser-ho Catalunya per més que els dolgui a molts ciutadans i a alguns representants públics i no precisament per la traïció simbòlica sinó per la de la mala gestió.

Que el 2020 ens està posant a prova no cal desenvolupar-ho gaire. I de la mateixa manera que ha sigut un any cruel, dominat per la mort, la por i les dificultats econòmiques, també hem de veure que vivim una època d’acceleració dels canvis en què som conscients, en temps real, que la ciència i la tècnica són el motor del progrés. Estem immersos en salts tecnològics impensables fa un any que afecten des de la manera de treballar fins a la gestió de la incertesa -un tipus d’adaptació al canvi darwinista- que s’ha convertit en un hàbit conscient per a la supervivència.

Deu anys són molts o pocs? Doncs depèn. Si són deu anys de vida d’un diari nascut quan l’oracle donava el periodisme per mort i el paper pràcticament per desaparegut, quan el país vivia una profunda crisi econòmica i els canvis tecnològics portaven massivament la premsa a deixar la informació sense valor abaixant-ne el preu per incapacitat d’adaptar-se als canvis, doncs aleshores són molts i molt satisfactoris.

El 27 de febrer del 2001, el president Pasqual Maragall publicava un article titulat Madrid se va en el qual escrivia: “La sorpresa que tindran els uniformistes el dia que Espanya els digui a cop d’urna que no és com ells voldrien que fos, que és lliure i diversa, que està feta de singularitats potents i sensates, capaces d’entendre’s i de respectar un projecte comú. Comú, no imposat”.

Hi ha un component sanguini en la política espanyola que perdura en la història i no caduca amb el canvi generacional. Un aire napolità de crit punyent, dolorós, una llista d’infidels i un duel entre la dreta i l’esquerra extremes deformades al Callejón del Gato.

Aquest és un fragment d'una entrevista al ministre de Sanitat, Salvador Illa, que podreu llegir sencera al diari de diumenge.

“En aquest aspecte hi ha la clau de la nostra vella discussió: ¿per què, al nostre país, ningú no diu la veritat?” La cita encapçala el seu llibre El hijo del chófer (Tusquets) i la recull l’escriptor Jordi Amat d’una carta enviada per Josep Pla al seu amic, l’historiador Jaume Vicens Vives. La pregunta és inquietantment contemporània, i és que el llibre d’Amat, a qui avui entrevista Àlex Gutiérrez a les pàgines de Mèdia, està inspirat en el millor Emmanuel Carrère, que utilitza la investigació de la realitat per crear una història en forma de novel·la de no-ficció, però alhora és la crònica d’una època, d’un temps a punt de morir. El hijo del chófer és una biografia de l’assassí Alfons Quintà, que sembla inspirar-se en L’adversari de Carrère, la història d’un altre assassí que també vivia una vida falsa, aparent, mentre es consumia i convertia en un infern familiar la ficció vital que havia construït durant dècades al voltant d’una falsa identitat de metge de províncies.