Primer va ser la pandèmia, que va trastocar la normalitat amb els seus 400.000 morts i la seva sorprenent capacitat de contagi, i després l'assalt dels bàrbars que van embrutir la democràcia mateixa atacant el seu símbol més important, el Congrés i el Senat, després de massa anys de polarització, mentides i xarxes socials. La investidura de Joe Biden es va concebre condemnada a l'estranyesa. La festa democràtica que haurien d'estar gaudint els Estats Units –com fan cada quatre anys guanyi qui guanyi les eleccions– feia una setmana que havia quedat convertida en una mena de funeral, en el dolorós recordatori del que està en joc al país després de descobrir el monstre que s'ha creat al seu interior.

La pregunta no és quantes hores li queden com a president sinó quant de mal encara pot fer. Aquest matís és el que inquieta aquella meitat de nord-americans que no van votar Donald Trump i que van passar de l’alleujament momentani per la seva derrota electoral al calfred de l’assalt al Capitoli. El piròman en cap continua sospesant vies d’actuació i té fins a l’últim minut abans de la presa de possessió del seu successor, Joe Biden, per portar-les a la pràctica. No s’ha distingit fins ara, precisament, per la contenció ni pel sentit de la responsabilitat, així que no es pot descartar que obri fronts d’última hora que enfonsin en el fang, encara més, el seu llegat i la nació. I, de passada, que hi arrossegui el seu rival demòcrata.

Ha calgut que el piròman en cap ordeni a les seves hordes assaltar el Capitoli perquè el món sencer -des dels seus aliats interns fins als seus socis internacionals, llevat d’algunes excepcions- comprengui el seu potencial destructiu. Però el cert és que durant aquests quatre anys -llargs, imprevisibles i especialment complicats- Donald Trump ha anat deixant molts cadàvers pel camí. Cadàvers que cal no menysprear.

Entenc que a certs dirigents, acostumats a ignorar les responsabilitats més bàsiques a l’hora de salvaguardar drets, lleis i convencions internacionals, els provoqui un atac de riure que els preguntin sobre l’assassinat d’opositors. Li va passar -un cop més- a Vladímir Putin fa uns dies, quan li van preguntar per l’enverinament d’Aleksei Navalni. Al president se li va escapar la riallada. “Si l’haguéssim volgut matar, l’hauríem matat”. Llàstima que el contradigui un membre del comando de l’FSB (el Servei Federal de Seguretat de Rússia) encarregat de consumar el crim, que -sense saber-ho- va confessar al mateix Navalni que “si no hagués sigut pels metges” haurien aconseguit el seu objectiu.

Què passaria si els ordinadors, la connexió a internet i el subministrament elèctric d’un hospital, en plena pandèmia, s’apaguessin per un atac informàtic? Què passaria si un port fos controlat remotament per pirates cibernètics? Què passaria si una central nuclear resultés infectada per un virus informàtic desenvolupat per una potència enemiga i, arran d’això, patís greus desperfectes? Fa un parell de dècades tots aquests escenaris quedaven reservats als guions de Hollywood, però avui són habituals en un món on les guerres ja no només es lliuren a les trinxeres. I val la pena parar-hi atenció.

Era l’hivern del 1996 al gèlid Moscou quan Ricardo Ortega, històric col·lega d’Antena 3 que va acabar morint mentre feia una cobertura informativa a Haití, em va advertir assenyalant un monitor: “Vint anys de guerra seguits. Imagina’t com deu ser”. El televisor escopia imatges de l’Afganistan, i el seu comentari em va torturar durant un temps. M’obligava a imaginar-me el que deu ser viure en conflicte -fam, mort, risc extrem, por, malalties, incertesa, bombardejos, segrestos, tirotejos, destrucció...- durant dues dècades seguides. Això em va passar fins que vaig normalitzar el conflicte afganès, que continua immutable mentre passen els anys, amb altres actors i altres protagonistes però amb les mateixes víctimes de sempre, més desesperançades, més miserables i més terroritzades que mai.

Costa entendre per què per a Occident hi ha dictadures bones i dictadures dolentes, o teocràcies amigues i teocràcies enemigues, però els deutes geoestratègics poden arribar a ser inescrutables. És el cas de l'Aràbia Saudita i l'Iran, els dos grans enemics en guerra freda permanent pel control del món musulmà. El primer, soci privilegiat dels Estats Units, lidera el bloc sunnita i els segons l'arc xiïta. L'amarga competició d'aquestes dues forces temibles i oposades és capaç d'obrar els miracles més insospitats, com l'acostament israelià a Riad, però el funcionament intern dels seus règims dictatorials resulta, de vegades, tossudament similar.

El dirigent palestí Saeb Erekat, omnipresent a les negociacions de pau des dels Acords de Madrid, va morir víctima del covid-19 amb la mateixa discreta quietud amb què s’havia esfumat qualsevol possibilitat d’acord per als palestins des que Donald Trump va arribar a la presidència dels Estats Units.

L'ascens de Joe Biden no hauria d'entelar una realitat inqüestionable. Aquest divendres el seu rival, el radicalitzador en cap Donald Trump, ja havia obtingut en aquestes eleccions més vots dels que va aconseguir Barack Obama –fins ara, el president més votat de la història dels EUA– el 2008. Trump ha captat gairebé quatre milions menys de vots que Biden, és cert, però gairebé 70 milions de nord-americans han expressat el seu suport explícit a un demagog racista, masclista, narcisista, mentider i busca-raons que acumula acusacions d'assetjament sexual, rebat sense el més mínim pudor la ciència i dona suport al supremacisme i les conspiracions mentre atia la divisió social.

Resulta temptador fer previsions basant-nos en els nostres biaixos, que sovint confonen desitjos amb realitat. Els europeus més informats sobre els EUA beuen de fonts com The New York Times, la CNN, The Washington Post o The Atlantic però obliden que els nord-americans reals, l’enorme majoria del país, no consumeixen aquests mitjans. Com els europeus reals, s’alimenten de xarxes socials, de petits canals interessats i esbiaixats i dels rumors escampats i legitimats per Donald Trump, rei de la desinformació, i contra això no hi ha 5 W que valguin. Així que ara m’enfrontaré als meus propis biaixos per posar-me a l’altre costat. ¿I si Trump renovés el mandat còmodament i sense recórrer a la violència?

La placa instal·lada pels activistes al setembre prop del Palau Reial de Bangkok semblava un desafiament. “El poble ha expressat el seu desig que Tailàndia pertanyi al poble i no al rei”, deia. Uns 18.000 participants van esclatar d’alegria quan la placa va ser instal·lada, entre crits de “Fora el feudalisme, visca el poble”, en el que constitueix una bufetada d’afartament a la monarquia que governa el país amb l’ajuda de l’exèrcit. La placa va ser eliminada hores més tard i alguns líders estudiantils serien arrestats, però la por s’esvaeix al país asiàtic. I això espanta els seus dirigents.

A mesura que s'ensorra la influència nord-americana a tot el món, la situació es torna més complexa davant la multiplicitat d'agents desitjosos de repartir-se el buit de poder. Fa només 19 anys, el conflicte de Nagorno-Karabakh –un enclavament armeni enclaustrat a l'Azerbaidjan– es dirimia en un despatx de Florida, on els presidents Heidar Aliyev i Robert Kotxarian van ser convocats per Washington sota l'ègida de l'Organització per la Solidaritat i la Cooperació a Europa (OSCE) per buscar una solució a un conflicte que data de finals dels 80. Fa uns dies era l'Iran qui entaulava contactes amb els dirigents dels dos països per calmar la tensió bèl·lica que ja s'ha cobrat un centenar de vides.

Per a bona part de la humanitat, la vida transcorre esquivant la mort. I no em refereixo a la malaltia, els desastres naturals, les calamitats o accidents a què tots estem exposats, sinó a col·lectius temporalment maleïts per una dictadura, una invasió, una determinada localització geogràfica que és objecte de desig de països veïns o una guerra, màxima expressió de l’exercici de supervivència. En un conflicte es pot morir de fam, enterrat viu per bombes i runa, travessat per bales o trossejat per munició, de fred i de malaltia, de pura desesperació, en mans del bàndol contrari, en la fugida a la recerca d’un refugi segur i pels atzars del destí més insospitat. Sobreviure arriba a ser una casualitat, un do o una tossuda excepció, però l’obstinació de les persones per aconseguir-ho i, especialment, per salvar els seus els porta a embarcar-se en les odissees més nefastes per preservar la vida.

Fa dues setmanes, quan milers de manifestants es van mobilitzar davant la seva residència, l'oficina presidencial bielorussa va difondre un vídeo en què es veia Aleksandr Lukaixenko aterrant en helicòpter i brandant un fusell d'assalt, en una significativa declaració d'intencions. Va titllar els protestants de "rates", el mateix qualificatiu que van usar Muammar al-Gaddafi, Baixar al-Assad o Hosni Mubàrak el 2011 quan els aixecaments populars van posar contra les cordes els seus règims.

Resulta impossible comprendre la ment megalòmana dels dictadors, perquè els seus interessos estratègics superen amb escreix la importància que per a ells té la vida dels seus ciutadans. Per això és impossible saber què va empènyer Saddam Hussein a la decisió més errònia de la seva vida, la invasió de Kuwait. L’acció va desembocar en una coalició internacional orquestrada per parar-li els peus, la Guerra de Golf del 1991, reeditada el 2003 -aquesta vegada, sense cap excusa en un flagrant cas d’ocupació il·legal blanquejat per la comunitat internacional-, que va acabar derrocant el règim de Saddam i va abocar l’Iraq i tot el Pròxim Orient a la lluita sectària que ha acabat consumint anímicament i econòmicament tota la regió.