La feliç expressió de Jordi Cuixart en l’al·legat final de la farsa de judici del Tribunal Suprem, “Ho tornarem a fer”, no va ser un desafiament fatxenda, sinó que, segons va escriure ell mateix, era “un crit a l’esperança i contra la resignació i la frustració”. És a dir, un crit que convida, per no dir que obliga, a respondre-hi activament. Per això Jordi Cuixart, en un breu text manuscrit, afegia: “Tan important és fer-ho junts, com voler fer-ho”. I si volem tornar-ho a fer, ja és hora de pensar en el com i el quan.

No sé si l’esperança neix del desig, o si el desig fa concreta l’esperança. També hi ha desigs desesperançats, que sabem que mai no es compliran. I hi ha esperances vagues que no troben cap desig en què confiar. Però, sigui com sigui, i mentre no acabem de controlar la pandèmia -que és alhora el desig i l’esperança més urgents-, en el pla de la política catalana tinc una lleugera esperança en el compliment de cinc desigs que vull deixar escrits.

Hi ha dues perspectives que determinaran el resultat de les properes eleccions. La primera, si es vota pensant en l’abans del 14-F o si es vota pensant en el després. És a dir, si hom vota o s’absté amb ganes de passar comptes pels incompliments sobiranistes, les incompetències del Govern o les complicitats amb la repressió, o si es fa apostant per alguna mena de futur, per incert que sigui. No seria la primera vegada que, a la vista dels resultats, una part de l’electorat voldria rectificar el seu vot ressentit per un de constructiu.

Ara que s’acaba, cal acceptar que aquest és un molt mal any per fer balanços. I, esclar, per fer previsions de futur. I són particularment mals temps per assenyalar els culpables del daltabaix o per encimbellar-ne els salvadors. Aquest és un any de fotos mogudes, de circumstàncies insòlites –esperem que irrepetibles en molt temps–, de dades estadístiques confuses, de solucions improvisades, de solidaritats forçades, de mals que no sabem quant tardaran a curar-se i d’esperances agafades amb pinces.

Hannah Arendt va emprar l’expressió “banalitat del mal” per descriure la circumstància que normalitza el crim, el naturalitza, i, així, per brutal que sigui, s’hi pot transigir sense mala consciència moral. En les seves cròniques sobre el judici a Adolf Eichmann per la seva responsabilitat en l’holocaust jueu (Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, 1963), Arendt mostrava com, sense partir d’una maldat especial, és possible que hom s’adapti a -i col·labori amb- les més grans crueltats de què és capaç la humanitat. El que més esgarrifa de la tesi d’Arendt ja no és la brutalitat a què som capaços d’arribar, sinó adonar-nos de la facilitat amb què ens hi podem acomodar.

"Ha arribat l’hora de dissoldre la Gran Bretanya”, acaba d’escriure Adam Ramsay a Open Democracy sense que cap militar jubilat hagi escrit a la reina Elisabet II per demanar-li que l’afusellin. Ramsay es recolza en el que li ha confessat Tom Nairn, el respectat politòleg escocès, teòric marxista i pensador clau de la Nova Esquerra Britànica. Nairn ja havia publicat The break-up of Britain el 1977, és a dir, La dissolució de la Gran Bretanya (l’edició espanyola deia desintegració). Ara, amb 88 anys, s’ha tornat molt prudent, però en conversa amb Ramsay ha acabat predient: “En els propers cinc anys, d’una manera o altra, la dissolució és molt probable que es produeixi”. Ho diu per Escòcia, on les enquestes ja donen 12 punts percentuals més de vots als independentistes. Però també per l’independentisme gal·lès, que des del 2012 ha passat del 10 al 23 per cent. I per si no fos prou, a Irlanda del Nord, el suport a romandre al Regne Unit tal com hi són ara ha baixat des del 2014 del 65 al 34 per cent.

Més enllà de les conseqüències dramàtiques, i sigui quan sigui que es pugui donar per acabada la pandèmia, el covid-19 també ens hauria de fer qüestionar la relació que tenim amb la pròpia salut per millorar la manera com la gestionem. La meva tesi és que l’extraordinària extensió i millora que ha viscut el sistema sanitari en les darreres dècades, paradoxalment, ha produït una gran reculada en la cultura popular de la cura personal. Ara el covid-19 ens recorda l’enorme responsabilitat individual que tenim de vetllar per la nostra pròpia salut, però l’hauríem de fer també extensiva a altres àmbits quotidians que hem cedit al sistema sanitari fins a ser-ne excessivament dependents.

La proximitat de les eleccions intensifica l’activitat política interna de cada partit, accentua les gesticulacions de campanya cap enfora i multiplica els discursos interpretatius als mitjans segons les seves preferències. Tot plegat fa difícil que els ciutadans discernim entre els esdeveniments provats i les representacions simulades o les trifulgues dissimulades. En el combat polític s’hi fa regnar la confusió per allò de “si hi ha maror, peix en abundor”.

Si no hi ha un miracle, a les eleccions que se celebraran d’aquí una dotzena de setmanes hi poden concórrer també una dotzena de candidatures independentistes. O per ser més precís, poc o molt independentistes, perquè ja no totes aquestes ofertes electorals tenen aquest horitzó com a prioritat. Passa com amb els partits socialistes, en què el socialisme s’ha desdibuixat fins al punt de no tenir cap significat precís. És a dir: pot molt ben ser que hi hagi un independentisme que acabi còmodament i indefinidament instal·lat en una Catalunya estantissament autonòmica.

Donald Trump i el trumpisme han dividit la societat nord-americana? ¿El Brexit ha dividit la societat britànica? ¿El “separatisme islamista” divideix la societat francesa? ¿L’independentisme escocès i català ha dividit les respectives societats? Si ens fem cada pregunta per separat, és fàcil donar-hi una rotunda resposta afirmativa, carregada del tremendisme fatalista a què es recorre per donar més rotunditat a les anàlisis. Però ¿i si observem totes aquestes dinàmiques conflictives alhora? ¿Com és que sent confrontacions de naturalesa tan diversa les estem llegint totes amb les mateixes claus, en termes de polarització, divisió i fractura?

Sense caure en ingenuïtats del tipus “Serà la festa de la democràcia”, les properes eleccions catalanes haurien de ser viscudes amb esperança més que no pas com una amenaça. I, ara mateix, no estic gens segur que les estiguem encarrilant en aquest sentit. A més de la pujada de to partidista i dels excessos demagògics habituals, en el camp sobiranista s’endevina una batalla sagnant per guanyar el que serà, com es veu a venir, una raquítica i patètica hegemonia. Dic raquítica perquè guanyi qui guanyi ho farà pels pèls. I dic patètica perquè es produirà en un marc postautonòmic, no pas per haver-lo superat sinó perquè es tracta d’un escenari agònic, enrunat i no recuperable.

Com hauríem viscut aquesta pandèmia fa només vint anys? Com l’hauríem encarat i hi hauríem donat resposta? Són preguntes que no tenen una resposta senzilla, però formulades de manera rigorosa i amb bones dades podria tenir interès contestar-les per avaluar amb més objectivitat la situació actual. Per exemple, seria bo saber quina podria haver estat la reacció del sistema català de salut pública l’any 2000 tenint en compte la pressió demogràfica d’aquell moment. I, en aquest terreny, també es podria mirar d’avaluar l’impacte que la recessió del 2008 i les fortes reduccions pressupostàries iniciades pel segon tripartit d’esquerres i les del govern següent poden haver tingut realment en la crítica resposta actual.

La societat catalana -com gairebé totes les altres- viu ara mateix sotmesa a la gran tensió produïda per l’impacte del covid-19. Una tensió que s’expressa de moltes maneres, però en què destaca la que provoca la confrontació entre llibertat i seguretat. D’una banda, hi ha una progressiva imposició de normes coercitives que alteren profundament les rutines dels nostres estils de vida i que tenen una greu afectació en l’activitat econòmica i de retop en la nostra subsistència. I d’altra banda, tenim l’evidència que hi ha un significatiu nombre d’individus que reben aquestes normes de molt mala gana i que no semblen pas disposats a fer-ne cas.

Tenim societats prou cohesionades? Com els han afectat les noves crisis migratòries o la recessió econòmica de 2008? Com responen als reptes polítics del populisme i la polarització? ¿I no és la mateixa noció de cohesió social la que necessita repensar-se en vista de l’increment de la diversitat, la mobilitat i l’acceleració dels canvis en els estils de vida? ¿Seria ara bo un excés de cohesió en una societat oberta? ¿I, particularment, n’està, la societat catalana, de cohesionada? Són aquestes i altres preguntes que ha volgut respondre l’acabat de presentar Informe sobre la cohesió social a la Catalunya del segle XXI, que diversos científics socials hem realitzat sota els auspicis de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.

Darrerament s’han sentit veus d’indignació pel fet que alguns mitjans de comunicació d’aquí dediquen més temps i llocs rellevants a fets de fora del propi espai català de comunicació que hom considera secundaris que no pas als que hi pertanyen de manera més directa i que per això serien més rellevants. Dos casos de la setmana passada: l’absolució de Tamara Carrasco –amb tractaments diferenciats quan va ser detinguda allà i absolta aquí– o la indiferència davant la roda de premsa dels darrers tres presidents de la Generalitat a Perpinyà comparada amb la crònica de l’enèsima picabaralla entre governs a Madrid pel covid-19. Es tracta d’un vell debat sobre el grau de dependència comunicativa tant en relació a biaixos ideològics o polítics com, en aquest cas, de caràcter nacional.

Emmanuel Macron, president de la República Francesa, ha anunciat la presentació per al 9 de desembre d’un projecte de llei contra el separatisme a França. D’entrada i des d’aquí es podria pensar que és una llei per combatre l’independentisme de Còrsega, Iparralde, la Bretanya o la Catalunya Nord. Però no: és una llei en defensa dels valors del laïcisme republicà amenaçats pel “separatisme islamista”. És a dir, va dirigida als grups que, en les paraules del president, “actuen per separar-se de la República”.

"He arribat a la conclusió que un dels obstacles per obtenir la independència és l’autonomia”, ha sentenciat el MHP Quim Torra a Vilaweb, en la que haurà estat la seva darrera entrevista publicada com a president. Té tota la raó. De la mateixa manera que el fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006 va fer veure que l’autonomia era una via morta i va desencadenar un accelerat canvi d’expectativa política a favor de la independència, paradoxalment, ara també és aquesta autonomia mig desballestada pel 155 la que s’ha convertit en un parany per fer possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.

És una obvietat que tres anys continuats de repressió política, policial i judicial no han dut a cap revolta institucional ni a cap aixecament popular. Ben al contrari, el pas dels dies, amb la inestimable contribució dels qui han tingut el control de la interpretació dels fets, ha aconseguit normalitzar l’abús. És cert que el combat contra la pandèmia s’ha convertit en la prioritat del Govern i que ha posat obstacles greus a les dinàmiques de protesta al carrer. Però no ens enganyem: des d’abans de la pandèmia, el peix de la rebel·lió i la desobediència ja estava quasi tot venut.

"La ciutat està totalment morta”. “No es tornarà a recuperar, com altres vegades”. “Ja no és un lloc d’oportunitats”. “No és cert que hagi passat temps pitjors”. Aquesta i altres afirmacions les feia James Altucher al seu blog, a mig agost, en referència a la ciutat de Nova York. En aquell post, “NYC Is Dead Forever... Here’s Why” ("Nova York és morta per sempre més... Vet aquí per què”), l’empresari i inversor Altucher, 52 anys, autor de Choose yourself –considerat el millor llibre d’empresa de tots els temps– i de vint títols més, col·laborador del Financial Times i del Wall Street Journal, explicava les raons de la seva diagnosi.

Per a qui està acostumat a estudiar la societat com un espai de relacions conflictives –de poder i de dependència, de creences i d’incerteses, d’interessos mesquins i de solidaritats que s’hi encaren–, pensar la política com un lloc de confrontació no passa de ser una obvietat, una redundància. De manera que quan el president a l’exili Carles Puigdemont defensa la necessitat de seguir una estratègia de “confrontació intel·ligent” amb l’Estat, l’únic que hi ha de nou i que de manera racional podia haver convidat a l’especulació és saber què volia dir amb l’adjectiu intel·ligent.