de la mateixa manera que hem pogut dibuixar un conjunt de fortaleses de Catalunya posant en context europeu les més de cinquanta variables de l’índex de progrés social (IPS), podem fer el mateix amb les febleses. Dels dotze apartats considerats per l’IPS, en tres Catalunya està molt per sota de la mitjana de les regions europees (entre un quinze i un disset per cent), cosa que vol dir que està entre un 28 i un 31 per cent per sota del que li correspondria per PIB per càpita. En tots tres casos la mala classificació és netament pitjor a la de qualsevol altre apartat. Són, clarament, febleses de Catalunya. No gosaria afirmar que són les febleses de Catalunya. Només afirmo que són febleses de Catalunya.

En un article anterior em referia al nou índex de progrés social (IPS) europeu com una mina d’informació per avaluar les polítiques públiques que aspiren a millorar el que la Unió Europea anomena “progrés social”. Catalunya no en surt ben parada. Passa de ser la comunitat 76 sobre 240 en PIB per càpita a ser la comunitat 135 de 240 en IPS. Dit ràpidament, això és un reflex del dèficit fiscal que pateix Catalunya, que pesa durament sobre les polítiques socials -les polítiques redistributives i de promoció de qualitat de vida-, responsabilitat de les administracions públiques.

Després d’una llarga espera, finalment tenim la segona edició de l’índex de progrés social (IPS) per a totes les regions europees (NUTS2). La primera versió, publicada el 2016, donava dades per a quaranta-dues variables que bàsicament es referien a l’any 2012. Era un enorme esforç per obtenir indicadors comparables de benestar regional sense recórrer a dades econòmiques. O sigui, no els diners que costen les polítiques sinó els resultats que se n’obtenen. Ara en donen per a cinquanta-cinc, i la data de referència és la mitjana dels anys 2016-2018, tot i que algunes variables ofereixen dades més recents.

Quan la meva promoció va entrar a la UAB, creada de feia poc i amb uns professors mítics que representaven la voluntat de renovació crítica del món universitari, patíem les turbulències dels darrers anys del franquisme i teníem unes enormes ganes d’aprendre. Els noms famosos no apareixien i vam voler tenir-los. Cada un d’ells va ser una batalla. Les vam guanyar totes. Segur que els vam fer treballar més del compte, però el nostre entusiasme era gran i ells devien percebre-ho com un desafiament que els motivava. El primer èxit va ser en Jordi Nadal, a història econòmica d’Espanya. Foren unes classes extraordinàries. Acabava de publicar El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913, que vaig ser el primer a comprar a l’esplèndida llibreria Documenta de Cardenal Cassanyes –van obrir el paquet de llibres davant meu–. El llibre, i el seu mestratge, són dels que t’orienten una vida –acadèmica, esclar-. Hauran estat quaranta-cinc anys de treball plegats com a mestre, ell, i deixeble, jo, frontera que només es va dissoldre quan ell es va jubilar. Sempre vaig sentir el seu escalf i suport. Espero que ell sentís la meva admiració i amistat.

Les declaracions de la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, han obert la caixa dels trons dels privilegis territorials. Catalunya ha estat molt sensible a aquests privilegis territorials de la capital espanyola i els ha denunciat insistentment.

Finalment s’han esclarit completament els dubtes sobre la nova presidència dels Estats Units d’Amèrica (EUA). Joe Biden ja està anunciant el seu futur govern. Tal com s’esperava, és una continuació del darrer govern Obama i reprendrà polítiques de la seva darrera presidència –ben normal atès que Biden era el seu vicepresident–. ¿Serà possible retornar al món i a les polítiques del 2016? Cal deixar ben clar que ho serà en alguns casos, però que en molts altres no. Les raons són diverses, i totes importants per entendre per on anirà el món els propers quatre anys. El temps mai passa debades! Podem identificar uns pocs grans canvis.

Estem en ple debat, al Congrés de Diputats, sobre si s’admet a tràmit o es retorna al govern de Pedro Sánchez el projecte de pressupostos generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2021. Recordem que no hi va haver PGE per al 2020, i que el projecte per al 2019 va ser tombat al Congrés el 13 de febrer del 2019. Això vol dir que l’Estat viu amb pressupostos prorrogats des del 2018, uns pressupostos que es van aprovar la tardor del 2017 amb el govern de Rajoy i Montoro al ministeri d’Hisenda. Dit d’una altra manera, aquells darrers PGE de Montoro han sobreviscut tres anys. Va ser sorprenent que la majoria que va desplaçar Rajoy de la presidència del govern de l’Estat no fos capaç d’acordar uns PGE, que són l’eina de gestió més important a l’abast d’una majoria parlamentària.

el desconcert de les autoritats sobre com lluitar contra el covid-19 és probablement la nostra principal feblesa en les actuals circumstàncies de pandèmia desbocada. Seré l’últim a criticar-los perquè conec com és de difícil prendre decisions en situació de gran incertesa. La població demana certeses, però no n’hi ha. Això suscita tota mena de reaccions. Per als que saben que són població de risc, s’ha imposat la prudència i l’obediència a qualsevol norma que s’imposi. Aquest segment de població, normalment el de més edat, prefereix la prudència en excés que no pas el contrari.

Finalment el govern de l’Estat ha aprovat uns pressupostos per a l’any 2021. Amb una mica de retard sobre el termini habitual, però no gaire. La música de les declaracions públiques és bona: fi de l’austeritat i polítiques compensatòries dels ingressos perduts per culpa de la pandèmia. És la nova ortodòxia, que no es discuteix. Ara toca gastar per lluitar contra una depressió causada per decisions públiques de salut pública. Cal compensar els afectats i fer-los sentir que la societat no està disposada a permetre que ningú quedi enrere per un impacte que ha estat completament extern i del qual ningú té la culpa. Hem d’assumir la desgràcia col·lectivament. Ja pagarem entre tots l’inevitable deute per unes despeses que no estan cobertes amb prou ingressos.

En la cruïlla en què ara estem, dominada per la lluita contra el covid-19, que arracona tots els altres temes, la despesa sanitària ha guanyat tot el protagonisme. El primer brot del coronavirus va tensar al màxim les capacitats del sistema sanitari i dels seus professionals. Ara arriba el segon brot. Hi ha molts més tests, moltes més mascaretes, en general molt més material, però els recursos humans són escassos i es troben esgotats.

L'aplicació dels 140.000 milions d’euros de fons comunitaris als quals l'estat espanyol pot aspirar s’ha convertit en l’afer més substantiu de l’actualitat a totes les administracions i grups d’interès. Certament, estem enmig de debats polítics, judicials i sanitaris de la màxima importància. Però els països potencialment receptors de fons europeus per superar el daltabaix econòmic causat pel confinament i la lluita contra el covid-19 han de resoldre en molt poc temps què demanen i com ho argumenten. El 15 d’octubre s'obre la recepció a Brussel·les de projectes. Els estudiaran, seleccionaran i finançaran a mesura que vagin arribant. Els projectes els trametran els estats, atès que la Unió Europea és una unió d'estats. Dins de cada estat correspon a l’executiu presentar les propostes.

A la premsa espanyola, i especialment a les seccions catalanes de la premsa espanyola, els agrada informar de la decadència econòmica catalana/barcelonina en relació amb Madrid. Tenint en compte l’enormitat d’esforços que Madrid dedica a provocar aquesta decadència, meravella que se’n sorprenguin. Vull subratllar la llarga durada del fenomen.

Contra el que molts poden pensar, els canvis d'humor que acaben marcant la vida econòmica i política mundial no tenen res a veure amb el calendari anual. En canvi, solen estar molt vinculats al retorn de les vacances. Tot i que molts països no tenen interrupcions de vacances tan llargues com els europeus, el cert és que l’estiu de l’hemisferi nord impacta simultàniament els països més rics del món. La integració financera i comunicativa -la globalització- ja fa temps que provoca que visquin conjuntament l’aturada estiuenca com un moment de balanç i de formació d’expectatives. La desmobilització de l’opinió pública també es presta a prendre grans decisions en ple estiu, des de guerres a devaluacions. Les borses descompten el que creuen que pot passar. I moltes estan pujant.

Quan d’aquí un temps ens mirem en perspectiva la sotragada econòmica que estem patint, com l’explicarem? Com justificarem que, amb consensos importants, acceptéssim reduir l’activitat, que grups importants de la població es quedessin sense ingressos, i que tots els passos endavant fets en la integració econòmica supranacional se suspenguessin completament? Com encaixarem la tendència a reaccionar contra la globalització amb la suspensió del moviment lliure de persones fins i tot dins de la Unió Europea, i sovint dins dels mateixos estats?

Sap greu haver de repetir allò que ja se sap, però m'hi obliga la publicació de dos conjunts de dades molt significatives per part de l’administració de l’Estat. L’INE va publicar el 27 de juliol les dades de la comptabilitat regional d’Espanya per al 2019, que proporcionen els PIB per càpita a escala autonòmica. En surt la classificació ja coneguda dels darrers anys, amb Madrid en primer lloc, amb un PIB per càpita que és un 36 per cent superior a la mitjana espanyola, seguit del País Basc, amb un 30 per cent; Navarra, un 24; Catalunya, un 18; Aragó, un 10, i les Illes Balears i la Rioja, un 6. Extremadura és la més pobra, un 26 per cent per sota de la mitjana. Com ja s’esdevé des de fa massa anys, l’INE ha deixat de publicar dades de nivell de preus a escala autonòmica, de manera que no és possible posar aquestes dades en termes de paritat de poder adquisitiu. L’estimació que en fa la Generalitat rebaixa l’avantatge de Madrid a un 16 per cent i redueix el desavantatge d’Extremadura a un 11 per cent. Una compressió important de les diferències. Seria molt interessant disposar de resultats oficials del mateix INE.

L'acord assolit a la cimera europea d’aquest llarguíssim darrer cap de setmana ha estat saludat amb entusiasme per alguns, i amb satisfacció per molts. Podem trobar-hi elements positius, i en mencionaré uns quants, però no hem d'oblidar els elements negatius i els amenaçadors.

Tot just s'ha acabat la darrera campanya de l’IRPF. La declaració anual de l’IRPF va donar, fins a l’any 2018, una taula de resum de la despesa de totes les administracions públiques. Corresponia a l’exercici tancat del 2016. Tenia la gràcia de consolidar despesa de les diverses administracions. Dissortadament es va deixar de difondre a partir de la campanya de renda de l’any passat. Agafant aquestes dades que corresponen a un any (2016) en què el dèficit públic estava per sobre del 4 per cent del PIB, podem radiografiar els grans trets de les despeses que es proveeixen amb els impostos que paguem i amb l’endeutament nou que contractem per cobrir aquelles altres despeses no cobertes pels ingressos ordinaris.

És la pregunta del moment: cap on volem anar? Cap on hem d’anar? Cap on estem anant? Independentment del que responguem a aquestes preguntes, només cal obrir els ulls per veure que estem anant exactament pel mateix camí que anàvem. No hem canviat. Simplement hem estat confinats amb les nostres mateixes dèries de sempre. Quan podem tornar a fer coses, triem les de sempre i les fem com sempre. Els canvis en moments excepcionals queden arraconats a les golfes quan es torna a moments normals.

La nostra societat s’enfronta a un repte enorme: la seva reconversió professional, laboral i empresarial. Hi ha activitats que ja no es podran fer en les quantitats que es feien (comerç, automoció o turisme), que no es podran fer com es feien (totes les que s’han de fer en major mesura digitalment) o que estaran sotmeses a nous requeriments sanitaris que obligaran a canviar tradicions de relació que estaven molt arrelades. Com més descobrim els orígens de la pandèmia del coronavirus més conscients som de la vulnerabilitat en què ens trobem i de la necessitat d’estar més previnguts davant del risc de recaiguda.