A més de ser un campió extraordinari (va guanyar cinc mundials de F1), Juan Manuel Fangio també està molt ben considerat en el món de l’automobilisme per ser un profund pensador que va filosofar molt sobre l’esport del volant. Se li atribueix, entre moltes altres, la frase “La gràcia de guanyar una cursa és fer-ho corrent a la mínima velocitat possible”. I això ho podríem aplicar molt bé a l’edició d’enguany del Ral·li Dakar, que ha estat interpretada de maneres molt diferents pels participants, alguns força descontents amb el caràcter que està agafant la cursa en l’intent de reduir la velocitat mitjana dels participants.

A finals de novembre de l’any passat, l’endemà d’haver disputat la seva última cursa, Jorge Lorenzo deia a l’ARA: “No penso tornar a anar en moto mai més”. Uns mesos després se’n va desdir, ja que Yamaha –la marca amb la qual va guanyar els seus tres títols mundials de MotoGP– li va oferir fer de pilot de proves per a ells aquest 2020.

Al circuit de Motorland fan aquesta setmana l’onzena cursa d’un campionat mundial que inicialment havia de tenir vint proves, però que a causa de la pandèmia s'ha reprogramat fins a catorze, de les quals aquesta és l’onzena. En condicions normals aquest escenari ja hauria acollit el mes passat la seva cita habitual amb el calendari, i tota la comunitat de MotoGP estaria ara mateix tancant a Austràlia el tradicional “triplet” d’ultramar que històricament ha suposat la recta final de la temporada abans d’arribar a la cloenda arrelada a València. Però aquest any no és gens normal, i encara menys per a l’esport. La pista d’Alcanyís torna a ser l’escenari d’un Gran Premi per segon cop consecutiu en una setmana, com vam veure a Jerez, Spielberg i Misano, que també van fer el doblet, i després del de l’Aragó arriba ara l’hora del de Terol.

El GP d’Eifel d’aquest cap de setmana no serà una cursa més de F1 a Alemanya, i no només per la singularitat del moment, condicionat per la crisi sanitària. La categoria reina de l’automobilisme esportiu torna a l’icònic circuit de Nurburgring set anys després d’haver-ho fet per última vegada. Amb la d’enguany, aquest escenari ha acollit quatre denominacions diferents per als Grans Premis batejats com d’Alemanya, Europa, Luxemburg i ara amb el nom d’aquesta regió muntanyosa, a mig camí dels lands de Renània-Palatinat i Westfàlia, prop de les fronteres amb Luxemburg i Bèlgica. Aquest circuit és una de les pistes més mítiques de la F1. Rudolf Caracciola, Der Regenmeister (el mestre de la pluja), va ser un dels seus primers herois. Aquí va néixer la història de les Fletxes de Plata el 1934. Aquí es va fer gran la llegenda del Nordschleife, el majestuós traçat que va arribar a tenir més de vint-i-vuit quilòmetres de recorregut i 88 revolts en la seva versió llarga, i que Jackie Stewart va batejar als anys seixanta com a Grüne Hölle (l’infern verd) per la seva dificultat. I aquí és on el 1976 Niki Lauda va tenir l’accident més terrible de la seva trajectòria esportiva, quan a la segona volta de la cursa el seu Ferrari 312 T2 es va incendiar totalment després de xocar al revolt de Bergwerk; l’austríac, però, va tornar als circuits sis setmanes després de rebre l’extremunció en una recuperació miraculosa, encara que farcida de seqüeles que el van acompanyar tota la vida.

Divendres, el compte oficial de Twitter del Circuit de Catalunya piulava aquest missatge: “Sense vosaltres no serà el mateix”, en referència a l’absència dels aficionats a les graderies i pelouses de la pista de Montmeló.

Diumenge la nova presidenta del Circuit de Barcelona-Catalunya va entregar els trofeus als primers classificats de la cursa del Campionat Mundial de Superbikes, que tancava el primer cap de setmana d’aquesta especialitat en la història de la pista catalana. Era la primera vegada que Maria Teixidor, una advocada barcelonina de 44 anys nomenada al càrrec pel consell d’administració d’aquest equipament l’últim dia de juliol, accedia al podi de Montmeló. Aquest cap de setmana tindrà una autèntica prova de foc en el GP de Catalunya de MotoGP, ja al timó de la instal·lació esportiva després de l’estrena tutelada que va fer en la cursa de F1 a l’agost.

Si el coronavirus no ho impedeix, d’aquí a dos caps de setmana Carlos Sainz començarà la seva sisena temporada consecutiva a la Fórmula 1, la segona amb McLaren. El circuit d’Albert Park, a Melbourne, serà el GP número 103 per al pilot espanyol. El 2020 ha començat de manera immillorable per a la família Sainz, amb la tercera victòria del pare al Dakar, un lògic motiu de satisfacció per al seu fill, amb el qual vam parlar durant la pretemporada al Circuit.

La majoria de pilots de Fórmula 1 ja estan de vacances, tret dels que participaran als tests aquesta setmana. El dia 9 Lewis Hamilton tindrà l’oportunitat de provar la MotoGP de Valentino Rossi. L’italià tornarà a viure l’experiència de conduir un F1, en aquest cas el Mercedes del britànic. Preguntat Marc Márquez sobre qui dels dos creia que ho faria millor, el de Cervera va recordar els bons resultats d’Il Dottore els cops que ha rodat amb un Ferrari, però va comentar que Lewis també anirà molt ràpid, com es pot deduir dels temps que ha fet quan s’ha enfilat a una Superbike.

Vaig conèixer Mattia Binotto -el team principal de Ferrari- l’abril del 2010 al partit entre el Barça i l’Inter a la tornada de semifinals de la Champions al Camp Nou. Hi havia anat acompanyant un seguidor interista molt especial: Luca Colajanni, l’històric cap de premsa de Ferrari, fill d’un dirigent del partit comunista italià i que tenia un enorme poder dins de la Scuderia fins que va tenir una enganxada amb Alonso que li va costar el càrrec. Jo coneixia Binotto de vista, de veure’l pels circuits de la F1. Amb una imatge que em recordava extraordinàriament la del cantant Franco Battiato, sabia que era un enginyer que treballava al departament de motors de la marca italiana a les ordres de Luca Marmorini, el responsable d’aquella divisió. Colajanni ja m’havia dit en el seu moment que Binotto arribaria molt amunt. Amb el temps el vaig anar tractant i em va demostrar un tarannà seriós i ponderat, amb un caràcter que contrastava molt amb el del seu antecessor en el càrrec actual, Maurizio Arrivabene, conegut per ser força prepotent i fatxenda.

Marc Màrquez corre aquest cap de setmana el GP de València al circuit de Xest. Buscarà la dotzena victòria d'una temporada de somni, plena de rècords i amb un nou títol que engrandeix encara més la seva llegenda, tot i ser tan jove. Dissabte passat, a casa seva, més de deu mil persones van expressar l'alegria pel resultat esportiu tant d'ell com del seu germà Àlex, el nou campió mundial de Moto2.

Els cotxes no sols han d’anar bé i ser segurs: també han de ser sostenibles. Això obliga els fabricants a donar-los noves projeccions. Un cotxe ha de ser una obra d’art, pràctica, neta i amb uns valors que ni es plantejaven fa pocs anys. I això implica més professionals a banda de dissenyadors i enginyers

De nissagues familiars amb èxit n’hi ha hagut moltes en el món de l’esport. Però d’exemples com el dels germans Màrquez al Mundial de motociclisme cap, si exceptuem els títols dels germans Checa, Carles i David, a Superbikes (el 2011) i en la categoria de resistència (quatre vegades), respectivament. Aquest és un insòlit cas de genètica horitzontal, molt diferent dels diversos que hi ha hagut en sentit vertical. És a dir: de pares a fills.

Des d’ahir Lewis Hamilton ja té sis títols de F1. Un menys que Michael Schumacher, a qui les estadístiques reconeixen com el millor de la història, si més no numèricament.

Dimarts al migdia el Circuit de Barcelona-Catalunya anunciarà oficialment que l’any vinent el Campionat Mundial de Superbikes s'afegirà a la llista d’especialitats del motor que acull la instal·lació de Montmeló. D’aquesta manera, a les proves dels campionats mundials de Fórmula 1 (10 de maig), MotoGP (7 de juny) i ral·licròs (aquesta setmana coneixerem el calendari de la pròxima campanya) s’hi afegeix ara la de les Superbikes, que no havien corregut mai al traçat vallesà, exceptuant els campionats locals.

El moviment rotatori de la nòria del parc d’atraccions de Suzuka és com un mantra visual. Aquesta icona del Mundial de Fórmula 1 ens recorda que la història dels Grans Premis és cíclica, constant, repetitiva. La del Japó ha sigut una bona cursa, plena de detalls per assaborir, més enllà dels grans avançaments que acostumen a ser la primera matèria dels titulars més cridaners, perquè ja se sap que aquest esport és més per degustar els matisos que no pas la sal gruixuda. La victòria d’ahir de Valtteri Bottas és la d’un pilot que ja comença a ser un clàssic. Merescuda i fonamentada en una sortida espectacular, és de les que, per la llegenda de l’escenari on es va produir, donen un rang especial als pilots que hi triomfen. Són homologacions que van arribant rítmicament, de tant en tant, per certificar els més virtuosos. Com els tifons d’aquest país, acostumat a gestionar la prova de les seves amenaces i a fruir després del premi de la calma dels dies assolellats, com el d’ahir, que els succeeixen quan ja han passat.

Pintava que hi podia haver un altre doblet de Ferrari, i va acabar sent de Mercedes, fidel a la tradició de l’insuls circuit de Sotxi. La F1, on per molta precisió que hi hagi no tot són faves comptades, ja té aquestes coses. I la Scuderia també.

Les vendes de cotxes no passen pel seu millor moment. En una època en què el model de mobilitat està en qüestió, els fabricants d’automòbils busquen noves àrees de negoci i, sobretot, noves maneres de blanquejar la seva imatge davant la societat amb iniciatives innovadores

Les dues últimes setmanes Sebastian Vettel ha conviscut amb el ridícul que va fer a Monza per la virolla que no va poder evitar en la sortida de la ziga-zaga d’Ascari, i l’escarni i les crítiques que això li va suposar. Ahir, amb la primera victòria de l’any, l’alemany es va rescabalar d’una errada que és massa habitual en tot un tetracampió mundial com ell. Només cal recordar l’altra virolla que va fer a principis d’any a Bahrain o la que va protagonitzar l’any passat també al temple de la velocitat i que va posar en safata de plata el títol de campió a Hamilton.

No hi ha cap altra victòria a la F1 que provoqui una alegria tan global com la que es desferma quan un Ferrari creua el primer la línia de meta. La d’ahir, al temple de la velocitat, va ser especial, perquè no hi podia haver una millor manera per celebrar els 90 anys de la scuderia i del GP d’Itàlia. Bé, sí: potser hauria faltat l’altre cotxe rosso al podi, com havien promès als tifosis en la celebració que havien fet a la plaça del Duomo, a Milà, on els de Maranello es van engrescar tant que fins i tot van dir que buscarien el doblet. Una promesa que la poca traça de Vettel, amb una virolla impròpia d’un tetracampió, va esguerrar. Leclerc, amb només 21 anys, va reblar a Monza la seva setmana fantàstica. Va obtenir el seu segon GP en només vuit dies, i en un escenari on Ferrari feia nou anys que no guanyava. L’èxit del monegasc va contrastar brutalment amb el desencert de l’alemany, a qui -com es veia a venir des de la pretemporada- el seu jove company està posant en evidència; ahir, fins i tot traient-li una volta.