Hem vist com s’han tornat a obrir les escoles aquesta setmana, tot i que la neu i el glaç han deixat alguns infants i joves sense les seves classes dels primers dies de l’any. Però, per a la resta, el segon trimestre del curs ha començat de manera presencial, i amb moltes ganes de retrobar-se. Malgrat les controvèrsies generades la setmana abans entre diferents col·lectius d’experts entorn de la conveniència d’endarrerir la tornada a l'escola, i malgrat les batalles entre comunicats que es contraposen, les escoles han obert les portes. Aquests dies hem vist com es fan servir les evidències o la manca d’evidències per argumentar a favor o en contra d’endarrerir la tornada a les aules. També hem vist que els argumentaris es basen en diferents punts de vista, ja que és molt el que hi ha en joc. Ens hi juguem tant la salut pública i el control de la pandèmia com la salut emocional i el benestar dels infants, la pèrdua d’aprenentatges o l’equitat i les desigualtats educatives. També —per què no dir-ho?— hi ha en joc l’economia del país i molt probablement les properes eleccions. El que està clar és que hi ha una àmplia diversitat de criteris a prendre en consideració i que les evidències depenen de com es consideri el perjudici que suposa per als infants quedar-se a casa, o el risc que suposi per al control de la pandèmia. Les famílies i la ciutadania en general viuen bombardejades amb informacions. Tots volem respostes i fan furor els eslògans.

Qui pregunta ja respon. Quan és més necessari que mai unir els esforços i anar a l'una per afrontar els impactes de la pandèmia, i en plena emergència educativa, l’aprovació de mínims de la nova llei educativa ha generat un penós espectacle de confrontació que va del Congrés als carrers. La sobreactuació i la diversió estan servides: llaços taronges, crits de llibertat, concentracions de cotxes. Per a alguns, que hi hagi polarització i soroll en temes educatius és la cosa més normal: sempre ha estat així, és un tema de valors i ideologies, demanar construir consens o respectar la pluralitat semblaria massa naïf.

Grups bombolla, adaptació d’espais, finestres obertes perquè corri l’aire, confinament i desconfinament de grups, professors a casa o a l’escola fent classe, alumnes que van i venen segons el dia de la setmana. Un ritme frenètic. Les respostes es van construint cada dia. I el més important és assegurar que malgrat la casuística, els alumnes no es perden, i continuar acompanyant-los en el seu procés i en la millora de l’aprenentatge.

La comunitat educativa francesa i tot el país estan trasbalsats pel brutal assassinat d’un professor d’història després que ensenyés a classe les caricatures de Mahoma. El fet revela un cop més la tensió amb què es viu a França el debat sobre l’islam i el creixent radicalisme islàmic. I hi trobem de nou la llibertat d’expressió i el paper que ha de tenir l’escola, al cor de la barbàrie. Un professor que defensava i ensenyava la diversitat d’opinió i de religió s’hi ha deixat la vida. Tot això quan encara és viva la polèmica sobre les polítiques i el discurs de fa dues setmanes del president Macron i el seu projecte de llei contra el “separatisme islamista”. Un projecte amb importants reformes educatives (com l’obligatorietat de l’escola a partir dels tres anys o la prohibició de la instrucció a casa) plantejades per preservar l’escola de la República del creixent radicalisme islàmic. Una reforma no sense polèmica, pel que planteja de preservar els infants de les seves mares i la pròpia família. Però, més enllà del debat, que forma part del tarannà democràtic, l’assassinat salvatge d’un professor és un atac directe als valors en què es construeixen i es fonamenten la societat francesa i Europa.

En el primer balanç que es fa des dels departaments de Salut i Educació sobre el retorn a escola i l’inici del nou curs ens parlen del nombre de contagis, dels grups confinats, de les escoles que han hagut de tancar, i es fa una crida a la responsabilitat de les famílies, alertant que la majoria de contagis es produeixen, molt probablement, fora de l’escola.

Quan som a poques setmanes de l’inici del curs, tornem a sentir parlar tothora de la reobertura dels centres escolars i de la necessària seguretat i confiança que haurien de tenir les famílies, els docents i tota la comunitat educativa per fer el màxim de normal possible la tornada a l’escola al setembre, i fer-la fins i tot festiva! Tanmateix veiem com, a l’hora d’explicar els protocols i les mesures de seguretat i prevenció, els estira-i-arronses entre Educació i Salut han generat un clima enrarit i de desconfiança. Els directius temen com l’aigua bullent canvis de darrera hora, i haver de repensar un tercer o quart pla d’obertura d’escola quan tot just s’està tancant el darrer. És ben bé el contrari del que necessitem. Si donem un cop d'ull al que està passant en l’àmbit internacional constatarem que més enllà dels grups reduïts i estables i les mesures preventives pertinents el més sensat són protocols flexibles i adaptables a cada context local i fins i tot a cada escola. La burocràcia no és gens creativa, i no ajuda a pensar alternatives viables com les classes a l’aire lliure, en un museu o a la biblioteca del poble. Ara és l’hora de posar en comú els recursos locals, l’hora del lideratge pedagògic a cada centre, i del lideratge des de l’administració per oferir la confiança, les respostes i els recursos necessaris que ho facin possible.

Els rebrots i la crisi que estem vivint no ens han donat marge per recuperar-nos després dels confinaments. També aquest juliol està sent molt difícil per als equips directius dels centres escolars. Treballen contra rellotge per tancar el seu pla d’obertura de centres per a un nou curs, en circumstàncies adverses i sabent que ens espera una tardor difícil. No és perquè sí que la 55a Escola d’Estiu de Rosa Sensat ha acabat fent una crida al compromís dels mestres en temps d’incertesa. La primera lliçó que hauríem d’aprendre de la crisi del covid-19 és que necessitem que un servei tan essencial com és l'educació estigui preparat per a plans de contingència, amb instruccions i procediments alternatius que permetin actuar de manera més ràpida i eficient davant d’una crisi.

Recordo una visita a una escola innovadora del Canadà, a l’estat d’Alberta. Em van passar dues coses inoblidables. La primera és que sense avís, com la cosa més normal del món, ens van fer fer quatre hores en un autobús escolar d’aquells de color groc. Anava asseguda al costat d’una companya belga i, sorpreses, rèiem de com hauríem travessat els nostres països petits de punta a punta en aquelles quatre horetes. La segona cosa que recordo són els espais i els horaris en aquell centre educatiu. I una alumna treballant la seva escultura al mig del passadís, amb una cara de felicitat immensa. Era un model educatiu personalitzat, on es crea l’espai per desvetllar els diferents talents i aspirar a l’excel·lència de cada alumne. El director ens va portar al que seria l’equivalent d’un final d’ESO i ens va dir: “En aquest mòdul no us puc dir què s’hi estan fent, ara. És un projecte pilot. No hi ha ni horaris ni grups classe”. La flexibilitat organitzativa, el fet que els alumnes tan aviat treballaven individualment com en grup, o fent tutories, a l’ordinador, o consultant un llibre a la biblioteca, o al laboratori... Tot allò era força nou, però n’estaven molt orgullosos: sense aules, ni grups ni horaris, flexibilitat màxima i reorganització dels espais en funció del projecte educatiu.

“Quins respiradors li calen a l’educació?”, es preguntava fa pocs dies Antoni Bassas, després de sentir quin era el pla del Govern per reobrir escoles i instituts, i deia: “No sé quina seria la correspondència dels respiradors que Seat va inventar-se per a la sanitat, però a l’educació li calen respiradors: més professorat, voluntariat si cal, metres quadrats cedits per edificis públics o privats per completar els que les escoles no tinguin, i un esperit de govern, professorat, alumnat i famílies per superar amb flexibilitat els entrebancs que sortiran”. I feia una crida urgent i necessària a la mobilització del conjunt de la societat, a fer un esforç com a país per començar el millor possible el proper curs escolar amb els recursos que faci falta.

La tramitació telemàtica de la preinscripció escolar s’està fent amb gran èxit de participació, i el boom del primer dia, amb més de 29.000 sol·licituds, ha col·lapsat l’aplicatiu del sistema. Tot un símbol tant de l’esforç que fan els centres educatius per adaptar-se com de l’alta demanda per anar a escola. Símbol també del bloqueig del sistema i la mateixa administració. Què està passant? Per què hi ha el sentiment que l’educació no és prioritària? Quina confusió regna en la comunitat educativa? Per què les escoles han de reclamar desinfectant i mascaretes? Per què, als docents, els arriben les notícies per la premsa? Quan i com tornarem a classe? Quines seran les mesures de seguretat? Qui està elaborant el pla de retorn a les escoles? La llista de preguntes i de greuges es va fent interminable.

Enmig de la “pandèmia d’opinió” –com deia el poeta Enric Casasses fa pocs dies– es fa molt difícil dir avui una paraula amb sentit. Proliferen les opinions i els experts als mitjans i les xarxes que profetitzen el futur i es contradiuen els uns als altres per dir de tot i el contrari de tot. També en educació. I és que el més difícil del moment és gestionar la incertesa. Ho deia en aquest mateix diari en Salvador Cardús: "Com més patim la incertesa més necessitat tenim de prediccions de futur". Alertant d’un fet insòlit, i és que potser "la pandèmia ens canvia la vida però ens confirma les conviccions". Potser per això, el que em sembla més encertat en aquests moments és fer-nos les bones preguntes i "fer de la perplexitat virtut", més que no pas voler encertar la resposta.

La Unesco fa una campanya per donar suport als diferents països que han hagut de tancar les escoles a causa de la pandèmia. En constatar que un de cada cinc estudiants és fora de l’escola, la seva resposta ha estat mobilitzar els ministres d’Educació per compartir estratègies i oferir un suport que minimitzi la disrupció educativa. L’objectiu és que no s’aturi en cap cas l’ensenyament a distància i el procés d’aprenentatge dels alumnes. Conscients de la gravetat de la situació, de la incertesa i del terreny desconegut en què ens movem, la directora general de la Unesco, Audrey Azulay, afirma que es treballa per “trobar solucions en tots els casos, tant en països on es pot recórrer a l’alta tecnologia com en els de baixa tecnologia i aquells que no tenen tecnologia per assegurar la continuïtat de l’aprenentatge”. La cooperació internacional és vital per compartir els enfocaments més efectius i donar suport a estudiants, docents i famílies. Per això la Unesco intensifica el seu suport per garantir que aquesta crisi afavoreixi la innovació i la inclusió i no agreugi ni generi més desigualtats d’aprenentatge. Podem llegir a la seva web: “Milions d’alumnes d’arreu del món estan fora de l’escola pel #Covid-19 i de la mateixa manera milions de mestres estan treballant durament per trobar solucions i promoure l’aprenentatge a distància. Per això els diem a tots: Gràcies!” I donen les gràcies als docents d’arreu del món en japonès, xinès, rus, àrab, espanyol, anglès i francès.

Les direccions de les escoles públiques de la comarca del Garraf –només una setmana abans de la notícia del pressupost “més alt de la història per a educació”–, en un vídeo que s’ha fet viral, deien “prou” a una situació d’excepcionalitat que ha durat més de nou anys. Exigeixen una inversió real en els centres i les aules que dignifiqui l’educació. L’arribada constant de nou alumnat, les aules saturades i la manca de recursos en un context de més pobresa i complexitat, els fan dir que “així és difícil millorar els resultats dels alumnes, de cada nen i cada nena”.

El departament d’Educació ha anunciat la convocatòria d’un concurs d’oposicions de 5.000 places per a l’ingrés als cossos docents per a aquest any 2020. L’objectiu principal és “estabilitzar les plantilles de professorat dels centres”. S'hi presentaran, doncs, en una gran majoria els interins que hi ha als centres per obtenir la plaça. La inestabilitat dels equips és un dels llastos que arrossega el nostre model d’escola pública. I és que sense equips cohesionats i col·laboratius és molt difícil tirar endavant un projecte de centre, o introduir-hi canvis que millorin el procés d’aprenentatge dels alumnes. I no hem d’oblidar que seguim sent campions d’Europa en fracàs i abandó escolar, una dada que no és aliena al model de sistema i a la seva qualitat docent.

En aquesta nova edició, l’informe PISA arriba a la seva majoria d’edat: ja ha fet els 18 anys. Des dels seus inicis, l’any 2000, una de les principals virtuts del PISA ha estat la d’oferir dades d’avaluació independents. Això té una importància enorme en un país com el nostre, on no tenim la tradició que tenen els països nòrdics o anglosaxons de fer avaluacions externes i independents, o d’una cultura de la transparència i la rendició de comptes. El PISA ha estat clau per oferir dades que permeten comparar-nos amb altres països, i entre comunitats autònomes. Cada tres anys ha permès valorar l’evolució dels resultats escolars dels alumnes de 15 anys, i comparar-nos. El fet que les dades PISA siguin de fàcil accés per als investigadors –quan aquí les dades són escasses– ha permès als que fan recerca educativa treballar amb dades gratuïtes, fiables i comparables. És un fet força excepcional i per això l’OCDE i el PISA són un referent en el món de la recerca educativa, on la inversió està sota mínims.