No cal ser admirador de Donald Trump ni simpatitzar amb els seus postulats ni amb les seves formes per adonar-se que la suspensió dels comptes de Twitter, Facebook i YouTube del president dels Estats Units és un precedent preocupant que ens hauria de fer encendre tots els llums d'alerta.

El debat sobre els símbols nacionals és recurrent i no té respostes universals. La recent sentència que ha dictat el Tribunal Constitucional, per una majoria de sis contra cinc, ha declarat que la crema de la bandera espanyola és un delicte i, per tant, a Espanya és un acte que no està emparat pel dret fonamental a la llibertat de expressió. Ho ha fet resolent un recurs presentat per un sindicalista gallec, condemnat per ofenses i ultratges per haver cremat una bandera al crit de “Cal calar foc a la puta bandera” i “Aquí teniu el silenci de la puta bandera” durant una manifestació de protesta. L’argument esgrimit pels sis magistrats de la majoria ha estat que “les expressions utilitzades per a les reivindicacions salarials s’entén que van ser fetes al marge i sense l’empara dels drets fonamentals invocats”. Ara resulta que per protestar han de ser els tribunals els que diguin quines expressions valen i quines no.

A deu setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, molts dels missatges que sentirem, de tots els partits, estan més pensats per al dia 14 de febrer que no pas per al dia 15. Aquesta setmana, amb l’estrena de Laura Borràs com a candidata de Junts per Catalunya, n’hem tingut una bona mostra perquè ha centrat totes les energies a sembrar el dubte sobre el compromís independentista del seu principal adversari electoral, Esquerra Republicana de Catalunya. No sabem com es mesura la nitidesa independentista que reclama Borràs ni sabem on es donen els carnets de bon independentista, però voler classificar tots aquells que el dia 1 d’Octubre vam anar a votar sí no sembla que sigui una aportació gaire útil per enfortir el moviment.

Els darrers dies, les notícies que hem tingut sobre la imminència de les vacunes contra el covid-19 ens han fet pensar que potser hi ha llum al final del túnel i que el 2021 pot ser un any clau per acabar amb la pandèmia. Però, per ara, els únics efectes pràctics d’aquests anuncis només s’han produït a les borses, cosa que ha permès a més d’un fer calaix aprofitant les ganes que tenim tots de sentir que el malson pot tenir un final proper.

Per terra, mar i aire. Un cop més, hem comprovat com la barra lliure per vulnerar drets fonamentals no té cap límit quan es tracta de perseguir els adversaris i el fi sempre justifica els mitjans. Aquesta és la pràctica que hem tornat a veure amb la famosa operació Volhov, inspirada per l’equip de guionistes habituals, comandats pel tinent coronel Daniel Baena, i validada per un jutjat d’instrucció.

Aquesta setmana hem conegut dues sentències més del trencaclosques que conforma la causa general contra els drets i les llibertats de l’independentisme. Dilluns ens llevàvem amb la notícia de la condemna d’inhabilitació als quatre membres de la mesa del Parlament processats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i dimarts anàvem a dormir sabent -per una filtració, com és costum- que l’Audiència Nacional absoldria l’endemà el major del cos de Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, i la cúpula del departament d’Interior durant el referèndum de l'1 d'Octubre.

Per a desgràcia de tots, el descrèdit de la política ha esdevingut un lloc comú, una idea que a força de repetir-la s’ha instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu com una fatalitat que no té solució. La crítica als polítics, sempre necessària i a vegades del tot justificada, rep l’aplaudiment fàcil, mentre que la defensa de la seva tasca s’entén com un exercici de sectarisme o corporativisme que sempre oculta algun interès. No sé si és certa la cèlebre frase del polític i filòsof Joseph de Maistre, que deia que cada nació té el govern que es mereix, però el que és segur és que ens faríem un favor col·lectiu si fóssim capaços de donar valor a la política i reconèixer, quan hi hagi motius, tot allò que fan bé els polítics.

El govern espanyol ha obert el meló de les vies que podrien portar l’excarceració dels presos polítics. Veient d’on ve el fum se sap on hi ha el foc; per això, els darrers dies hem vist com des d’alguns mitjans, que hauran contribuït a fer la funció de globus sonda, s’ha fet bullir l’olla a propòsit d’una possible reforma del Codi Penal per actualitzar -diuen- el delicte de sedició. D’altra banda, en paraules del ministre de Justícia, hem sentit aquest dimecres que l’executiu socialista iniciarà la tramitació de les peticions d’indult que té sobre la taula, presentades des de diversos àmbits.

Inevitablement, viurem un Onze de Setembre diferent. La crisi sanitària que estem patint també afecta un dret fonamental com és el de reunió i manifestació, que una bona part de la ciutadania ha viscut amb intensitat els darrers anys, aconseguint mobilitzacions espectaculars en un país de set milions i mig de persones. De tota manera, sense la pandèmia no hauria estat un any fàcil per engrescar la gent a manifestar-se. Per més que dolgui admetre-ho, en el món independentista es viuen uns temps de desconcert i desorientació perquè des de l’octubre de 2017 no s’ha aconseguit fixar un horitzó creïble sobre la manera com cal avançar, en bona mesura pel fet de no haver fet un diagnòstic coincident de les fortaleses i les febleses d’aquest moviment polític.

Un eslògan no és, per ell mateix, una estratègia. Qualsevol proposta política, perquè pugui ser entesa i premiada o rebutjada per l’electorat, necessita ser explicada amb un cert grau de detall per comprendre de què estem parlant. A la política catalana és una vella tradició fer servir conceptes ambigus per generar en cada votant una expectativa que coincideixi exactament amb la mida dels seus interessos. D'aquesta manera, tothom entén el que vol entendre, però es corre el risc que cadascú arribi a conclusions diferents.

En els últims anys, de forma desacomplexada, estem veient com a l’estat espanyol no hi ha una separació de poders sinó una confusió de poders. Si cal, les garanties d’un estat democràtic i de dret salten pels aires quan l’objectiu és combatre les posicions polítiques dels adversaris. En altres paraules, de manera il·legítima es fa ús de les institucions de l'Estat, que haurien de ser la garantia del pluralisme i del respecte als drets i llibertats de tots, per aconseguir objectius polítics i per perseguir o arraconar els discrepants. L’ús partidista del poder judicial i de la Fiscalia dinamita el principi bàsic de la separació de poders, que és el fonament de qualsevol sistema democràtic.

L'encadenament d’escàndols a què hem assistit en els darrers anys, que tenen sempre l’epicentre en la part fosca de l'Estat, pot haver contribuït a normalitzar situacions que són inacceptables en una democràcia que sigui digna d’aquest nom. Està interioritzat, com si fos una fatalitat sense remei, que a l’estat espanyol aquestes coses passen de manera inevitable i s’assumeix resignadament que mai no hi ha ningú que respongui per fets intolerables que vulneren drets fonamentals de les persones.

Amb el compte enrere per a les eleccions al Parlament de Catalunya, el soroll entre els que competeixen per una mateixa part de l’electorat es va incrementant. Això no té res d’estrany, però sí que genera un cert rubor quan, al mateix temps, es comparteix govern. Sentir que una part de l’executiu no s’està de qüestionar públicament l’actuació de l’altra part, amb retrets del president inclosos, és insòlit. I aquesta setmana hem vist un altre exemple de desgast estèril, amb tota la polseguera aixecada arran del suplicatori de Laura Borràs –que ha generat molt soroll a Twitter i molt poc al carrer–, en què el gran debat han estat el vot dels diputats independentistes, malgrat que el tema es va aprovar amb el vot de 293 dels 350 diputats.

Tinc la impressió que a un ritme cada vegada més accelerat, els governs, els dirigents, les grans corporacions, les marques i moltes organitzacions responen amb un automatisme meteòric als missatges que aconsegueixen fer-se virals a les xarxes. Evidentment, en moltes ocasions aquest és un efecte positiu perquè es trenquen inèrcies i estereotips que sovint amaguen greuges i situacions de discriminació, però en altres ocasions acaben esdevenint un fenomen uniformitzador del pensament on tot és molt previsible.

El 14 de gener de 1937 es publicava al BOE franquista la instrucció del general Germán Gil Yuste, nomenat pel dictador Franco com a responsable de la Secretaria de Guerra, per la qual s’ordenava que "Sobre la puerta de todos los cuarteles ha de aparecer escrito con grandes letras doradas, bien visible, para que pueda ser leído a distancia, este lema, que debe ser constantemente guía del soldado: TODO POR LA PATRIA. En dichos edificios ondeará todos los días la Bandera Nacional, desde la salida hasta la puesta del sol, izándose y arriándose con los honores correspondientes".

No sortirà a cap estadística ni en cap balanç, però hi haurà costos intangibles del coronavirus que no tenen a veure ni amb la salut ni amb l’economia que seran irreparables. Les mesures de distanciament social ens estan obligant a deixar de fer moltes coses, algunes de les quals només passen una vegada a la vida. Tots hem hagut de fer renúncies. La llista pot ser molt llarga i potser alguns exemples ens poden semblar banals o frívols, però hi ha vivències que són irrepetibles.

La factura que globalment pagarem pel coronavirus és de dimensions còsmiques. No cal dir que el preu més alt és l’esgarrifós nombre de persones mortes, que a Espanya ja arriba a les 25.000. Potser dos mesos de xifres diàries ja ens han tornat insensibles i ens han fet perdre la perspectiva de la tragèdia, però això equival als habitants que té Molins de Rei o Valls i al passatge que hi cap en uns centenars d’avions.

Encara estem en estat de xoc. Fa cinc setmanes que vivim confinats pel coronavirus i el gruix dels missatges i de la informació que rebem se centra en els milers de contagis i els centenars de morts diaris. La preocupació immediata de molta gent, que també comparteixo, és quan podrem sortir a estirar les cames o fer esport i quan els nens i nenes podran esbargir-se una estona al carrer.

Qualsevol guerra o batalla sempre passa a la història pel nombre de morts que ha provocat. I si és que mai pot guanyar algú en un conflicte bèl·lic, també es recorda el vencedor. La guerra contra el coronavirus, lliurada a escala mundial, no serà una excepció perquè passarà a la història pels morts que haurà causat aquesta tragèdia que l’ONU ja ha qualificat com el conflicte més greu des de la Segona Guerra Mundial.

Menys de 24 hores després que el govern espanyol decretés per primera vegada l’estat d’alarma com a mesura per fer front a la pandèmia del coronavirus, a través d’un diari suís es filtra que el rei emèrit, Joan Carles I, havia ingressat cent milions d’euros en un compte suís, procedents de suposades comissions obtingudes arran de la construcció de l’AVE a la Meca per part d’empreses espanyoles. D’aquesta quantitat, seixanta-cinc milions d’euros ara es troben dipositats a nom d’una empresa panamenya, amb el rei Felip VI com un dels beneficiaris.