Ja no els ve de nou a aquestes altures llegir que el descobridor del Corredor Mediterrani fou el líder cartaginès Aníbal, que amb un exèrcit de desenes de milers de soldats va fer el camí de Cartago Nova (aka Cartagena) als Pirineus i Alps i va penetrar la península Itàlica des del nord. I tota aquella gentada i cavalls, i sobretot aquell mig centenar d’elefants, van confirmar la idoneïtat del que ara denominem Corredor Mediterrani: ans conegut com a Via Hercúlia, passà a ser anomenat Camí d’Aníbal. Després arribarien els romans i el certificarien com a Via Augusta.

No, això no és una nadala. El Fum, fum, fum evoca la recepció que han tingut les primeres declaracions concretes d’objectius per a les eleccions del 14-F (amb permís de la propera onada covid). Molt especialment, les fetes per Joan Canadell, a qui els seus rivals polítics li han fet l’imprevist i valuós favor de posar-lo en el centre del (diguem-ne) debat.

No; encara no és el dia de desitjar-los bon any nou. Altrament, al títol hi diria 2021, i encara em queda un columna precisament el darrer dia de 2020. Ara ja saben que l’any vinent serà ben bé segur millor que l’any que ara s’està esvaint. Progressivament, augmentarà el control sanitari sobre la pandèmia, sobretot gràcies a les vacunacions que ja s’han iniciat en alguns països. Això facilitarà el tractament hospitalari de les infeccions, i alleujarà (finalment!) la pressió sobre el sistema sanitari, sotmès a un test d’estrès permanent des del març.

En la negociació dels pressupostos de l’Estat ha ocupat un lloc estel·lar l’acord per l’harmonització fiscal dels principals impostos cedits a les comunitats, i particularment successions i patrimoni. Cal felicitar el persistent Josep Sánchez Llibre: com a portaveu al Congrés de l’antiga Convergència ja havia proposat sense èxit aquesta harmonització fiscal; i ara veu recompensada la seva persistència com a president de Foment del Treball, gràcies a la perícia negociadora de la nova Convergència.

Fa poc ha tingut notable ressò i controvèrsia el fet que un diputat al Congrés li etzibés a una diputada competidora la seua insensibilitat social perquè lluïa vestimenta cara (sic) i portava anys vivint de salari polític (sic). Va ser només una picabaralla parlamentària més, tot i formular la xocant paradoxa que la crítica fos emesa per algú que ha canviat d’estil de vida de forma tan dràstica com legítima des que va accedir a la representació política, canvi que no se li coneix a la diputada al·ludida. Projecció? La cosa no mereix una columna, però obre pas a una qüestió sobre la qual pot ser útil una mica més de reflexió i debat.

Enmig de la segona onada del covid-19, és oportú reprendre el fil de "Gestió de crisis i la síndrome Churchill", article publicat aquí el 26 de març, quan el govern central havia decretat l'estat d'alarma i un confinament parcial menystenint la proposta del president Torra de confinament total de Catalunya i Madrid... que seria tanmateix aplicada arreu d'Espanya el 28 de març. Llavors, el govern central va demorar dues setmanes unes mesures que finalment es veuria abocat a prendre, amb un retard que va agreujar la crisi sanitària i, al capdavall, els seus efectes econòmics.

Sovint s’afirma que els responsables governamentals haurien de ser experts en les matèries del seu departament. Aquesta concepció és una rèmora de temps passats, quan les estructures de govern eren esquifides, i la governança de les coses públiques era molt menys complexa que en l’actualitat. Un bon exemple funcionarà millor que un argument massa dens, així que posem l’exemple. És comunament acceptat que, entre els grans països de la Unió Europea, Alemanya destaca per l’eficàcia del seu govern. Doncs bé: Peter Altmaier, ministre d’Economia, és jurista. Anja Karliczek, ministra d’Educació i Recerca, s’ha format en administració d’empreses. Jens Spahn, ministre de Sanitat, s’ha format en ciències polítiques. Només un lloc sembla fix en el panorama: els ministres de Justícia acostumen a ser juristes... però no són ben bé mai jutges.

pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso van fer una compareixença conjunta el 21 de setembre per mostrar una voluntat institucional d’acord sobre com afrontar la fase actual de la crisi del coronavirus a Espanya, després que la laxitud de la política de restriccions aplicada a Madrid des de l’estiu hagi provocat un empitjorament de la situació en aquella regió (pitjors dades de transmissió de la UE), que té un potencial de difusió de primer ordre a Espanya, com ja es va posar de manifest al març.

Amb èmfasi digne de millor causa, que segur que n’hi ha, sovintegen cròniques que critiquen que la despesa social de la Generalitat de Catalunya és a la cua d’Espanya. Això s’il·lustra amb estadístiques de despeses per habitant que comparen les comunitats autònomes reflectint la despesa pressupostada (en lloc de la realment executada). I, esclar, com que a Catalunya s’ha funcionat el 2018 i el 2019 amb pressupostos prorrogats del 2017, assignen a la despesa a Catalunya la quantitat pressupostada el 2017. Fa poc l’agència de notícies espanyola Europa Press es feia ressò d’una informació d’aquest tipus, immediatament difosa per mitjans d’àmbit estatal i també català. L’efecte és immediat: el govern català és neoliberal perquè és la darrera comunitat en despesa social (educació + sanitat + protecció i promoció social) per habitant: 2.199,8 euros, més del 10% inferior a la mitjana d’Espanya!

Hem tingut nova edició del serial del sorpasso econòmic de Madrid a Catalunya. Aquesta vegada, basat en el fet que segons l’Institut Nacional d’Estadística, el producte interior brut (PIB) de Madrid havia superat el 2019 el de Catalunya. S'hi han afegit les interpretacions d’un article publicat per Andrés Rodríguez-Pose i Daniel Hardy a Growth and Change.

¿Som en vigílies d’un nou confinament ampli, per la segona onada de la pandèmia, o n’hi haurà prou amb accions menys generals, com ha succeït les darreres setmanes? No ho sabem encara. El que sí que és clar és que les morts per covid-19 seran inferiors que en la primera onada, perquè el coneixement i la preparació ara són millors, per moltes errades de gestió que es continuïn fent.

Després del relatiu parèntesi de l’estiu, la realitat s’anirà despullant als nostres ulls. I en l’àmbit econòmic, amb intensitat ben perceptible i creixent. Fins ara hem anat acceptant que ens posessin benes als ulls. La primera, que llàstima del covid, tan bé que anava l’economia. Per tan, passat el covid, passat el problema. I mentre no passa el problema, ja arribarà el mannà europeu, sobretot en forma de subvencions a no tornar, perquè què seria la Unió Europea sense Espanya i Itàlia? Res. Per això arribarien euros, molts i gairebé regalats.

Els contractes fraccionats han generat un vendaval en el debat polític arran del procés judicial relatiu a Laura Borràs. En el debat català. En el debat espanyol no hi ha tema, perquè el rave no són els contractes fraccionats, sinó una acció repressiva -una més- contra allò que més molesta a les institucions espanyoles de l’independentisme català. Allà tenen el bon costum de no confondre el rave amb les fulles. I com que el rave és la repressió política, no hi haurà processos judicials contra centenars de responsables a Catalunya (milers a Espanya) que han fraccionat contractes. Alguns ja declarats pel Tribunals de Comptes; altres, a partir de multitud d’indicis al revisar els contractes de moltes administracions. I no seran perseguits perquè el fraccionament -tot i ser irregular- no és al Codi Penal. ¿Llavors, això de Laura Borràs? Sí, el que sembla: repressió política via aparell judicial. És tot.

Recorden allò de “Plató, Aristòtil i les taxes universitàries” (ARA, 13/03/2019)? Ha arribat l'hora de passar comptes (sempre cal passar comptes a les polítiques públiques). Primer, perquè el govern central del país més descentralitzat del món ha harmonitzat encara més el preu de les matrícules universitàries. Segon, perquè la majoria governamental a Catalunya (JxCat i ERC) ja s'hi havia anticipat disposant una rebaixa de preus, com aspecte innegociable per als comuns de l'acord per al pressupost 2020. La concreció de la mesura ens permet avaluar-la en funció dels seus objectius declarats (assumint que són els realment perseguits), i això des de l'origen de l'aplicació de la política. Comencem, com cal: amb el diagnòstic del problema, atès que se suposa que les mesures es dirigeixen a resoldre algun problema.

Sovint es respon als reptes del futur negant-los. L’anèmia del debat institucional i públic sobre l’economia i la societat postcovid n’és un indicador. Per un cantó, això ha passat perquè calia prioritzar la informació i el debat sobre la mateixa crisi sanitària. Per l’altre, perquè s’ha adoptat la posició fàcil, i estèril, d’interioritzar que ara sí que –amb la pluja de milions de la UE– es resoldran aquests problemes, com si fossin transitòriament causats pel covid. La negació és la primera resposta a esdeveniments traumàtics. Però el tancament de Nissan –que sorprèn a qui no coneix el sector– ha fet saltar l’espoleta i ens ha situat de cop en la realitat. Estem passant de la negació a la ira; evolució positiva, si no es queda aquí.

Ja sabem que els pressupostos de la Generalitat no naixien amb 3.000 milions més sota el braç; només “aixecaven en 3.000 milions el sostre de despesa respecte als del 2017” [sic]. Però com que el sostre de despesa respecte al 2019 creixia menys del 3%, l’augment de la despesa hauria estat d’uns 750 milions. La despesa extraordinària pel coronavirus ja s’ho ha endut diverses vegades. Ja sabem també que la despesa sanitària del 2019 havia quasi recuperat els nivells reals del 2009, i que el 2020 s’anava a superar (amb la despesa pel coronavirus ja l'ha passat de llarg). Però això només són mossegades de la realitat.

La preocupació pels efectes econòmics de la crisi del covid-19 guanya protagonisme a mesura que es modera (realistament?) el de la crisi pròpiament sanitària. La caiguda de l’activitat econòmica ha estat notable, i ho continuarà sent durant un període encara imprecís.

Es discuteix si les retallades de Sanitat han obstaculitzat de forma crucial la gestió de la crisi del coronavirus. És fals. Primer, perquè les grans diferències entre països en la gestió de la crisi no depenen de la despesa en Sanitat: Grècia i Alemanya molt millor que Bèlgica, Espanya o Itàlia. El més crucial és com s’ha previst i gestionat la crisi, però no és l’objectiu ara aprofundir-hi, ni en tinc expertesa.

Tornem als debats de fa una dècada al voltant del suport financer entre estats de l’eurozona en el context d’una crisi econòmica, provocada en aquell cas per la bombolla de deute i les bombolles derivades en diferents sectors de l’economia, la més gran de les quals la de l’immobiliari. Ara, per l’aprofundiment que la crisi del coronavirus ha causat en un context en què les economies europees havien entrat en desacceleració del creixement.

Passades dues setmanes des de la decisió del govern central de centralitzar totalment la crisi del coronavirus, es poden fer algunes reflexions sobre com s’han fet les coses, i sobre com es faran. Primer, des del punt de vista del que coneixem i compartim en matèria de gestió pública de crisis i emergències. També pel que fa a la relació entre mesures per fer front a l’emergència epidemiològica i el seu efecte sobre l’economia. Aquesta última, dominada per la síndrome Churchill (no “de Churchill”): por a guanyar la guerra i perdre les eleccions.