<![CDATA[Ara Andorra - Marina Subirats]]> 10 <![CDATA[Ningú se’n sortirà sol]]> Dues psicòlogues de llarga trajectòria, Montserrat Moreno i Genoveva Sastre, que fa anys que investiguen com es configuren els nostres processos emocionals i mentals, acaben de publicar un llibre que ens pot aportar eines cabdals per abordar els difícils temps presents. Por qué vemos dinosaurios en las nubes és una síntesi de les seves troballes. I què ens diuen, que ens pugui ser útil ara, més enllà del debat acadèmic apassionant sobre el funcionament del cervell i del nostre psiquisme? Doncs, al meu entendre, dues veritats fonamentals, d’aquelles que, en part per raons vinculades al predomini del pensament androcèntric i al tipus de societat en què vivim, queden sempre amagades, i això ens porta a cometre, com a societat, errors garrafals.

]]> <![CDATA[La salut de la nostra convivència]]>

Per raons molt diverses, els darrers temps han posat a prova la nostra convivència, la salut de la nostra societat. Una salut social que, més enllà de les persones, ens parla del conjunt, i depèn en gran part de la cohesió, de la capacitat de la ciutadania per compartir valors, punts de referència i projectes, i d’empènyer en una mateixa direcció. Quan això falla, l’energia col·lectiva es desgasta en conflictes interns i pot acabar en fractures. Alhora, però, cal ser conscients que una cohesió excessiva, un acord sense fissures, pot ser també un fre a la innovació, un motiu d’estancament. Com en tot, es necessita un cert equilibri.

]]> <![CDATA[Reinventar Catalunya]]>

La qüestió de l’harmonització fiscal entre les diverses autonomies és, sens dubte, fonamental, i cal resoldre-la després de tant sentir dir que tothom ha de ser igual i tenir els mateixos drets i alhora comprovar la distància a què ens trobem d’aquest principi. Però més enllà d’aquest tema, n’hi ha un altre de més de fons: el paper de Catalunya dins del conjunt de l’Estat; un paper que ha canviat en els darrers vint anys, degut, sobretot, als canvis econòmics i a la globalització. Catalunya ha perdut pes, s’ha anat acabant una etapa en la qual va tenir unes determinades funcions dins l’Estat, i no hi ha hagut una renovació suficient, un nou impuls creatiu capaç de trobar altres funcions i altres objectius. I aquesta és, des del meu punt de vista, la carència més greu que patim com a país, i que probablement explica molts dels problemes i malestars sorgits en els darrers temps.

]]> <![CDATA[Pornografia: En nom de la llibertat]]>

Hem parlat molt aquests dies de violència de gènere, o violència contra les dones, com vulgueu anomenar-la. Quan s’hi fa referència pensem sobretot en els maltractaments que es produeixen en la parella, que són els casos més típics i potser més dolorosos, perquè malmeten allò de més preuat que podem demanar a la vida, que ens estimin i poder estimar. En l’estimar hi ha d’haver sempre, o així hauria de ser, un total respecte: si ens agrada l’altra persona hem de desitjar que segueixi sent com és. I una part de donació, d’entrega, perquè donar-se és poca cosa en comparació amb allò que més ens importa, que és tenir a la vora aquella persona que estimem i desitgem. Quan en lloc de respecte i entrega el que trobem és la pulsió de sotmetre i de fer mal, vol dir que alguna cosa molt profunda està podrida i afecta la rel mateixa de la vida.

]]> <![CDATA[Nou enfrontament educatiu]]>

Les eleccions nord-americanes i la pandèmia han acaparat la major part de l’atenció pública i han passat desapercebuts altres temes d’una importància cabdal per al futur. Entre ells, la preparació d’una nova llei educativa, la Lomloe (o llei Celaá), les esmenes a la qual s’estan discutint aquests dies. Una llei que sens dubte condicionarà l’educació en els propers anys i que mereix una atenció pública que potser, per les circumstàncies, no està tenint. Cosa lamentable: la pandèmia ens ha mostrat les forces i febleses del sistema educatiu i com, en moments difícils, les desigualtats de classe s’agreugen encara més si el sistema educatiu no contribueix a eliminar-les.

]]> <![CDATA[El perill de la irracionalitat]]> Ens trobem en vigílies d’unes eleccions nord-americanes d’una gran transcendència, no solament per a aquell país, sinó per al món. La sola idea que Donald Trump pugui sortir-ne vencedor resulta enormement amenaçadora per a la majoria de la gent, i alhora totalment sorprenent. ¿Com és possible que la primera potència econòmica, el país considerat com a bressol de la democràcia moderna, hagi escollit com a president un personatge obertament trampós, masclista, mentider, racista i estafador del fisc, entre altres característiques nefastes? Per què es dona tant poder a un prepotent que proclama valors que crèiem haver desterrat, com el dret del més fort a anorrear els febles, i que trenca acords internacionals absolutament indispensables per a la vida del planeta?

]]> <![CDATA[Una generació privilegiada?]]>

estem travessant una època de crisi múltiple, i la conseqüència és l’augment del tots contra tots, exacerbat fins a la paròdia. Causes, moltes. S’ensorra la vella societat i encara no sabem com serà la nova. I en aquest context es llancen culpes a dojo, tothom busca culpables per als mals que patim. Una manera de multiplicar les divisions i els conflictes fins a fer-los irresolubles.

]]> <![CDATA[Les classes mitjanes a l’hora del desencís]]>

Durant els primers 30 anys de democràcia, les classes mitjanes van experimentar a Catalunya molts canvis, una gran expansió i alhora un moment de protagonisme. Però, ¿qui són les classes mitjanes? El concepte classe social té unes connotacions polítiques tan fortes que ha estat manipulat a conveniència dels interessos de cadascú, i sovint es fa difícil precisar-ne el contingut. Permeteu-me algunes precisions.

]]> <![CDATA[L’individualisme, l’altra pandèmia]]> Entre els efectes del coronavirus, un de prou sorprenent és el que es coneix com a negacionisme. Circulen en els darrers dies alguns manifestos que diuen coses com “Creguem o no creguem en el coronavirus”, com si els estralls del virus fossin una qüestió de creences. Després de més de 30.000 persones mortes a Espanya, ¿es pot ignorar que les morts han existit?, ¿es tracta d’un fet opinable?, ¿es pot negar l’esforç del personal sanitari i pensar que tot això no és sinó una conxorxa per privar-nos de llibertat? Alguna cosa passa, en aquesta mena de negació no ja de les evidències científiques, que certament han estat contradictòries i confuses en molts moments, sinó fins i tot dels fets constatats, com és l’augment brutal de la mortalitat en comparació amb anys anteriors. Alguna cosa passa que ens dona pistes de l’evolució ideològica d’alguns segments socials, una evolució imprevisible, que està quedant al descobert en produir-se una situació nova.

]]> <![CDATA[Paisatge en l’inici de tardor]]> L’estiu comença a marxar amb la tornada a la feina i l’escola. Iniciem una tardor difícil. Ho són totes? Setembre fa una mica de basarda sempre, és l’adeu a aquella imaginada plenitud de l’estiu, el tornar a l’anar fent, el retrobar tot allò que no vam resoldre a temps. Aquest any, però, tot és ben diferent, i la rutina incerta. Comença una tardor més opaca que mai; busco les raons del meu desànim i he topat amb un fet: impossible fer projectes, il·lusionar-me amb trobades, espectacles o viatges. La incertesa posa fre al desig, motor dels dies. I sobreviure, quan no s’està en precari, acaba sent rutina intranscendent, sense temps ni memòria.

]]> <![CDATA[Som el que heretem]]> Disposem de molt poca informació seriosa sobre la igualtat d’oportunitats; i és una llàstima, perquè és una de les mesures més importants per veure el grau de democràcia d’un país, més enllà de declaracions constitucionals o creences populars. Potser per això els organismes oficials no acostumen a donar dades d’aquest tema; els resultats podrien ser escandalosos i ensorrar una il·lusió democràtica prou difícil de mantenir en temps de creixement de les desigualtats econòmiques.

]]> <![CDATA[L’accidentat camí cap a Ítaca]]> La nova normalitat és molt semblant a la vella, només que més tensa, amb més amenaces sobre la salut i l’economia. I amb més incerteses i més enfrontaments (si el món es mou tothom espera millorar la seva posició). El panorama polític català que sembla emergir d’aquesta etapa fa una certa basarda: lluny de la construcció d’un projecte de futur que pugui ser atractiu per a tota la població, els dirigents polítics de l’independentisme s’enfronten, es fragmenten, es dissolen en un magma d’interessos ja no de partit, sinó directament d’individus i grupets, de camarilles, es diria. Ens havien promès Ítaca, la pàtria somiada, idealitzada, perfecta. De moment, el camí per arribar-hi està empedrat d’Escil·les i Caribdis, els monstres homèrics que ens poden anorrear d’un cop de cua.

]]> <![CDATA[Torna el debat sobre el sexe dels àngels]]> Com en tots els moviments socials, dins del feminisme hi ha hagut sempre tendències diverses, cosa comprensible donada la diversitat de les condicions de vida de les dones. Per exemple, s’ha acusat el feminisme de tenir en compte només les situacions de les dones blanques i de classe alta i mitjana, i no les necessitats de les dones treballadores, migrants o racialitzades. I és cert: el feminisme va sorgir en determinats grups socials, i per tant reflectia amb precisió el punt de vista d’aquells grups. Quan es parla en nom de dones de condicions diferents a la pròpia és molt fàcil equivocar-se respecte a les seves necessitats i anhels. Però aquest tipus de malentesos van trobant solució: quan dones diverses poden expressar-se per si mateixes, el feminisme s’eixampla, s’enriqueix. N’hi ha prou amb constatar-ho i acollir-les totalment, i no convertir-ho en un enfrontament absurd.

]]> <![CDATA[Conflictes actuals: identitats o classes?]]> Les manifestacions que s’estan produint als Estats Units mostren que ja no es tracta únicament d’un problema racial; hi participen totes les ètnies, entre les quals gent blanca. És evident que la població negra pateix un maltractament específic i té molts motius per dir prou, però no és l’única. Vaig viure als EUA un temps, hi vaig viatjar per darrera vegada l’estiu passat. Mai no havia vist tanta misèria, fins i tot a San Francisco, la ciutat amb el PIB per càpita més alt de tot el país. Gent sense sostre, ni menjar, ni energia per moure’s, i tot això en ple downtown, al peu dels impressionants edificis d’acer i vidre, dels hotels luxosos, de les grans banques. Tot plegat ja sense ni distància física, ni el mínim gest hipòcrita d’amagar unes desigualtats tan brutals. No és la raça, és l’exclusió, la marginació, l’expulsió de la societat humana, la negació dels drets més elementals.

]]> <![CDATA[Gèneres i estils en temps de pandèmia]]> Seguir debats sobre l’aprovació de l’estat d’alarma fa realment patir, no solament pel to insultant d’alguns, sinó perquè moltes intervencions acaben tenint un caràcter obscè. La majoria de partits ni tan sols amaguen que del que es tracta és d’aconseguir els seus propis objectius, que, sent diversos, tenen un denominador comú: obtenir més poder i més beneficis per a les seves propostes. Allò que s’està jugant, el benestar i fins la vida de moltes persones, és, clarament, un fet secundari, l’excusa per tractar de forçar un govern que ha d’obtenir el consens al preu que sigui perquè és el responsable últim de la nostra salut. Actituds de “o amb mi o amb ells” són incomprensibles en una situació en què tots haurien de votar junts d’acord amb les necessitats sanitàries, que ara són les fonamentals.

]]> <![CDATA[Trencar les rutines mentals]]> El confinament ens ha obligat a trencar moltes de les rutines quotidianes; ni anar a la feina, ni al gimnàs, ni caps de setmana fora, ni, ni, ni... Al desfici inicial davant unes hores sense agenda l’ha anat substituint un altra realitat, en què l’ús del temps pot ser imaginatiu, improvisat, interessant. No per a tothom, esclar; hi ha moltes persones per a qui el confinament ha suposat més feina, més dificultats, més angoixes. Però a moltes altres els ha obert una mena d’espai de llibertat que permet fer balanços i acomplir desitjos d’aquells que posposem sempre.

]]> <![CDATA[Un país normal]]>

Tot apunta que estem tornant a la normalitat. No perquè s’hagi superat el perill del virus, que això no ho sap ningú, sinó perquè la lluita política va tornant a ocupar el primer pla de la informació. Un signe evident que, malgrat totes les invocacions als canvis necessaris en acabar la pandèmia, el més probable és que tot es reprengui i continuï en el mateix punt en què es va aturar.

]]> <![CDATA[La teva sort és la nostra sort]]> Rui Rio, cap de l’oposició portuguesa, ha dit una frase magnífica dirigida al primer ministre del seu país: “Et desitjo molta sort perquè la teva sort és la nostra”. Fa uns anys que Portugal ens està donant lliçons polítiques de primer ordre, i, en aquest moment, tant de bo el cap de l’oposició política espanyola fos capaç de tenir una actitud semblant, i no les ganes massa visibles d’aprofitar aquesta circumstància terrible per tractar de desestabilitzar el govern.

]]> <![CDATA[Vida d’interior]]> Hi va haver un temps en què la vida interior estava de moda. En els anys posteriors a la guerra, els catalans d’una certa cultura recordaven encara la novel·la d’en Puig i Ferrater, un dels nostres millors escriptors del primer terç del segle, que portava aquest nom: La vida interior d’un escriptor. La vida interior es considerava important en una societat que centrava el seu esforç en la millora cultural, en “l’elevació de l’esperit”, segons el llenguatge de l’època; el camí per arribar-hi era una evolució personal destinada a anar desprenent-se d’allò que és superflu o banal i anar construint una personalitat amb un fort nucli espiritual. Que no vol dir religiós, sinó, sovint, el contrari: es tractava d’anar bastint una ètica i una estètica personals depurades i filtrades per l’experiència i la intensitat d’allò que s’ha viscut.

]]> <![CDATA[Feminisme: èxits i perills]]> Comença el març i entrem en el temps dels balanços sobre la situació de les dones. Sensació doble: el feminisme està més viu que mai, ha penetrat en el conjunt de la societat -més de l’11% dels i les votants se’n declaren, a Espanya- i moltes de les seves reivindicacions han estat assumides massivament per les noves generacions. Fantàstic: si sabíeu com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra. I alhora el seu èxit genera, com sol succeir quan un moviment social arrela i s’estén, moviments contraris; alguns que venen de fora, i el combaten de cara, negant les bases mateixes de les reivindicacions; d’altres que, espontanis o induïts, venen de dins, i són els més perillosos, perquè quan es trenca la unitat és quan l’acció de l’adversari pot actuar amb més eficàcia contra un moviment social.

]]>