Durant els anys del Procés, el sobiranisme va deixar, en bona mesura, de parlar de llengua. En paral·lel al seu creixement, i a l’aposta per construir una majoria social favorable a la independència, hi va haver una aposta més o menys explícita per rebaixar, diguem-ho així, el contingut identitari, lingüístic i cultural del nacionalisme català tradicional. Un nacionalisme que havia sigut sempre de caràcter predominantment cívic i integrador, però que per parlar de l’estat va decidir parlar menys de nació.

Els equips que han treballat aquests mesos en les vacunes contra el coronavirus han aconseguit desenvolupar en un temps rècord unes vacunes innovadores i que sembla que tindran uns nivells molt elevats d’efectivitat i seguretat. Ara bé, aquest èxit científic depèn encara d’un altre factor: que la gent, efectivament, es vacuni. I això planteja un important repte social. Un dels principals enemics d’una alta immunització de la població és el rebuig social a les vacunes.

La gran expansió de la universitat pública que es va produir en el tardofranquisme i els anys de la Transició va generar una enorme demanda de professorat. Les noves necessitats no es podien cobrir amb els mecanismes tradicionals, i es va generar el fenomen dels professors no numeraris (PNN). Durant uns anys es van reclutar milers de professors sense gaires filtres. En aquell context això va facilitar la renovació i la democratització de la universitat franquista, i molts estudiants de l’antifranquisme es van convertir en professors per aquesta via. Aquell professorat va patir unes condicions laborals força precàries, i va protagonitzar llargues vagues i mobilitzacions. Demanaven, entre altres coses, una via d’estabilització que no passés per oposicions. Al cap d’uns anys, els PNN van arribar al poder de la mà del PSOE: Narcís Serra, Javier Solana i Alfredo Pérez Rubalcaba eren líders del moviment. I es va solucionar el problema amb la llei de reforma universitària de 1983, que va facilitar la seva incorporació gairebé directa al cos funcionarial de professors titulars.

És evident que a mitjans de març del 2020 la nostra vida, la de tothom, va canviar de manera radical. De sobte les nostres preocupacions i les nostres converses van començar a estar dominades per qüestions com la salut, la feina i l’atur, l’escola i les residències de la gent gran, entre d’altres. I, naturalment, altres temes van quedar relativament relegats.

Quin suport social té la monarquia espanyola? Generalment, a les democràcies, el suport social a les institucions i a les persones que les ocupen es mesura a les eleccions. La participació i el vot a les diferents opcions ens dona una mesura objectiva del suport que tenen. No és el cas de la monarquia, per raons òbvies. Certament, pel fet de ser una institució hereditària, el suport social és relativament irrellevant per a la seva pervivència. La monarquia espanyola compta amb un fort blindatge constitucional que en garanteix la supervivència.

Amesura que se’n van coneixent detalls, l’escàndol de la monarquia espanyola es va fent més i més gran. Segurament a la cort de Felip VI confiaven que la coincidència temporal entre les revelacions sobre els comptes a Suïssa del rei Joan Carles I i l’esclat de la pandèmia ajudaria a tapar-lo. Això i el servilisme de la immensa majoria dels mitjans de comunicació espanyols, sempre disposats a fer el ridícul i hipotecar la seva credibilitat si és per protegir la monarquia. Però la magnitud de l’escàndol és massa gran, i és impossible de tapar. Sobretot, gràcies a la feina de la premsa britànica i suïssa, cal dir-ho.

En l’entorn comunicatiu en què vivim, molt dominat pels formats breus, sovint és difícil el debat sobre qüestions que, sense ser especialment obscures, potser necessiten més de 140 o de 280 caràcters. Una part de l’enrariment del nostre debat públic està relacionada amb la necessitat comunicativa de limitar-se a arguments extremadament simples. Perquè una mínima complexitat casa malament amb els patrons de consum ràpid i constant d’informació política en càpsules breus i amb atenció circumstancial.

Com la resta de la societat, en aquesta pandèmia les escoles i instituts han hagut de fer front i adaptar-se a correcuita a una situació inesperada i desconeguda. El que anem sabent de la resposta del nostre sistema educatiu, gràcies a la recerca de la Sheila González i el Xavier Bonal de la UAB, és que ha sigut molt variable. Trobem des de centres amb un model molt transmissor que han sobrecarregat els infants (i, de retruc, les famílies) de feina, fins a escoles que gairebé van desaparèixer de la vida dels seus alumnes d’un dia per l’altre. I entremig, esclar, molts centres i professionals que s’han adaptat i han treballat intensament per donar una resposta adequada, dins de les possibilitats.

Les dades que hem recollit aquests dies indiquen de manera molt crua una cosa que ja podíem intuir: la por, concretament la por a emmalaltir i morir, ens anul·la els escrúpols democràtics. La gran majoria dels enquestats es declaraven disposats a renunciar a les llibertats individuals per combatre de manera efectiva el covid-19. En la nostra escala de prioritats, la vida i la salut passen ràpidament per davant de la llibertat i la democràcia. Ningú no ha qüestionat, per exemple, la suspensió de drets fonamentals, ni tampoc l’ajornament de les eleccions al País Basc o Galícia. La ciutadania, majoritàriament, accepta les restriccions imposades i fins i tot en demana més. La majoria de la població considera que les mesures decretades pel govern espanyol durant les primeres setmanes de l’estat d’alarma eren insuficients.