La mesura estrella del govern de coalició, l’ingrés mínim vital, no està arribant a les llars. Com a mesura estructural s’ha revelat un laberint burocràtic agreujat pel tancament de serveis presencials de l’administració a causa de la pandèmia. Com a mesura d’emergència per pal·liar les conseqüències econòmiques del confinament en els més vulnerables està resultant ser un absolut fracàs. Avui dia no arriba als que més ho necessiten i fins i tot ha suposat per a alguns la suspensió d’altres ajudes que ja rebien, amb la qual cosa pot estar empitjorant la seva situació. Hi ha problemes de disseny, però sobretot hi ha problemes de gestió.

El president Sánchez va dir diverses vegades durant el confinament que el coronavirus "no hi entén de fronteres, de gèneres o de classes socials". La realitat el desmenteix. Ja s'ha parlat bastant del fet que el gènere i la classe estan relacionats amb una exposició superior al contagi, però poc de les fronteres. Sobretot de les interiors. Les fronteres no tan sols demarquen els límits de l'estat espanyol, també estan inscrites en l'organització social, en les lleis laborals, i són les que possibiliten que els i les migrants facin avui moltes de les feines amb més perill de contagi.

Les esquerdes ja hi eren, el coronavirus només les ha aprofundit i les ha fet esclatar. En moltes residències d'ancians ja existien greus mancances, desatenció i condicions laborals deplorables, una combinació que aquests dies ens ha deixat escenes doloroses: morts massives, gent gran convivint amb cadàvers a la mateixa habitació o geriàtrics privats intervinguts per l'Estat per falta de personal.

el govern central acaba d'anunciar el seu paquet de mesures de resposta econòmica a la crisi suscitada per les mesures de restricció de moviment dels ciutadans. Sens dubte es produiran centenars de milers d'acomiadaments amb matalàs d'atur i sense que se sumen a la llarga llista d'aturats, treballs hiperprecaris que pengen d'un fil, deute acumulat per les famílies i falta d'estalvis que queden com a herència de la recessió del 2008. Aquesta vegada ningú pot culpar-nos per "haver viscut per sobre de les nostres possibilitats", no hi ha suposats comportaments socials que hagin de ser penalitzats ni excuses per rescatar bancs i deixar la gent una altra vegada sense sortides. Però com vam aprendre a l'última crisi, els drets i les garanties socials també són una qüestió de salut pública.

Molts programes electorals són meres declaracions d’intencions, però en el cas de Vox és evident que els plantegen més com una eina de les seves guerres culturals: ara per ara no s’imaginen guanyar, sinó sacsejar el terreny de joc. En relació amb les mesures destinades a les dones, ocupen una part important del programa perquè els permeten atacar consensos establerts i presentar-se com a outsiders. Avui Vox ha situat les guerres de gènere en la primera línia de la batalla, alineant-se amb l’extrema dreta més reaccionària de tot el planeta i amb els fonamentalismes cristians. Així, les seves propostes impliquen en molts sentits un retrocés respecte als drets de les dones i les persones LGTBI.