L’Ignasi Aragay, director adjunt d’aquest diari, publicava fa uns dies un article on mostrava la seva preocupació davant la proposta d’eliminar l’impost de patrimoni, feta pública per un líder empresarial i aviat polític. I com si hagués obert la caixa dels trons, el seu article va posar en ebullició les xarxes socials amb crítiques furibundes sustentades en dos arguments falsos o, si més no, parcials. D’una banda, que ja es paguen impostos quan es generen els ingressos origen del patrimoni; i de l’altra, que enlloc de la UE hi ha aquest impost.

Així com no hi ha evidència empírica de l’impuls endogen d’una baixada impositiva, com a generadora de més activitat econòmica que pot acabar fins i tot augmentant la recaptació, sí que n’hi ha, i a cabassos, del seu potencial tractor; és a dir, de la capacitat d’atraure fortunes, empreses i, sobretot, beneficis empresarials no generats on s’acaben declarant.

Als seus inicis, l’economia era sinònim d’ecologia, que com a tal ni existia. Pensadors com Malthus o Ricardo bàsicament debatien sobre la capacitat de la terra per alimentar una població creixent i distingien entre el producte brut i el net, un cop deduït el consum dels treballadors necessaris per obtenir-lo, i debatien sobre com distribuir aquest producte perquè arribés a tothom.

Part mitjançat préstecs i part amb transferències, la UE va encaminada a socórrer els estats membres més afectats pel covid-19; és a dir, principalment Espanya i Itàlia. Es tracta, sens dubte, d’una bona notícia. Tanmateix, una bona notícia no exempta d’exigències. Al capdavall Espanya, juntament amb Grècia, Irlanda i Portugal, va ser un dels països que més diners va rebre de la UE abans de la seva expansió cap a l’est, i aquests diners no van evitar la fallida i el posterior rescat de tots quatre països. Tampoc no en va ser la seva causa directa, és cert, però posa en evidència que, més important que rebre diners, és el que es fa amb aquests diners.

L’activitat econòmica que mesurem mitjançant el PIB és un flux de producció i consum de béns i serveis. Una producció feta sobretot per les empreses i un consum fet sobretot per les persones; ja sigui individualment o de manera col·lectiva i pagats mitjançant impostos. Un flux que es distribueix entre treballadors i propietaris; els primers a canvi de la seva feina i els segons en funció dels seus drets de propietat.

Catalunya, Escòcia, la Llombardia, el Vèneto, Còrsega... La Unió Europea (UE), que havia de dur la pau entre uns estats amb guerres passades recurrents, no ha evitat la divisió Nord-Sud i Est-Oest i, a sobre, ha exacerbat les tensions regionals dins dels propis estats membres. ¿Un mal invent o un nou ordre supranacional que demana un nou encaix dels estats i nacions que el componen? ¿Un nou ordre que per força trenca els equilibris estatals allà on estaven més mal cosits?

Abans de l’expansió de la Unió Europea cap a l’est, els països membres que van rebre més diners del Fons de Cohesió europeu van ser Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda. Precisament, els quatre països que posteriorment van necessitar un rescat. Casualitat o causalitat? El fet és que les transferències exteriors impulsen la demanda interna del receptor, tot pressionant a l’alça preus i salaris, i si no donen lloc a un increment igual o superior de la seva productivitat li acaben fent perdre competitivitat. És a dir, aquests ajuts molt fàcilment poden convertir en recurrents el seu dèficit i el seu deute extern, i fer necessari el seu rescat i el retorn de la demanda interna al nivell anterior amb un programa d’austeritat.

Si durant el període 1980-2016 Catalunya ha mantingut el seu pes econòmic -aportant sempre al voltant del 19% del PIB espanyol- i la seva posició relativa en termes de PIB per càpita -al voltant del 120% de la mitjana-, de què es queixa? Al capdavall, ¿no compensa el seu dèficit fiscal amb el superàvit comercial que obté de la resta de l’Estat, com es diu sovint?

En l’article d’ahir desmuntàvem l’argument de la suposada descentralització de l’estat de les autonomies. En el d’avui veurem que, a més de ser molt relativa, aquesta descentralització és altament asimètrica, atès el diferent volum de recursos que gestionen les comunitats en relació al seu PIB. Aquestes diferències són el resultat d’ignorar la generació de riquesa a l’hora de definir el finançament autonòmic, que s’estableix bàsicament fixant uns nivells de serveis públics similars a totes les autonomies. Per tant, com menys PIB, més recursos, i viceversa. Així es veu en el primer gràfic que il·lustra aquest article, amb dades del ministeri d’Economia del 2015.

Quan es radiografia l’estat de les autonomies des d’un punt de vista econòmic sorgeixen dues conclusions immediates: el creixement espectacular de Madrid -a costa de la perifèria- i la perversió del model de finançament autonòmic, que no ha servit per reduir les disparitats regionals. Aquest article enceta una sèrie de cinc de consecutius, al llarg dels quals revisarem l’evolució de les autonomies des de la Transició a partir d’un estudi de les fundacions Josep Irla i Catalunya Europa.

Dins la seva estratègia de construir un relat per justificar el comportament antidemocràtic de l’estat espanyol davant la convocatòria del referèndum d’autodeterminació, El País publicava el 21 de setembre un article de Guillermo Altares en què es destacava que “Detrás de la mayoría de los separatismos europeos, se oculta un egoísmo económico: suelen ser las regiones ricas las que desean romper con el Estado al que pertenecen o aquellas que imaginan una perspectiva de riqueza”. Un argument interessant, el de la conveniència econòmica, que porta a una pregunta immediata: llavors, per què no és Madrid, la regió més rica d’Espanya, la que es vol separar? I una resposta també immediata: perquè no li convé; perquè bona part de la seva riquesa és de naturalesa extractiva, no productiva, i augmenta com més territori tingui per extreure’n.

En un esplèndid assaig que duu per títol el d’aquest article, Albert Hirschman explica que en tota societat, gran o petita, si els membres no veuen recollida la seva veu, opten per “sortir-ne”, i que aquesta sortida pot ser de moltes menes: interior, absentant-se del món, o bé exterior, canviant físicament de societat o canviant la societat a què pertanyen. El que en cap cas no hi ha mai és una acceptació i prou de la mordassa que no tingui conseqüències, que són sempre pitjors que les resultants en cas de donar-hi veu.

Molt em temo que la pluja de milions que prometia Rajoy, segons titulava algun rotatiu, haurà estat allò que al nord en diuen un calabobos: un plugim que ha banyat tutti quanti. I no em refereixo només a qui creia que unes inversions repetidament promeses i mai realitzades aquest cop sí que es farien. Em refereixo al fet que amb aquesta maniobra de distracció el govern de l’Estat sembla haver aconseguit allò que és veritablement important.

En una reunió de ministres de Finances de la zona euro, el representant grec, Euclid Tsakalotos, fart de sentir parlar els seus col·legues de solidaritat en relació al rescat del seu país, els proposava canviar-la pel més simple interès comú europeu, si és que existia, i es preguntava si se satisfeia millor carregant la responsabilitat de la crisi sobre els més febles. Per a sorpresa de tots, el representant grec no demanava més diners per a Grècia sinó més inversió arreu d’Europa per empènyer tota l’economia europea.