Art i poder era el títol d'una mítica exposició del CCCB de 1996. S'hi evocava la relació perversa entre les dictadures europees dels anys 30 i la instrumentalització de l'art, i és un títol al qual recorro sovint com un exemple de com et pot canviar la perspectiva de les coses una proposta expositiva que et presenta una lectura del passat amb les necessàries claus d'interpretació des del present i la combinació de diferents llenguatges.

Ens acostem al doble combo de final d'any i final de legislatura, i quin any i quina legislatura. Els ciutadans també estem una mica al final de les nostres forces, enrabiats cap endins i enrabiats cap enfora, en una olla a pressió sense vàlvula d'escapament. Si fa unes setmanes reflexionava sobre el que podem fer com a ciutadans, avui ho faig a la inversa, sobre el que no podem fer, particularment des de l'administració, i en aquestes circumstàncies.

Vivim temps de prohibicions. Enmig de tantes incerteses, i encara amb el neguit per la pandèmia del covid-19, les pautes que es donen des de les administracions es basen més en el que no podem fer que en el que podem fer. Independentment de les qüestions sobre la confiança, el respecte i l'obediència que se'n deriva, i que en part són hereves d'una manera de fer política que fa anys que arrossega problemes de credibilitat, penso que com a ciutadans tenim tant l'obligació de respectar les prohibicions com la d'invertir els termes i ser propositius i corresponsables respecte del que sí que podem fer. El que puguem fer ho hem de fer per nosaltres i pels altres. I hi ha un munt de decisions que podem prendre cada dia i que no s’exclouen les unes a les altres.

Pensar en la cultura de l’endemà des d’un avui tan complicat i venint d’un ahir que no permetia gaire alegries és un exercici meritori per a les 150 veus de la cultura catalana que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha recollit al seu web en els últims tres mesos. Des del mig de l'huracà, altres diaris generalistes i especialitzats i mitjans d'associacions professionals s'han esforçat en donar espai per a la reflexió sobre un present i un futur incerts. En aquest recull del CoNCA s'han encarregat opinions de disciplines i generacions diverses del món de l’associacionisme, les arts escèniques, la música, l’audiovisual, el patrimoni, la llengua, l’edició, les arts visuals, la gestió cultural, el videojoc i les polítiques culturals. I d'aquí la riquesa que resulta de la combinació de veus en actiu que parlen dels seus sectors i també fan lectures globals sobre el paper de la cultura en el moment actual.

Sembla que el lema d'aquesta no fase de llarga durada és "Distància, mans, mascareta". No sé si és una picada d'ullet entranyable al Bicicleta, cullera, poma precisament perquè fem un exercici continuat de memòria de les mesures bàsiques de protecció contra el virus. Aquests tres mesos de confinament ens han ajudat a filtrar el que és important enmig de tant de soroll com som capaços de crear. Hem vist el millor de nosaltres mateixos com a persones i com a societat. Si hi ha responsabilitats polítiques i col·lectives en allò que no hem fet prou bé intentem valorar-ho amb la mesura i distància necessàries per evitar cometre els mateixos errors quan calgui actuar de nou. En el que sí que vull fixar-me ara és en una nova tríada, que ha estat clau en el que hem viscut i ho ha de ser en qualsevol societat que es pretengui justa i avançada: sanitat, educació i cultura.

Enmig d'aquest desastre de conseqüències imprevisibles per al sector cultural que està sent la crisi del covid-19 faig un intent de veure el got mig ple per dir que em sembla que hem demostrat per la via dels fets que la cultura no és un fet contingent sinó necessari de la nostra existència, una dimensió de sentit més enllà de la supervivència física.

Confesso que la vaga dels treballadors de les biblioteques públiques de Barcelona del mes de maig passat em va agafar per sorpresa. Ens havíem acostumat a sentir que les biblioteques eren un dels equipaments més ben valorats per la ciutadania. Així ho demostren reiteradament les enquestes de satisfacció sobre els serveis municipals (un 7,9 a la del 2019). Què havia passat, doncs? Les protestes havien començat la tardor de 2018 i tenien a veure amb reivindicacions laborals, una demanda de més personal per atendre el servei i de mesures de protecció contra la "indefensió dels treballadors en situacions violentes d'agressions per part d’usuaris, assetjaments i furts a les biblioteques". Com? Tant havien canviat les biblioteques?

En l'inevitable exercici de mirar enrere i endavant en el tombant de l'any hi ha la temptació de llegir èxits i fracassos, amb l'acceleració dels temps que corren, com una tensió vital entre el tot o res. Però penso que entre un i altre hi ha un camí que val la pena mirar amb bons ulls.

Aquesta setmana s'ha commemorat el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones i encara massa sovint ens preguntem: com pot ser? Som al segle XXI, vivim en una societat suposadament civilitzada, tenim accés universal a l'educació i la sanitat, i encara som així? Encara som aquí? No tinc els coneixements suficients per intentar explicar el perquè de tants abusos, de tants assassinats, de tanta por, però sí que sé que té relació amb una estructura social d'arrels profundes que situa la dona en inferioritat de condicions respecte a l'home.