Si el catastrofisme és la tendència a predir catàstrofes o esdeveniments funestos, podem dir que a Catalunya el catastrofisme lingüístic ha esdevingut un gènere literari, que va començar amb el “manifest” de la revista Els Marges de 1979 (“Un nació sense estat, un poble sense llengua”) i ha conegut fites com El futur de la llengua catalana (1990), de Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich; El futur del català, de Josep-Lluís Carod-Rovira, Albert Rossich i Joan Solà (2005); i, més recentment, El bilingüisme mata de Pau Vidal (2015) o El futur del català depèn de tu (2020), de Carme Junyent. Gràcies a la insigne lingüista, precisament, el catastrofisme ha tret de nou el cap en el debat públic. No fa pas gaires setmanes el president de la Plataforma per la Llengua signava un article en aquest mateix diari (“Emergència lingüística”) en el qual feia afirmacions inequívocament catastrofistes com ara que “el català és a prop del risc d’extinció”, “si no fem res el català s’extingirà” o “això acabarà en desastre”.

després que un politòleg de referència en l'univers independentista com Jordi Muñoz reconegués el dèficit de legitimitat que arrossega l'independentisme des que va perdre les eleccions plebiscitàries del 2015 (a Principi de realitat, editat per L'Avenç), diferents líders independentistes han assumit públicament la conveniència de resoldre aquest dèficit tot superant el 50 per cent dels vots a les properes eleccions autonòmiques, una fita que no s'ha assolit en cap de les set eleccions celebrades després del plebiscit fallit d'ara fa cinc anys. Per a alguns d'aquests líders, atènyer aquest 50 per cent suposaria el primer pas en un renovat camí cap a una independència sense data; per a altres, superar el llistó seria l'últim pas per proclamar la República catalana durant la propera legislatura, amb el possible interludi d'una mediació europea.

Després de 18 mesos exercint el càrrec, Mariàngela Viallonga va ser cessada com a consellera de Cultura de la Generalitat a principis de setembre. Quina petja ha deixat? Més que per la seva qüestionada obra de govern és possible que se la recordi per la intervenció que va fer davant el ple del Parlament el dia 8 de juliol del 2020.

El passat 21 de juliol, el Parlament va aprovar el dictamen de la comissió d'investigació sobre l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya, en el qual, "per salut democràtica", es considera necessària l'abdicació de Felip VI i la celebració d'un referèndum sobre monarquia o república "a la resta de l'Estat". El dictamen pressuposa que s'haurà celebrat i també guanyat un referèndum d'autodeterminació a Catalunya.

La pandèmia del covid-19 ha centrat tant la nostra atenció que ens han passat per alt molts esdeveniments que en circumstàncies normals haurien pogut revestir un cert interès. Ara que el procés d'integració europea trontolla una vegada més, un cas relativament prominent en el gènere de "notícies confinades" són les commemoracions de fets molt rellevants de la història d'Europa en general i de les relacions entre els estats europeus en particular.

Diversos analistes han utilitzat el terme ulsterització per descriure un suposat conflicte com el d'Irlanda del Nord que enfronta els catalans independentistes (en el paper de catòlics oprimits) amb els catalans no independentistes (fent de protestants opressors). A legitimar el concepte hi ha contribuït la insistència de l'independentisme a apropiar-se de l'etiqueta republicà i a batejar com a unionista tota la resta de la població, posant al mateix sac els qui prefereixen que Catalunya sigui una regió, una comunitat autònoma o un estat dins una Espanya federal.

Els històrics talls de l'AP-7 del mes de novembre van posar de manifest d'una manera prou gràfica la tensió que pot existir entre el dret de manifestació i altres drets fonamentals com la lliure circulació. El dia 12 de novembre la portaveu del Govern, Meritxell Budó, va afirmar públicament que l'executiu català no condemnaria "mai" manifestacions com la que havia convocat Tsunami Democràtic per tallar la frontera. El dia 13 d'octubre, en ser interpel·lat sobre els talls, el president Quim Torra no va retreure res de res als tsunamistes i es va entestar a sostenir que a Catalunya "es garanteix la lliure circulació de les persones i de béns".

La casualitat va voler que el president Puigdemont fos detingut a Schleswig-Holstein tot just quan se celebraven 170 anys d’un esdeveniment cabdal en la història d’aquest land, els ressons del qual reverberen fins avui.