Com en la crisi de l’any 2008, tornen veus que blasmen el paper dels funcionaris. Es popularitza la noció d’un estat funcionarial despietat que obliga a tancar negocis, insensible al patiment dels milions de treballadors que perdran els seus ingressos. Aquesta imatge, a més, sembla ratificada per situacions del tot intolerables, com les deficients gestions que han fet el SEPE i la Generalitat dels ajuts als treballadors i als autònoms o els rastrejadors que, en soc testimoni, quan truquen a les persones que han estat en contacte amb malalts de covid, proposen concedir deu dies de baixa laboral amb una gran lleugeresa. Així, és fàcil oposar artificiosament un sector públic parasitari i un sector privat emprenedor escanyat sense cap remordiment pel primer.

Desapareguts –o només en hibernació– els kremlinòlegs, que escodrinyaven cada any la disposició dels manaires de la Unió Soviètica a la tribuna de les celebracions de l’1 de Maig, potser l’únic grup de periodistes especialitzats en descodificar els senyals, a voltes força hermètics, que provenen d’una capital europea són els vaticanòlegs, gremi de llarga tradició a la premsa italiana.

Els diaris s’omplen d’articles sobre les conseqüències socials, econòmiques i sanitàries de la pandèmia del covid-19, que seran, sens dubte, duradores i profundes. Tanmateix, crec que del que ha passat aquests dies en podem treure també, malgrat la immediatesa del que hem viscut, algunes conclusions sobre les pautes de comportament personal.

Aquests dies de confinament forçat, els pares d’infants en edat escolar s’han d’empescar tota mena de recursos per lluitar contra l’avorriment i les baralles entre germans. Però entre aquests nois i noies hi ha una diferència. Alguns passen força hores fent els deures que el seu professorat els envia per internet. N’hi ha que irònicament diuen que treballen més ara que quan anaven a escola! D’altres, en canvi, deixen passar les hores enganxats a la tele, la Play o les xarxes socials, a voltes per desesperació dels seus progenitors.

La polarització política a Catalunya sembla disminuir en els darrers temps, però la convocatòria imminent d’eleccions amb els partits independentistes dividits i els unionistes competint per veure qui la diu més grossa pot fer obrir altra vegada la caixa dels trons. Certament, al llarg dels últims anys s’han acumulat motius suficients perquè el teixit social es vegi corcat pel desencís i la ràbia dels dos costats. Però prolongar l’impàs actual només pot dur-nos a augmentar la incomunicació entre ells i a fer que sigui encara més difícil trobar una sortida d’aquest atzucac. En aquest sentit, l’establiment d’una taula de diàleg polític és una bona notícia, tot i que, torpedinada des de totes bandes, caldrà veure si pot sobreviure a mitjà termini.

Iara, Cervantes. La premsa, sobretot la de Madrid, ha presentat com una grandíssima descoberta històrica allò que totes les biografies del genial escriptor ja deien: que està enterrat a l’església del convent de les Trinitàries Descalces de Madrid.