<![CDATA[Ara Andorra - Lurdes Vidal]]> 10 <![CDATA[‘Al Shaab iurid’ (La gent vol)... llibertat]]> Pa, llibertat, justícia i dignitat. Deu anys després, el món àrab reclama el mateix però en condicions més adverses. Aquella primavera va ser prou important per despertar una bèstia que sacsejaria els fonaments de la comunitat internacional per frenar els desitjos de democràcia: la contrarevolució autoritària i rigorista encapçalada per les monarquies conservadores del Golf s’ha fet senyora de la regió, amb la inestimable mediació febril de l’administració Trump, tancant en fals conflictes enquistats que són a l’arrel dels mals de la regió. Però la dècada de dolor i incertesa que vindrà no podrà esborrar l’obstinació, l’instint existencial de tantes persones que encara avui es neguen a resignar-se a la corrupció, la repressió o la pauperització. És cert que la pandèmia no ha fet sinó agreujar problemes i facilitar mecanismes de control, però les persones a qui no han pogut matar o silenciar no desapareixen. Hi són i es debaten entre la pròpia supervivència i la de la reivindicació democràtica. Si només des d’Europa no els giréssim l’esquena! Si en lloc de fer la gara-gara als autòcrates, als qui compren estabilitat fictícia a canvi de bons tractes d’armament, ens comprometéssim una mica més amb les persones i amb els seus drets...! Veuríem la força, l’esperança i les ganes de canviar el món en cada petit gest.

]]> <![CDATA[Addictes a l’amenaça de l’Iran]]> No hi ha partida més multitudinària que la que es juga al Pròxim Orient, on cada jugador busca guanyar encara que sigui amb joc brut i a costa dels altres. És la regió més intervinguda del món, on poders globals, regionals i locals es disputen la seva part del pastís, la supervivència o maximitzar influència. Moure una peça del tauler implica desestabilitzar el fràgil equilibri pel qual s’aguanta tot. És el que ha fet Trump en retirar els EUA del JCPOA, conegut com el pacte nuclear, acordat entre els membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i Alemanya, i l’Iran.

]]> <![CDATA[De Raqqa a Ripoll: fractures globals i locals]]>

El jihadisme és un fenomen modern, que s’alimenta teològicament del salafisme, i políticament de les turbulències que s’han produït en els darrers 50 anys -autoritarisme, ingerències estrangeres, guerres per delegació, etc.-. També és un fenomen global, amb ramificacions regionals i locals: en pocs dies la distància entre Raqqa i Ripoll sembla haver-se escurçat. Quin vincle hi ha entre el lideratge del Daeix i el grup que va atemptar a Catalunya? El libretto, sens dubte, la metodologia, la narrativa, la inspiració. Però l’organització ha fet evolucionar les tàctiques de reclutament, ha assolit una professionalització mediàtica de la propaganda jihadista i ha mostrat una enorme capacitat d’adaptació. Això comporta una variació constant en els patrons de mobilització i acció que fa que aquest tipus de terrorisme sigui molt difícil de preveure.

]]> <![CDATA[Terrorisme i màrqueting global: la marca Estat Islàmic]]> Decapitacions, execucions i produccions pròpies de cinema snuff han inundat les nostres pantalles en alta definició. L’avidesa amb què les consumim, per morbositat o per saber de quin peu calça Daeix, han convertit els informatius en vehicles per a la propaganda jihadista. Aquesta és només una petita part de la seva estratègia mediàtica, amb la qual volen seduir psicòpates i aterrir audiències. L’investigador Charles Winter calcula una mitjana de 38 produccions diàries entre butlletins, vídeos, fotos, pamflets o revistes en múltiples idiomes -ara també en castellà- difoses sincronitzadament per les seves agències de notícies. Més de la meitat dels missatges venen una altra versió dels fets, la de la vida civil sota Daeix: nens que van a l’escola, mesquites i mercats plens... La normalitat del seu anomenat califat vol atraure famílies senceres cap a aquesta pretesa societat ideal.

]]> <![CDATA[La llarga nit siriana]]> Algunes poblacions assetjades des de feia mesos, anys, gairebé mig milió de persones en 15 poblacions (les del sud ofegades pel règim; les poblacions xiïtes al nord, per forces rebels; Deir al-Zor, a l’est, per Daeix), han vist finalment un bri de llum aquesta setmana amb l’entrada dels combois humanitaris.

]]> <![CDATA[Per què és tan difícil un procés de pau a Síria?]]> Si partim de la idea que no existeix cap bona solució per a Síria i que es tracta d’un conflicte multidimensional, amb molts actors en joc i moltes víctimes -sobretot civils- al darrere, l’aturada temporal de les converses a Ginebra no sorprèn ningú.

]]> <![CDATA[Síria, una revolució segrestada]]> La tragèdia que pateix la població siriana des de fa més de quatre anys ha travessat finalment les portes d’Europa. La letàrgica condemna que suposa la vida en un camp de refugiats al Pròxim Orient -pensem en les successives generacions de palestins refugiats des del 1948-, la intensificació de la violència i la constatació que no té aturador han portat molts sirians a buscar una alternativa fora, tot jugant-se la vida en el viatge.

]]> <![CDATA[Qui té por de la democràcia?]]> Alternança política i capacitat de consens partidista; societat civil compromesa, joves mobilitzats i manifestacions quan la transició perilla. Els atributs del procés de canvi polític a Tunísia són inqüestionables. Possiblement no satisfan tothom. Queda molt per fer i encara hi ha tanta frustració i tant temor que retorni l’antic règim disfressat de salvapàtries que molts tunisians, sobretot joves, se senten decebuts. L’ambigüitat de Nidaa Tounes, el partit guanyador de les últimes eleccions i al qual pertany el vell nou president, genera recels entre l’anomenada “joventut revolucionària” però ha guanyat perquè jugava amb l’avantatge de l’experiència i del fracàs de la coalició governamental anterior per millorar la vida dels ciutadans. Ennahda, l’únic partit islamista supervivent de les Primaveres Àrabs ara que els Germans Musulmans egipcis estan condemnats i demonitzats, ha fet gala d’una estimable capacitat de negociació i d’un pragmatisme polític que l’allunyen del dogmatisme i el converteixen en un partit més madur i dialogant, però també més oportunista políticament. Malgrat la ferotge confrontació entre l’un i l’altre, finalment han pactat i el perdedor islamista ha entrat al govern amb un ministeri i algunes secretaries d’estat.

]]> <![CDATA[Els joves, motor del canvi al món àrab]]> Fa quatre anys, l’anomenada Primavera Àrab posava en relleu una joventut compromesa, mobilitzada i reivindicativa, punta de llança d’un canvi polític que s’havia de consolidar després de l’enderrocament de diversos règims autoritaris. Avui, a part del cas tunisià, la inestabilitat política, la guerra i el terrorisme predominen. Sembla com si res -o ben poc- hagués canviat i l’eufòria del principi hagués deixat pas no tan sols a una considerable decepció sinó també al retorn de la normalitat, una inèrcia quotidiana que dissipa els anhels de lluita democràtica.

]]> <![CDATA[El seny tunisià]]> Les revoltes del 2011 al món àrab han derivat en guerra, conflictes o noves formes d’autoritarisme. Enmig d’aquest panorama, Tunísia encarna l’esperança. El país afronta les eleccions amb una nova Constitució, una gran participació política -tot i el bipartidisme entre Ennahda i Nidaa Tounes- i una institució respectada (l’ISIE) que vetlla perquè siguin transparents. A més, ben aviat un procés de justícia transicional posarà llum als excessos de Bourguiba i Ben Ali. Tot això, a pesar del pols entre islamistes i secularistes, els assassinats polítics i els grups terroristes a favor de la contrarevolució. De fet, seguretat i economia són les principals preocupacions. A més, retornen personatges de l’antic règim, cosa que redunda en certa apatia i decepció, fins i tot entre els joves revolucionaris.

]]>