El gobierno d’Espanya s’ha compromès a crear una comissió per estudiar l’harmonització fiscal d’impostos cedits a les comunitats autònomes en un pacte amb ERC. Podríem dir que ho fa per despistar, donat que és ben sabut que el millor mètode per no resoldre un problema és crear una comissió d’estudi. Però el tema de l’harmonització fiscal ja era damunt la taula des de feia molt de temps. Pot semblar paradoxal que un partit independentista com ERC reclami que es limiti la capacitat fiscal de les autonomies, encara que potser no tant que el PNB afirmi que hi està d’acord, això sí, fora de les autonomies forals i sempre que no es toqui el concert.

CaixaBank i Bankia han comunicat públicament que estan analitzant la seva possible fusió, la qual crearia la primera entitat del mercat intern a Espanya. Pot ser el principi de la tercera onada de fusions bancàries. La primera va ser als anys vuitanta i noranta, i va generar entitats com el BBV primer i després el BBVA, i l’actual Santander després d’absorbir els fusionats Central i Hispano. La segona, després de la crisi de 2007-2009, va reduir dràsticament el nombre d’entitats de 55 a 12. I ara la tercera onada és fruit de les pressions a què està sotmesa la rendibilitat de la banca: regulació de capital més estricta, tipus d’interès baixos i competència de nous operadors digitals. Els dos darrers factors han estat accentuats per l’impacte del covid-19, que farà que els tipus d’interès es mantinguin baixos per molt de temps i que el procés de digitalització agafi un impuls decisiu. Això implica que les entitats mitjanes i petites amb una estructura de costos pesant tindran problemes per sobreviure quan calgui fer les necessàries inversions en tecnologia per competir en el món digital.

La trobada recent dels presidents autonòmics a San Millán de la Cogolla, amb l'excepció del president de la Generalitat, ha posat de manifest, una vegada més, les tensions en el sistema autonòmic a Espanya. Els presidents volien saber quina part del mannà europeu de 140.000 milions d'euros del fons de recuperació postpandèmia els tocaria. El president Sánchez els va respondre que l'assignació seria per projectes i que es decidiria a Madrid. L'assignació per projectes és encertada i és exigència europea. Sembla, doncs, que hi ha una percepció equivocada dels presidents autonòmics: el fons de recuperació no és per "tapar forats" en les finances autonòmiques sinó per a projectes transformadors de l'economia.

La crisi del covid-19 ha revelat que els bancs no formen part del problema a l'hora d'aconseguir un canvi, sinó que formen part de la solució. Fins ara han demostrat ser resilients, principalment com a resultat dels requeriments de capital i liquiditat més estrictes que se'ls va imposar després de la crisi financera global del 2007-09. Avui molts governs estan utilitzant els bancs per canalitzar fons a les llars i empreses afectades per les conseqüències econòmiques de la pandèmia.

Imaginem que una gran companyia automobilística estigués pensant en instal·lar-se al sud d’Europa i considerés l’àrea metropolitana de Barcelona abans de l’esclat de la crisi del covid-19. Arriba la notícia de la retirada de Nissan i observa la reacció dels agents polítics i socials. Tots coincideixen en “fer pagar molt cara la sortida de Nissan”, es parla de més de 1.000 milions d’euros. Un polític diu que s'ha de nacionalitzar, uns altres mostren sorpresa –quan estava clar el desenllaç des de feia molt temps– i diuen que faran revertir la decisió de l’empresa. Líders polítics locals, a més, havien demonitzat recentment l’automòbil. En la mobilització post tancament dels treballadors, en vaga preventiva abans de la decisió, es va arribar a dir, com recullen alguns mitjans, que es cremaria la fàbrica.

Segons Barack Obama la pandèmia abona la idea que molts líders no saben què es fan. Obama està pensant en Trump, que, entre altres ocurrències, va suggerir injectar desinfectant als malalts per matar el virus. S’endevina un fil populista en les respostes de Bolsonaro al Brasil, Putin a Rússia o el mateix Johnson al Regne Unit. En aquests països el covid-19 s’està expandint ràpidament, però ara per ara no són els líders en l’impacte de l’epidèmia.

La Unió Europea i la zona euro s'aproximen al seu segon moment decisiu en una dècada. El primer va ser la crisi del deute, que va començar el 2010 i va ser sufocada gràcies a la promesa del president de Banc Central Europeu Mario Draghi, que va afirmar el juliol del 2012 que el BCE estava preparat per fer "tot el que fos necessari" per protegir l'euro. El BCE va donar suport a la declaració de Draghi creant l'esquema de transaccions monetàries directes (TMD), un programa d'emergència per a la compra de bons sobirans, que afortunadament mai va haver de ser usat.

És l'hora d’actuar de manera contundent per contenir la propagació de la Covid-19 i suavitzar les conseqüències econòmiques de la pandèmia. S'han de desplaçar dues corbes. La primera és la campana del contagi, en la qual ara som a la part de pujada exponencial, i que hem d’aplanar i el pic de la qual hem de desplaçar cap endavant per tal de limitar el nombre de víctimes per sobresaturació dels serveis mèdics. La segona és la corba de la forta caiguda de l’economia, que hem de fer menys pronunciada i més curta en el temps. La patacada serà forta per la paralització de bona part de l’activitat econòmica durant alguns mesos. Per alentir i suprimir el contagi cal distanciament social i confinament, i el control directe amb tests, tal com han fet la Xina, Corea i Taiwan. Com més control directe, menys necessari és el confinament, com ha deixat clar el cas de Corea. Si no s’augmenten els controls el confinament s'haurà d’allargar molt a un cost econòmic elevadíssim. És crucial, a més a més, que es desenvolupi una vacuna efectiva, perquè si no a la tardor tornarem a tenir una altra crisi, ja que bona part de la població no estarà immunitzada. En cas contrari, les conseqüències econòmiques de la crisi s’allargaran.

La victòria de Donald Trump ens planteja dues preguntes: per què ha passat i quines conseqüències tindrà. Les raons de la sorpresa Trump no són gaire diferents de les raons que expliquen la sorpresa Brexit: totes dues tenen com a base el populisme i el nacionalisme. “USA, USA!”, cridaven els partidaris de Trump en la seva primera aparició en públic després que se sabés que havia guanyat. El seu triomf ha sigut una reacció de bona part de la classe treballadora blanca contra la crisi econòmica, contra les elits i la globalització, i contra l’amenaça percebuda de la immigració. Als Estats Units s’hi afegeix una reacció anti-Obama i anti-Clinton -per ser dona-, que té certs components racistes i masclistes, d’un ampli sector de població blanca masculina que es veu menystinguda per la correcció política que posa les dones i les minories en primer pla. És sorprenent que el comportament de Trump amb les dones, segons les seves pròpies paraules, no li hagi passat factura en la meitat de l’electorat.