<![CDATA[Ara Andorra - Mostafà Shaimi]]> 10 <![CDATA[La violència institucional de la DGAIA]]>

Els joves migrats sense referents familiars a Catalunya són el boc expiatori de la nostra societat. Són les víctimes culpables de la inseguretat i el malestar veïnal. Aquest article vol assenyalar un aspecte de maltractament institucional en relació a aquests joves que és el motor de la situació de víctima expiatòria que viuen. Es tracta de l’expulsió al carrer d’aquests joves del sistema català de protecció a la infància i l’adolescència. Les conseqüències negatives d’aquest acte inhumà i irresponsable per part de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) són molt greus per a aquests joves perquè els aboca a la marginalitat i els condemna a la delinqüència i a l’exclusió total. Un acte de violència institucional en què les víctimes són la part més vulnerable de la societat.

]]> <![CDATA[A Catalunya votaríem Trump?]]> “Has vist la manifestació dels negres? Mai he vist tants negritos junts, realment fan por”; “Es pensen que són als Estats Units o què, aquí no hem matat ningú perquè surtin en manada així”; “¿Heu vist els negres què van fer ahir a Girona? Van cremar cotxes [cosa que és falsa], rebentar botigues, [...] van ser amos i senyors de Salt i Girona, però què s’han cregut”; “Panxes massa plenes, si tinguessin gana no sortirien així”. Aquests són alguns comentaris que es van sentir l’endemà de la manifestació que hi va haver a Salt i Girona el dilluns 1 de juny contra el racisme i en solidaritat amb George Floyd, assassinat per la policia als Estats Units. Fins i tot TV3 (al TN migdia ) va ressaltar més els aldarulls que hi va haver que la motivació i el contingut de la manifestació.

]]> <![CDATA[Triar escola, una elecció política]]> La Generalitat de Catalunya va anunciar el període de la preinscripció escolar, a partir del 13 de maig i fins al 22 del mateix mes, aquest any més tard de l’habitual pels efectes del covid 19. Esperem i desitgem que es pugui començar el curs 2020-21 amb normalitat.

]]> <![CDATA['Islamofòbia': un concepte problemàtic]]> Les persones de tradició o pràctica musulmana anomenades, a la lleugera, 'musulmanes' patim una discriminació per raó d’estar vinculats, d’alguna manera, a la religió de l’islam. Aquesta discriminació és un racisme per motius aparentment religiosos, però podria estar imbricada amb altres formes de discriminació. Aquest racisme de base religiosa, però no només, és antic, a Europa, com ho demostra el cas jueu. Una constant històrica, des de l’edicte d’expulsió de la península Ibèrica del segle XV, passant pels estatuts de puresa de sang, fins a les lleis de Nuremberg i la doble Solució Final: l’Holocaust i l’expulsió pactada definitiva de les persones de tradició o pràctica jueva fora del territori europeu, amb l’ocupació de Palestina.

]]> <![CDATA[Islams a Europa]]> És sabut que en bona part d’Europa hi ha un debat sobre la compatibilitat o no de l’islam amb els valors europeus. De fet, molts partits polítics i alguns governs han vertebrat el seu programa polític al voltant del rebuig a l’islam i a les persones provinents de països de majoria musulmana. Però què és l’islam i quins són els seus valors que, segons s’afirma, són incompatibles amb això que s’anomena els valors d’Europa? La meva pretensió en aquest article, com és evident, no és respondre a la pregunta, això requereix molta tinta, sinó descriure alguns elements que puguin ajudar al debat sobre la presència dels islams a Europa.

]]> <![CDATA[El racisme no és una opinió, és un delicte]]> ¿Un comentari racista podria ser una simple opinió? ¿Una proposta política fonamentada en arguments racistes podria tenir cabuda en el marc de la democràcia liberal actual? Per què el rebuig i la criminalització de les persones migrades, en les diferents versions, es normalitza i està lluny de ser considerat com un fet racista, fins i tot quan es tracta d’una campanya electoral de partits polítics? ¿Podem titllar el govern espanyol de racista quan aplica la llei d’estrangeria, una llei que discrimina per raó d’origen? Són preguntes generals que ens obliguen a posar-nos al centre del que és un estat de dret i qüestionar el fals debat sobre el límit de la llibertat d’expressió i dels delictes d’odi.

]]> <![CDATA[Catalunya intercultural?]]> Que a Catalunya s’està fent mans i mànigues per afrontar la qüestió de la immigració és evident. Que hi ha bones intencions i un grapat important d’iniciatives, programes i projectes per millorar la situació de les persones que arriben, sens dubte. Ara bé, ¿és encertada la política de la Generalitat de Catalunya en aquest tema? ¿El model que empra el govern català és adequat per afrontar com ha de ser l’encaix de les persones vingudes d’arreu per viure a Catalunya? En aquest article farem una anàlisi general d’aquest model.

]]> <![CDATA[Els menors emigrants no acompanyats, un tema de país]]> El tema dels menors emigrants no acompanyats és un problema de país i ha de ser abordat com una prioritat urgent –ara que ja tenim govern–. Aquesta afirmació és de caràcter polític i va més enllà tant de la qüestió de la gestió i de la governança com del fantasma de l’efecte crida instal·lat en la ment d’alguns responsables tècnics i polítics. Deixeu-me, abans de justificar per què és un tema de país, presentar l’estat de la qüestió en quatre línies.

]]> <![CDATA[Per què Cs va ser la llista més votada?]]>

Era evident que el projecte de la República de Catalunya tenia -i té- dues adversitats connectades molt clares: l’estat espanyol i la UE. També el projecte era conscient que havia de respondre a la diversitat social interna de Catalunya malgrat la majoria absoluta parlamentària. L’adversitat de l’estat espanyol era explícita des de l’inici. La de la UE es va veure amb el temps. Però les eleccions del 21-D han evidenciat el tercer obstacle, l’intern. Queda clar, doncs, que el projecte de la República hauria de superar aquests tres reptes. Per fer-ho, calen estratègies, projectes i convenciment.

]]> <![CDATA[“Nosaltres, els immigrants”]]> No canvia res, unes altres eleccions -aquesta vegada imposades- sense que centenars de milers de persones, que vivim a Catalunya, puguem votar. A molts de nosaltres, als que se’ns anomena “immigrants”, se’ns prohibeix participar en la vida política del lloc on vivim. Aquests dies de campanya, i el mateix 21-D, és com si no existíssim. Els partits polítics no ens dirigeixen cap missatge, ningú intenta convèncer-nos, ningú ens interpel·la. En definitiva, no som tractats com a ciutadans. Som “immigrants”.

]]> <![CDATA[Europa serà de pobles i regions o no serà]]> Hi ha esdeveniments que s’avancen al seu temps i neixen als marges de l’ordre establert, s’enfronten al paradigma i es veuen obligats a forçar els límits estipulats. Alguns d’aquests esdeveniments prosperen perquè no troben reticències, no són concebuts com a amenaça i acaben arrelant. D’altres són marginats per alguna raó, o perquè no tenen la força suficient per avançar o perquè no tenen el suport necessari i acaben no influint, sense transcendència, o, fins i tot, cauen en l’oblit. Però n’hi ha d’altres que tenen la capacitat de generar un conflicte permanent i comencen a provocar esquerdes en el paradigma. Aquest és el camí que ha de seguir el projecte de la República de Catalunya.

]]> <![CDATA[12-O, res a celebrar i molt a denunciar]]> Quan un país celebra una diada nacional acostuma a ser per motius d’orgull històric i de caràcter rellevant en el seu imaginari col·lectiu i polític. En el cas d’Espanya, el 12 d’Octubre és una festa nacional (Día de la Hispanidad, Día de la Raza, Día de la Madre Patria); a més, hi ha hospitals, places i carrers amb aquest nom. Però quina genealogia hi ha darrere d’aquesta data?

]]> <![CDATA[Urnes, també per a les persones immigrades]]> Catalunya és terra d’acollida. Aquesta frase l’hem sentit un munt de vegades. I segurament ho és. Ho és per algunes polítiques encertades, per la feina gegantina del teixit social, per les lluites veïnals i sindicals, etc. Però, com veiem, l’acollida és una acció política, i com tota acció política és una qüestió qualitativa que s’ha de mesurar en termes de forma i de contingut.

]]> <![CDATA['Comunitat musulmana'?]]> Davant dels atemptats terroristes que colpegen Europa, les persones de tradició o pràctica musulmana que vivim al continent ens sentim obligades a sortir al carrer com a unitat (comunitat musulmana) per evidenciar que no tenim res a veure amb aquest terrorisme. Aquest fet s'ha tornat a repetir després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Moltes persones de tradició o pràctica musulmana han sortit públicament a condemnar els atemptats amb un to de justificació i amb un cert sentiment, implícit i subtil, de 'culpabilitat'. I aquí cal assenyalar dos aspectes, al meu parer, importants: primer, aquestes persones s'han sentit obligades a justificar-se davant de la societat, i, segon, s'esperava –i s'espera– d'elles que s'escenifiquessin i es manifestessin en qualitat de 'comunitat musulmana' contra el terrorisme.

]]>